Colum McCann: "Que et matin un fill és el pitjor que et pot passar a la vida"

Barcelona"No s'acabarà fins que parlem": aquest és l'adhesiu que en Rami Elhanan porta a la seva moto. En Rami ha perdut una filla, l'Abir, víctima d'un atemptat terrorista als 13 anys, i va a trobar-se amb un amic, en Bassam Aramin. A ell també li han matat una filla, la Smadar: un soldat de l'exèrcit israelià li va disparar un tret al cap quan tenia només 10 anys.

Basada en fets reals, Apeirògon (L'Altra/Seix Barral, 2021), la nova novel·la de l'irlandès Colum McCann, ofereix una mirada complexa, lírica i emocionant del conflicte, encara obert, entre Israel i Palestina. Igual que en Rami i en Bassam, l'autor reclama la necessitat urgent del diàleg, la pau i l'entesa entre els dos pobles. I creu que el futur és esperançador.

El punt de partida d'aquesta novel·la són uns fets terribles.

— Durant un viatge amb artistes i activistes a Israel i Cisjordània el 2015 vaig trobar-me en una oficina de Beit Jala amb dos homes que em van explicar les seves històries. Eren en Rami i en Bassam. Tots dos havien passat pel trauma de perdre una filla assassinada. L'un era israelià. L'altre palestí. Tot el que em van dir em va trencar el cor. Vaig sortir de l'oficina convençut que n'escriuria alguna cosa.

Apeirògon és un títol que ens remet a un concepte matemàtic, però la novel·la apel·la a les emocions del lector.

— Un apeirògon és una forma amb un nombre infinit de cares. Vaig tenir clar que aquesta paraula representava molt bé la complexitat d'un conflicte com el d'Israel i Palestina, però també la interdependència de totes les parts. Tots formem part d'aquest polígon.

Creu que les històries d'en Rami i en Bassam el van impactar especialment perquè vostè també és pare?

— La resposta immediata seria dir que sí. Ahir mateix em va trucar el meu fill des dels Estats Units, on vivim des de fa tres dècades: té 21 anys, està fent un viatge amb autocaravana i un paio l'acabava d'amenaçar a Tennessee. Em va trucar molt nerviós. Jo també m'hi vaig posar, de nerviós, però era a Barcelona i no hi podia fer res... Alhora intentava pensar que tot aniria bé. M'agradaria pensar que si no fos pare hauria pogut escriure un llibre com Apeirògon. No és una novel·la sobre la paternitat, sinó una novel·la d'amor. I tothom pot escriure una novel·la d'amor, no?

Estava gaire familiaritzat amb la situació d'Israel i Cisjordània?

— No en sabia gran cosa. Tampoc d'ornitologia, però els ocells tenen una importància capital a la novel·la, perquè cinc-cents milions d'exemplars de múltiples espècies passen per damunt de Beit Jala cada any, durant les migracions. Soc partidari d'escriure sobre el que no coneixem. T'obliga a fer un salt important en la teva consciència. Si escrius sobre el que no coneixes, pots arribar a una part nova de tu mateix. M'encanta el repte de la dificultat. Quan penso que no puc fer alguna cosa, m'hi llanço de cap.

Però Apeirògon és una novel·la, no un documental sobre les vides d'en Rami i en Bassam ni de les seves famílies.

— Exacte. En Rami i en Bassam són personatges, i això mateix els vaig dir quan em vaig posar a treballar en la novel·la. Volia anar al fons de les seves històries, i per aconseguir-ho havia de poder escriure amb llibertat. Pot semblar una bogeria, però des del primer moment vaig sentir que ells dos i les seves filles eren a prop meu, que els tenia, d'alguna manera, enfilats a l'espatlla, xiuxiuejant-me com havia de continuar. Fins i tot els detalls inventats tenen una base de realitat. Quan van matar la Smadar escoltava música en un walkman. El científic forense que va examinar l'aparell va constatar que la nena escoltava un àlbum de Sinéad O'Connor, I do not want what I haven't got. El detall que afegeixo és que va morir escoltant Nothing compares to you.

El llibre té, al centre, el relat de les morts de les nenes i de com va canviar la vida de les seves famílies, però es dispara cap a moltes direccions.

— Una novel·la ha de donar una imatge més complexa de la realitat que la mateixa realitat. Al principi no sabia quina forma tindria Apeirògon, però vaig treballar a partir de fragments –en van acabar sent 1001– i m'anaven portant cap a connexions insospitades. La visita a Beit Jala em va fer descobrir el centre d'anellament d'ocells, i quan els observava vaig recordar l'anècdota de l'últim àpat de François Mitterrand, que va tenir com a colofó un ocellet cantaire de coll groc. Era Samuel Beckett qui deia, els anys 70, que cada novel·la intenta trobar una forma on encaixar la confusió del món. Això és el que encara intento fer jo.

Vol ser respectuós amb les històries i alhora no se cenyeix als fets.

— Que et matin un fill és el pitjor que et pot passar a la vida. És un pensament compartit per moltes persones. Jo el tinc. En Rami i en Bassam també. Però ells comparteixen, a més, una valentia i una força que em semblen admirables. Dies després de l'assassinat de l'Abir, en Bassam es va voler implicar en la lluita per la pau: explicant una vegada i una altra la història de la filla aconseguiria que el seu record es mantingués per sempre.

La novel·la també torna una vegada i una altra a aquell moment fatídic que va acabar amb la vida de les nenes.

— Mai explicaràs la mateixa història de la mateixa manera, encara que ho intentis. En el cas d'escriure sobre les experiències d'en Rami i en Bassam, volia ser honest i aconseguir emocionar el lector sense caure en sentimentalismes. La mateixa noció de veritat es posa en qüestió a través de detalls reals dels relats d'ells dos. En Rami, per exemple, sempre parla de la "meva filla de 14 anys", i va morir quan li quedaven pocs dies per fer-los, és a dir, quan encara en tenia 13. En Bassam, quan recorda la seva estada a la presó, diu que va veure un documental sobre l'Holocaust que el va impressionar. A França el van entrevistar una vegada i van escriure a l'article que en comptes d'un documental havia vist una pel·lícula. I més tard, en un diari de Bèlgica vaig llegir que la pel·lícula que havia vist en Bassam era La llista de Schindler. Però això no havia passat!

Vol ser Apeirògon una mirada equilibrada a les dues nacions? L'Abir mor a causa d'un atemptat terrorista, però a la Smadar la mata un militar de l'exèrcit d'Israel.

— Intento fer veure que ofereixo una mirada equilibrada, però no és així. En Rami està en contra dels assentaments israelians als territoris palestins. Hi ha israelians com ell, aquesta és la realitat que també intenta mostrar la novel·la. Per parlar dels dos bàndols hauria hagut de contraposar l'experiència d'un colonitzador jueu amb una víctima palestina. Així i tot, l'amistat d'en Rami i en Bassam després de tot el que han passat és un acte sorprenent i d'una valentia enorme.

L'entesa entre israelians i palestins és possible?

— Si persones com en Rami o en Bassam no han perdut l'esperança, jo tampoc. No hi ha res impossible: a Irlanda fa vint-i-tres anys que tenim pau, i abans que se signés l'Acord de Divendres Sant eren pocs els que ho veien factible. Si hi hagués mil noies com la Greta Thunberg parlant d'Israel, el procés d'entesa s'acceleraria. En tot cas, la pau no es pot imposar des dels governs, sinó que ha de venir des de baix.

____________________

Compra aquest llibre

Fes clic aquí per comprar Apeirògon a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.