Una estranya paràbola de la repressió sexual
'Reunió de batxillers', de Franz Werfel, és una novel·la sobre el sentiment de culpa ambientada a Àustria a principis del segle XX
BorrianaAquest és un llibre peculiar (entre parèntesis: un llibre, si no és peculiar, no té el més mínim interès). Tracta d’un sentiment de culpa que s’arrossega al llarg de la vida i, de retruc, tracta doncs de la vida. El protagonista de la història és el jutge d’instrucció Ernst Sebastian. Som a Àustria, després de la Guerra i de l’Imperi. Un dia Sebastian ha d’ocupar-se d’un estrany subjecte, sospitós principal en el cas de l’assassinat d’una prostituta. L’acusat s’anomena Franz Adler. Aquest nom reviu en el jutge un episodi de la seua adolescència: creu reconèixer en Adler un antic company amb qui es va veure involucrat, quan ambdós estudiaven el batxillerat, en un fosc afer de falsificació.
Casualment, Sebastian ha estat convidat a una reunió d’antics alumnes, la promoció del 1902. Hi va, tot i que no guarda gaire bon record dels seus anys d’institut. No era un bon estudiant. Son pare el blasmava per les males notes, tot tenint en compte “les escasses exigències de l’escola moderna” [sic]. Com a molts dels seus companys, el que realment motivava Ernst Sebastian era mirar de propiciar la companyia femenina. Precisament aquest relat és també una estranya paràbola de la repressió sexual a la societat burgesa centreeuropea, que tants rèdits proporcionaria a Sigmund Freud. Les dones són, per al jovent de l’època, o dames etèries inabastables o aquests éssers llenguts i vulgars que fan la viu-viu al Gran Canon, l’abocador sexual.
Les lleis de la memòria
Tot ho recorda el jutge després del sopar amb els antics col·legues. Hi retorna "l’emoció més genuïnament masculina: la mirada sobre la pròpia joventut”. Però el que el trasbalsa és haver retrobat Franz Adler, perquè llavors tot es precipita fins a convertir-se en la “història d’una culpa juvenil”.
No desvelaré al lector més detalls d’aquest pecat adolescent. El mateix autor, quan el relat encara les últimes revoltes del camí, juga amb l’ambigüitat i el control de la informació (amb l’el·lipsi com a recurs central) de manera magistral.
Però algunes coses mai sabrem del cert com s’han esdevingut. Perquè la memòria té les seues pròpies lleis i el tribunal on ens jutja s’assembla massa a una fabulació kafkiana. El jutge Sebastian, en un rampell, ha escrit tots els seus records en fulls rebregats. Hi ha esmerçat tota la nit. Aquests fulls, tanmateix, resulten ser il·legibles. L’episodi de Franz Adler, tan central en l’evocació del jutge, se li escapa de les mans com un grapat d’arena. Què és real, què és imaginari? Literatura, en fi...
