Don Mee Choi: "Els Estats Units han esborrat la guerra de Corea de la seva història oficial"

BarcelonaDon Mee Choi (Seül, 1962) va créixer a Corea del Sud durant la dictadura de Park Chung-hee sostinguda pels Estats Units. Amb la seva família va fugir a Hong Kong el 1972, perquè el seu pare era fotoperiodista i continuar al seu país era massa perillós. L'any 1981 va arribar sola als Estats Units per poder estudiar art, i hi ha viscut fins fa dos mesos. Ara viu a Berlín, una ciutat que somia que sigui el futur de Corea: sense murs ni fronteres. El seu pare confiava en la càmera per testimoniar les massacres a Corea del Sud; ella fa servir la poesia, perquè creu que és la millor arma de resistència contra la narrativa oficial. A Colònia DMZ (Raig Verd, amb traducció d'Anton Pujol i Joan-Elies Adell), guanyador del National Book Award de poesia, trenca amb moltes convencions lingüístiques i literàries per donar veu als testimonis d'una tragèdia oblidada i esborrada de la història oficial dels Estats Units: la guerra de Corea i la dictadura posterior a Corea del Sud.

Colònia DMZ és el títol que ha escollit. DMZ és Zona Desmilitaritzada de Corea, 260 quilòmetres de frontera creada després de la Segona Guerra Mundial. Per què aquest títol?

— Volia explicar per què hi ha dues Corees i per què la dictadura es va mantenir durant tant de temps. Corea va ser una colònia del Japó des del 1910 fins al 1945. Després de la Segona Guerra Mundial, tan aviat ens vam deslliurar dels japonesos van arribar els nord-americans i van passar a controlar el país militarment. Amb la Guerra Freda, la Unió Soviètica es va apoderar de Corea del Nord. La presència militar dels Estats Units és molt forta, mai han marxat, hem arribat a tenir un centenar de bases militars; és un càlcul aproximat perquè mai hem sabut exactament el nombre. Actualment hi ha 28.000 soldats nord-americans i cada any es fan exercicis militars contra Corea del Nord, i Corea del Nord respon.

Arriben molt més les imatges dels exercicis militars de Corea del Nord que dels del Sud.

— No es parla mai de les activitats militars de Corea del Sud. Els Estats Units han demanat fins i tot al Japó que se'ls uneixin en aquestes proves militars, i hi ha hagut moltes protestes perquè l'experiència amb el Japó és bastant traumàtica. Els Estats Units han esborrat la guerra de Corea de la seva història oficial. La gent coneix la guerra del Vietnam, però no la de Corea, quan aquesta última va ser anterior i s'hi van provar moltes armes que després es van fer servir al Vietnam, com el napalm de manera expansiva. Als Estats Units els interessa que Corea continuï dividida, així pot mantenir la seva presència a l'Àsia i vigilar la Xina, que és la veritable amenaça per als nord-americans.

El seu pare és fotògraf. Ell agafava la càmera per explicar els pitjors anys de la dictadura i les massacres, vostè ha escollit la poesia.

— Per a mi, la poesia és resistència. He traduït a l'anglès poetes sud-coreanes feministes i, quan les traduïa, reflexionava molt sobre com van resistir i sobreviure i van desafiar el poder. Amb la poesia s'obren moltes possibilitats narratives i puc saltar-me totes les convencions. Puc desafiar la versió oficial de la història, recuperar tot el que s'ha volgut esborrar.

Recupera el testimoni d'unes òrfenes, és esfereïdor, però al final del llibre explica que no són reals.

— No són testimonis reals, però el que narren està documentat. Tan sols el juny del 1955 es van assassinar entre 100.000 i 150.000 persones. Imagina't si suméssim tots els genocidis anticomunistes. Amb aquest testimoni no tan sols volia detallar el que va passar, sinó fer-ho arribar amb tota la seva força, i vaig pensar que la millor manera era donar-los veu, que fos la seva veu la que expliqués tot el que va passar. Era una manera d'estar més a prop d'aquestes víctimes. Són històries d'una memòria que ha volgut ser esborrada.

No devia ser fàcil emigrar als Estats Units.

— Vaig anar-hi el 1981 perquè volia estudiar art. L'any 1972 tota la meva família va marxar a Hong Kong. El meu germà gran va tornar a Corea perquè havia de fer el servei militar, i després a Austràlia. Els meus pares van anar a viure a Alemanya. La meva germana primer va estudiar a Hong Kong i en acabat també va marxar a Austràlia. El meu pare va tornar a Corea del Sud el 1980 i va ser testimoni d'una nova massacre. Va decidir que allà no podíem tornar-hi. Vaig trigar anys a saber com viure als Estats Units. No sabia res de la seva cultura o de la seva història. Parlava anglès, però sempre era una estrangera. I encara em tracten com a estrangera, no hi fa el temps que hi visqui.

Tampoc ha de ser fàcil, doncs, que escoltin la seva veu.

— Puc parlar sempre que vulgui, però els diaris importants mai cobriran res del que dic ni del que diu la Xarxa Internacional de Dones Contra el Militarisme, amb la qual treballo. El que puc fer és traduir i escriure. Escriure és també la manera que tinc d'entendre la relació amb el meu pare i les memòries que s'encavalquen, la meva memòria i la del pare.

Hi ha algun lloc que pugui considerar casa seva?

— La casa on vaig néixer i passar la infància a Corea del Sud. La recreo escrivint i amb la ment. Escriure també m'ajuda a viure amb mi mateixa i amb el meu desarrelament.

—