Qui et diu “grassa” té un cervell prim

T’escric a tu, que fas 6è de primària, o potser ja ets a l’ESO. Has arribat a classe amb un jersei que s’arrapa al cos, i que mai no portes perquè aquest hivern tan fred t’has acostumat a les dessuadores amples, que són tan suaus que és com si t’abracessin. Però avui t’has posat el jersei estret, que té un color que t’afavoreix. I t’agrades. Quan surts de classe, has sentit la paraula que t’ha paralitzat. T’han dit "grassa". Bé, diguem-ho tal com ha passat, t’han dit “gorda”, perquè la paraula grassa només la diu bé la professora de català.

Tot plegat ha anat de la manera següent. El xerraire masculí de classe s’ha alçat de portaveu i t’ha dit que tots els nois de classe s’han adonat avui que estàs “gorda”, i que t’has passat el dia amagant panxa. L’has mirat, l’has hagut d’escoltar i has marxat amb els ulls injectats de llàgrimes que s’acumulaven per rodolar galtes avall. 

Però el plor ha sigut alliberador i reparador. “Si jo soc grassa, tu tens el cervell prim!”, has pensat. Quina ràbia no haver pogut reaccionar. Ho escriuré. I agafes un paper, i hi aboques tot el que sents, tot el que t’ha fet pensar la frase que et jutjava sense que haguessis demanat permís i ni tan sols sense que l'hi haguessis preguntat. Escrius un discurs i l’endemà, a les 9 del matí, el presentes a la tutora, i li dius que vols dedicar els quinze minuts diaris de reflexió sobre el que va passar ahir.

I amb la teva reflexió, arriba la revolució. I la sororitat. Totes les noies et donen suport. Ningú no ha de jutjar el cos de ningú. Com tampoc ningú no ha de jutjar la intel·lectualitat de ningú. Com tampoc aquella professora de gimnàstica rítmica t’havia de dir que feies panxa i que no podries pujar a les paral·leles. Com tampoc aquella fornera t’havia de dir: "No pares de menjar bollos", sí, bollos, perquè només la professora de català diu brioxos. Perquè tampoc aquells amics que ens vam trobar pel carrer t’havien de dir: “Tu sí que estàs maca, no com els meus fills, que són uns fideus”. Perquè els cossos de les dones no es jutgen. Com tampoc no ho fem amb els dels homes. Perquè aquesta situació és actual, però, fa trenta-cinc anys, jo també la vaig viure exactament igual.