Et pots enamorar d'una persona que no admires?

BarcelonaEl debat sobre si s’ha de separar l’obra de l’autor no és cap novetat, però sempre es planteja des de l’angle de persones nefastes amb una obra sòlida. A mi, durant un temps, em va fer gràcia un escriptor els llibres del qual no m’agradaven. Gens. Això em va generar molts dubtes: ¿et pots enamorar d’una persona que no admires?

Uns investigadors de la Universitat de Greifswald, liderats pel doctor M. Lotze, van fer uns experiments amb neuroimatge per veure les diferències entre el cervell dels escriptors novells i els dels escriptors experts, quan escrivien ficció. Van observar que, així com els novells activaven les àrees visuals del cervell, els experts posaven en marxa les relacionades amb el llenguatge parlat. És a dir, que els escriptors novells veien les històries com si fossin una pel·lícula dins del cap, mentre que els escriptors experts les narraven amb la seva pròpia veu.

Estar disposat a prendre riscos

Uns anys abans, a la dècada dels 60, un altre investigador, el doctor F. X. Barron, va conviure durant un temps a la Universitat de Berkeley amb persones creatives com Truman Capote, entre altres, per identificar què els diferenciava de la resta de la gent. Va resumir-ho en els trets següents: obertura a la vida interior, preferència per la complexitat i l’ambigüitat, alta tolerància al desordre i la confusió, habilitat per trobar ordre dins del caos i disposició a prendre riscos. Va concloure que la persona creativa és, en comparació amb una persona corrent, a la vegada més primitiva i més cultivada, més destructiva i més constructiva, més esbojarrada i també fortament lúcida.

Diuen que la parella, si no l’admires, almenys l’has de respectar. Tenir una personalitat creativa i atrevir-se a escriure un llibre no és feina fàcil: crear una història i fer-la créixer dins del cap, posar en marxa les funcions executives per escriure-la (i reescriure-la, i reescriure-la, i reescriure-la), exposar-se i atrevir-se que els altres la llegeixin i la jutgin. Això ho respecto. I ho admiro. Que la veu que en surti no acabi de quadrar, al final potser és qüestió de gustos. O que, com els escriptors novells de l’experiment, encara es narren les històries com si fossin sèries de plataforma.

En el meu cas, al final, no vaig haver de trencar-m’hi gaire el cap, per sort o per desgràcia, perquè l’escriptor va resultar un sòmines. Un d’aquells casos en què obra i autor són inseparables.