Eudald Carbonell: "El vi de fa 7.000 anys no tenia res a veure amb l'actual"
Arqueòleg
Quina va ser la primera vegada que va entrar en contacte amb el vi?
— Els primers records que tinc són de quan era petit, devia tenir 7 o 8 anys, que l'avi ens deia "beveu vi, que fa sang!" Això ho recordo molt vivament. També quan berenàvem ens donaven pa amb vi i sucre, com a tots els nens d'aquella època.
Com arribava el vi a Ribes de Freser, el poble on va néixer?
— Nosaltres teníem sort perquè el poble tenia parada de tren i, gràcies a això, ens arribava vi del Priorat. Quan tenia uns 18 anys també va començar a arribar vi de La Rioja, com si fos un esdeveniment, i com que era novetat recordo que a partir de llavors en vaig començar a beure.
Com va canviar la seva vinculació amb el vi quan va començar a viatjar?
— Va canviar de la nit al dia. Quan vaig començar a viatjar va ser quan vaig començar a beure vi bo, tant de fora de Catalunya com de dins del territori. Llavors em vaig adonar que fins aquell moment no havia tingut l'oportunitat de degustar-lo com tocava. Recordo molt els quatre anys que vaig viure a París. Allà vaig tastar els borgonyes i els vins de Sent Milion, per a mi els més bons que hi ha.
El fet d'estudiar a París segur que hi devia ajudar.
— Hi vaig arribar quan en tenia 26 i m'hi vaig quedar quatre anys. Em va sorprendre la dimensió que tenia el vi a tot França, sobretot la presència que li donaven. A casa nostra era una eina més per acompanyar les menjades, però fins llavors no l'entenia com una beguda per degustar sola o que pogués tenir tantes especificitats. Allà vaig conèixer un col·leccionista de vins que tenia una botiga a Andorra i que amb el pas del temps es va convertir en un gran amic. Va ser ell qui em va educar el paladar i em va transmetre la passió pel vi.
Ha fet diverses expedicions en països àrabs. ¿En aquelles etapes trencava la seva relació amb el vi?
— Home, en alguns països és molt difícil beure una gota d'alcohol. Penso que s'ha de ser molt respectuós amb les tradicions de cada cultura, ja no només amb el comportament dels altres, sinó també amb el teu. Moltes vegades els no musulmans érem minoria i en algunes ocasions m'havia passat que la gent que tenia al meu voltant es molestaven pel fet que begués alcohol. Són situacions delicades que s'han de preveure, i en aquests casos sempre és millor abstindre's de beure o fer-ho a part.
¿Té alguna anècdota que recordi especialment d'alguna de les expedicions?
— Recordo especialment quan vaig anar al Tadjikistan, allà vaig estar un mes sense beure vi, fins que un dia em van donar a tastar una espècie de vi ranci, però molt més dolç. La veritat és que no em va agradar gens, però després d'estar tants dies sense beure allò em va semblar alguna cosa similar al vi de casa.
Ha estudiat la història de la humanitat com pocs. Per què pensa que el vi fa tants milers d'anys que acompanya l'humà?
— El vi ha existit des de fa entre 7.000 i 8.000 anys, a la zona entre l'Iraq, l'Iran i Turquia, i va ser precisament a causa de conèixer els processos químics i la comunicació entre comunitats. Requereix tenir vinya, saber-la cuidar, i després el domini de l'elaboració, per això el fa tan preuat. A veure, el vi de llavors no té res a veure amb el d'ara: llavors es posava amb espècies o mel, un vi bastant fastigós, però com a concepte és similar a l'actual. Imagina't si era preuat que a partir de l'any 500 es va començar a comercialitzar pel Mediterrani. Això explica tant el valor que tenia en aquella època com la semblança de cultures dels habitants de la Mediterrània.
I com pensa que impacta en la societat actual?
— El vi fàcilment altera la consciència. Aquest és un motiu de pes perquè avui dia el vi segueixi sent tan important, està present a les trobades socials, però el problema és confondre's i utilitzar-lo com a evasió. Jo sempre n'he begut de forma social; mai, mai, sol. Al final jo entenc el vi com una part de la gastronomia, però s'ha d'anar amb compte.