Un poeta virtuós i inclassificable anomenat Esteve Miralles

En la poesia inicial del tercer dels llibres aplegats aquí –que va ser, de fet, el primer a aparèixer: Com si tinguessis temps (2014)–, hi llegim: “Despara taula, i enfarcella engrunes, / surt amb les estovalles al terrat / i les espolsa en l’aire, flopp”. Un pretext d’allò més quotidià serveix eficaçment per presentar una poètica personal. “Tot aquell pa desestimat” –les molles–, l’aprofitarà un “pardalet esporuguit”. El poeta –l’amo de les estovalles– és qui enfarcella engrunes (bellíssima imatge!) i qui, finalment, avia aquell aliment esmicolat perquè el llegidor, tal com fa l’ocell ganut, li retorni “ben plena i buida, / eixuta, / una mirada llarga”.

L’Estrany –així, amb majúscula, com també hi anava el substantiu del títol de la seva novel·la El meu Amic, i, encara, tota la colla de personatges-arquetipus que hi formiguejaven– recull l’obra poètica completa de l’autor. A banda el llibre ja consignat, inclou Ara li és igual ser qui és (2024), inèdit fins ara, i Ulls al bosc (2019). Aquest darrer havia aparegut en una bella edició d’autor, una autèntica raresa per a bibliòfils. El que he esmentat més amunt es va distribuir com a llibre electrònic, dins la Biblioteca del Núvol. Per tant, l’esforç d’aplegar tota l’obra lírica mirallesiana en una edició convencional, a l’abast de tothom, tenia tot el sentit del món.

Paradoxa, pietat i molta vida

Miralles és un escriptor, per sort, inclassificable. En compondre un dietari, sembla que hi hagi un esperit líric que l’animi des de la primera ratlla. Si es proposa d’assajar la novel·la, alguna cosa de representació dramatúrgica ens hi acull. Quan escriu versos, n’hi ha –com la secció “Puta innocència” del llibre més recent– que conformen una història, una breu narració. Transcendeix els gèneres tradicionals perquè tota aquesta literatura es posa al servei d’una intel·ligència compositiva que indaga en els replecs de la psicologia i del llenguatge. Ell mateix ho suggereix en l’epíleg: “En un món desliteraturitzat –i en una literatura / desliteraturitzada–, tot llenguatge és amenaça, / intimidació”. La figura de l’Estrany de seguida hi fa acte de presència. És, potser, aquella part del jo que ens costa de sotmetre, que no podem dominar mai del tot: “L’Estrany vol robar-te la llum a què aspires, / la veu, la dolcesa”. No és exactament un estranger, sinó un estrany que conviu, tan conflictivament com es vulgui, amb el jo.

Aquest llibre és, de mig a mig, un exercici de virtuosisme: entre altres raons, per la creació d’una forma nova, l’onzet, formada per poesies d’onze versos d’onze síl·labes cadascun; i per la recreació d’una de ja coneguda, la villanella, que segueix una distribució de rimes i un rigor mètric força complexos: dinou villanelles que mostren la cara més lúdica del poeta. La idea de progressió narrativa anima la suite –magnífica– “El foc crema”: “T’he vist com te’l miraves, el paleta / que tancava la làpida amb ciment. / Has vist les roses, i el manat d’espígol. / He vist com te’l miraves. I un mar blau”. També enfila el sentit de l’al·legoria del bosc, del llibre del 2019: “L’art, l’ha inventat la / geologia, que ha anat / deixant coses en llocs // on no havien de ser”.

Miralles omple els seus versos de personatges (també ho feia Walt Whitman, el fundador de la poesia nord-americana moderna, i T.S. Eliot, un dels refundadors). I d’objectes, també, i d’animals. Com aquella merla enjogassada que “ens emmerla el terra net” (el poeta sempre crea llenguatge) i que, al capdavall, convida a l’amor com el rossinyol trobadoresc. El jo dels seus poemes resulta sovint excèntric (Ortega y Gasset feia servir aquest adjectiu, i el sintagma centauro ontológico, per definir l’essència de l’humà). Hi ha, en els seus versos, paradoxa i pietat, com assegura en l’epíleg. I vida, molta vida, ben païda en la reflexió.