Estimarem per sempre i bojament la garnatxa peluda

Avui ens bevem una varietat que em té enamorada i que penso que és, juntament amb el trepat, la nostra gran singularitat, el nostre passaport al món: la garnatxa peluda. Cadascú estima el que estima i jo m’he adonat que, amb el vi i amb la vida, estimo els rústics que són molt elegants. Vull sentir la terra a la boca, però vull llepar-ne la seda del vestit. Avui, La Peluda, del Celler Comunica, al Montsant.

Se’n diu peluda, d’aquesta garnatxa –i us ho explicava el dia que vam fer La Pilosa– perquè els pàmpols tenen una mica de pèl. El Pep Aguilar i el Patri Morillo, els dos amics que es van conèixer estudiant, i que fan el vi d’avui, expliquen que els avis no en deien peluda, en deien “país”. Als anys 70 o 80, de fet, a les etiquetes dels vins de la cooperativa, a la garnatxa negra l’anomenen “garnatxa fina”, però no era, com podríem suposar, per la qualitat del vi: era per la fulla. La fulla de la garnatxa, a contrallum, brilla com si fos irreal, se li veuen els nervis, com si estiguessin impresos. A la peluda, no.

La peluda d’avui “està registrada l’any 51”, explica en Pep, “però el padrí d’un amic deia que aquella vinya l’havia vist plantada abans. Les registraven quan podien. Deu ser molt més vella”. La tenim a Falset, al Mas d’en Cosme. “En un context granític amb vinyes que han passat de tot i es manté”, fa en Pep. I somriu per afegir, esclar: “Enguany i l’altre la vinya ha patit, perquè ‘la seca’ no la deixa créixer. Les plantes que estan bé et fan dos quilos de raïm... Si la vinya està còmoda on està ja veus que té molta energia”.

Hi ha una altra cosa que fa única La Peluda d’avui. La pell d’aquesta varietat és més fina i els grans tendeixen a apinyar-se-li, i això la fa més sensible al podrit. Per tant, per als avis no era una varietat tan interessant; preferien, esclar, la garnatxa negra. I és per això que les plantes que hi ha avui en dia, com les de La Peluda, són selecció en massa. Són plantes que mai han passat per cap planterista, precisament per això, perquè no eren interessants. Els pagesos van seleccionar, de les tres o quatre garnatxes peludes que es bellugaven per la zona, les millors (com es fa, per exemple, amb la selecció de gallines ponedores). Tots aquests avis van triar “la fusta” (així en diuen tots els viticultors, dels sarments) i van empeltar. Algunes van ser inscrites com a garnatxes negres.

A part de ser una vinya molt vella, és molt particular, perquè és en un barranc, el barranc de la Fuina, on hi ha molta aigua subterrània. “Hi trobes castanyers i nogueres, allà, i són arbres als quals els agrada l’aigua, entorns frescos”, fa en Pep. I esclar, en un barranc, a part de granit, a part d’argilocalcaris, hi ha també al·luvions. És a dir, la terra sense sedimentar que l’aigua s’emporta: l’aiguadeix, se’n diu, i em sembla una paraula preciosa. I també hi ha pissarra, i gres, i quars blanc, i quars rosa i arenisca. “És un pot de pedres”, diuen sempre els dos amics. A la boca tot això hi és. El granit allarga el vi i el fa elàstic –impossible no dir onomatopeies amb emes, quan el tastem– i l’al·luvió és com la bombolla dolça que l’envolta. Dolça, però no pas, mai, sucrosa. “Té tocs florals, té tocs botànics i tocs especiats”, fa en Pep. I diu “botànics”, no “herbacis”, perquè parla de fonoll i romaní. Els tocs especiats et porten a un gran basar de les espècies. Hi ha mostassa i hi ha curri. I sempre que hi ha curri, jo penso en la flor que tenim als nostres camps de secà: l’herba de Sant Joan, aquesta flor groga, de la qual se’n fan poms que duren tot l’any. L'heu ensumada mai?

Jo me’l prendria amb un peix al forn consistent, com ara un déntol, amb patateta i ceba. El Patri i el Pep han aconseguit, amb aquest vi, un dibuix perfecte del Mediterrani que els farà navegar entre cítrics i fruita negra, entre flors i espècies. No em pot agradar més.