Si et sodomitzen amb un rave seràs un 'culraventat'

Les Comèdies alades són tres obres escrites al segle V aC. Durant el segle XX es van començar a recuperar “sense tanta censura ni pudor”, com indica, en el pròleg, Eloi Creus, el traductor. Ara bé, aquesta recuperació va tenir a veure amb la condició d’eina política de les comèdies més que no pas amb la qualitat de l’artefacte poètic. L’esplèndida traducció de Creus —un text català que ens admira per la bellesa i l’enginy de les seves solucions— ens convida ara a apreuar el classicisme de l’obra aristofànica (i, de retop, a qüestionar la brama que la comèdia és un gènere menor respecte a la tragèdia): l’argument de cada una de les històries que glosso permet una gairebé esborronadora aplicació als nostres dies, però, alhora, la solidesa i la profunditat del text avalen amb escreix la validesa de la comèdia per aprofundir algunes de les misèries de l’ànima humana.

Les dues primeres, La pau i Núvols, estan protagonitzades per sengles pagesos. En La pau, un vinyater que es diu Raïmer viatja al cel per acordar desenterrar-hi la Pau (que fa temps que, allà dalt, viu colgada sota un munt de pedres). Les coses, a la terra, han anat, com més va més, a mal borràs, i calia fer-hi alguna cosa. Núvols —a parer meu, la més hilarant, la més mordaç— ens presenta un home rude, també de pagès, Capgiríades, que s’ha casat amb una jove de casa bona. El fill ha agafat el tarannà de la mare: té un os a l’esquena i, a més, pateix el vici d’apostar a les curses de cavalls. Per mirar de resoldre la situació, son pare assistirà al Pensaminari, on pretén que Sòcrates en persona l'ensenyi a ser un bon sofista (en principi, Capgiríades havia pensat que l’instruït fos el fill, però a aquest l’estudi li rellisca). L’única obsessió del protagonista és adquirir unes bones eines oratòries i dialèctiques que li permetin burlar els seus creditors en els judicis a què s’ha d’enfrontar.

Els judicis també planen damunt l’acció de la tercera comèdia, Els ocells, en què dos personatges convertits en alats s’envolen al firmament i tenen la feliç pensada de crear-hi una ciutat. “El savi pot aprendre molt de tots els enemics”, diu oportunament el Cor. El fet, però, és que, tot i ser tan lluny de la terra, les diferències comencen a apuntar, i el conflicte es va fent cada vegada més evident.

La riquesa dels jocs de paraules

La traducció de Creus és un goig: “Molt bé, doncs, si és així pots prendre la Collita / per muller teva. Ves a viure al camp amb ella, / i folleu molt... raïm i així tindreu gotims”. Hi ha, en totes tres obres, paròdies dels tres grans poetes tràgics grecs: Èsquil, Sòfocles i Eurípides. En la seva traducció joiosament recreativa, Creus hi dissol tot de referències autònomes —paròdies d’alguns versos de Salvat-Papasseit, de Maragall, de Carner, d’alguna cançó popular— que fan la lectura ben plaent (proveu de fer-la en veu alta). Els jocs de paraules són constants. Un que ha estat sodomitzat amb un rave és un culraventat. Un altre, pallús rematat, un Talòs de Milet. Hi ha topònims que ens resulten vagament familiars: Capalhades o Call d’Atenes... I els personatges es troben davant un bé de Zeus d’alguna cosa, o emprendre segons què els costa Zeus i ajuda!

A Com una mosca enganxada a la mel (Godall) el seu debut poètic, Creus no parodia altres poetes, sinó que més aviat els homenatja. La seva és una poesia molt llibresca, que no deixa d’oferir picades d’ullet a versos d’altri (Leopardi, Penna, Desclot...). En un text final, el de les “Endreces”, l’autor afirma que hi pesa el tema de la pèrdua o, més ben dit, el de “l’aferrament a la pèrdua”. És una pèrdua amorosa, simbolitzada per aquell “llit trossejat que somriu”. Malgrat que la rigorosíssima consciència formal sovint deixa en un segon pla allò que podríem considerar la veritat de les poesies, hi ha versos que ens mostren una ferida: “I ja no em consola ni aquest desconhort: / que l’amor no pot si no ho vol la sort”. I, tanmateix, fins aquest dolor de la impotència va passant avall: “Ah, el poder del passat sobre el cor, com flaqueja!” Potser sí que, al capdavall, es viu “més bé sense l’amor”. Una estrena molt prometedora!