Aquesta setmana a TV3 s’ha fet un gran homenatge a Àngel Casas. Dimarts a la nit, Sense ficció dedicat a la seva figura i un Àngel Casas Show especial per fer memòria d’aquell programa fundacional i fonamental de la televisió pública catalana. Veient l’especial, els que vam gaudir del Casas Show -així l’anomena ell sempre- en el seu moment i els que han descobert ara que aquest programa va existir ens vam fer cabal d’una nòmina impressionant de convidats, de figures internacionals de l’espectacle que van adornar, fecundar i engrandir aquella tele que estava naixent. Les estrelles de Hollywood i del cinema europeu passaven pel programa com si fos el més normal del món. Richard Gere, Alain Delon, Anthony Quinn, Joan Collins, Robert Mitchum, Anthony Perkins, Silvia Kristel, Roger Moore, Rock Hudson... Tots els actors del cinema espanyol i català, els músics de la Nova Cançó i de la chanson francesa, grups de pop i rock internacionals i un grapat de personatges acòlits de la premsa rosa. Tothom hi passava.
Just eren els anys en què se’m despertava la cinefília i pensava que quina sort poder-los entrevistar. I potser llavors, encara que fos irracionalment, també era la vocació periodística, el que estava naixent. No ho havia pensat mai fins ara, això. És bonic pensar avui, tants anys després, que aquella televisió jove, moderna, atrevida, en molts sentits artesanal, va ser important per a molta gent que s’estava formant els criteris, els judicis, la mirada, el bagatge. Quan avui es parla -amb més pompa que no pas autenticitat- de les “estructures d’estat”, un no pot evitar pensar en com Televisió de Catalunya va ser concebuda com una fonamental estructura d’estat i en com -malgrat els defectes, les disfuncions i les suspicàcies- es compta avui com una de les cinc o sis institucions més troncals del país. Recordar Àngel Casas Show és recordar moltes coses, molt cinema, molt periodisme, molts anys fonamentals.