Fer un Espinàs

BarcelonaEstic segura que avui, avui, molts dels articulistes que l’hem admirat, copiat, no copiat, diran això als articles necrològics com aquest. Diran el que dèiem: “Fer un Espinàs”. Fer un Espinàs era escriure de “fets i gent”, d’alguna cosa no política, d’algun fet quotidià, normal, intranscendent, però amb mestria, elevant-ho a una categoria universal gairebé sense voler. “Avui he fet un Espinàs”, dèiem, amb una culpa complaguda. I ho dèiem parlant d’algú que va revolucionar la manera d’escriure les peces petites, però decisives, dels diaris. Quin respecte que tenia l’Espinàs per l’articulisme. Potser només es pot comparar, aquest respecte, aquest geni, a dos altres grans julis del degoteig quotidià, d’aquest saber-ne, d’aquesta immortalitat diària: Julio Camba i Julio Cortázar.

Algun cop en parlàvem, d’alguna peça espinasiana, amb tots els que, sent escriptors, hem estat llogats per escriure columnes en diaris com aquest. Aquella que va fer sobre El cànon occidental, de Harold Bloom. Era una peça boníssima. Ell es despertava, mirava per la finestra per veure com anava vestida la gent per entendre què havia de fer ell. Com s’havia de vestir. Però veia un home en samarreta i un altre home amb abric. Concloïa que tothom va vestit com vol, per tant, que no hi ha cànon. Articles com aquest, tan importants. Tant de treure’s el barret.

Vaig llegir, de molt jove, el Viatge al Pirineu de Lleida. Em vaig tornar boja d’alegria llegint allò tan modern. Literatura del jo abans d’hora. Sempre l’he seguit (per dir-ho d’aquesta manera tan bonica). Tots els A peu, sobretot aquell de les terres cremades. Com que era públic que l’admirava, una vegada, al Col·legi de Periodistes, em van demanar que en presentés el llibre de recull d’articles. Recordo que en Pàmies era entre el públic per fer-ne una crònica. Vam enraonar abans. Ell semblava molt content i feliç que hi hagués una autora més jove que l’hagués llegit amb tanta intensitat. Vam enraonar del que li preguntaria i ens vam posar d’acord. Però quan va tocar la xerrada va ser d’una gran dificultat. Em va trencar el joc amb cada pregunta. No va contestar res. Ni si escrivia a màquina ni res. Em va fotre ben fotuda davant d’en Pàmies (que per sort va tenir pietat). Després, vam anar a fer una copa de bombolles i va ser una classe.

        Mor una manera d’escriure articles als diaris, ara que potser moren els diaris, o potser no; potser, com ell, són més vius que mai. Estic molt trista.