Eva Millet: "Molt malament ho has de fer perquè el teu fill no t'estimi"

BarcelonaDesprés de disseccionar la hiperpaternitat, la periodista Eva Millet s'endinsa ara en el seu nou assaig, Madres mamíferas (Plataforma Editorial), en la mal anomenada criança amb aferrament (o també dita criança natural o respectuosa) per explicar els seus orígens i critica la pressió addicional que assegura que suposa per a les mares. L'entrevistem quan el llibre ja fa uns mesos que està al mercat i explica que, malgrat que li preocupava que la “linxessin” per qüestionar el que ara és, diu,“el discurs únic”, la rebuda ha sigut positiva. "A mesura que avançava en la documentació pensava que era un llibre que s'havia d'escriure perquè no hi ha cap llibre crític o dissident amb aquesta criança", explica.

Escrius que la criança amb aferrament o respectuosa és una ideologia. Per què?

— Perquè no té una base científica, és un estil de vida, i perquè té, com es demostra en el llibre, uns ideòlegs. És un compendi de diferents ideologies molt vinculades a moviments conservadors que diuen que per criar amb aferrament has de fer un seguit de coses que, bàsicament, són: part natural, si és possible a casa; lactància prolongada i a demanda, que seria l'eix d'aquest moviment; el porteig; el collit i, una mica menys, el baby-led weaning. Han fet un remix amb la teoria de l'aferrament del psiquiatre i psicoanalista John Bowlby, que sí que té una base científica, amb d'altres que no i s'han inventat aquesta manera de criar que, repeteixo, és un estil de vida. A mi el que em va sorprendre és que s'han apropiat de les paraules boniques, com el terme aferrament (apego, en castellà). Quan fa 18 anys portava la meva filla al cotxet em vaig trobar un grup de mares que portejaven i em van dir: "És que nosaltres criem amb aferrament". I em vaig quedar molt sobtada: i jo com crio? Desaferrada? De manera irrespectuosa? Inconscient?

Què passa quan no pots donar el pit o no has tingut un part natural? Com impacta en les dones?

— El que provoca és un sentiment de culpa i la sensació de ser una mare inadequada, que és la pitjor manera de començar una criança. Les mares mai són prou bones perquè has de complir uns estàndards i si no hi arribes et sents culpable, inadequada, frustrada... Dedico l'últim capítol a fer-me la pregunta de si les mares estan bé. I les mares no estan bé. Però no per la criança en si, sinó per l'estil de criança escollit que és un estil intensiu.

A vegades tinc la sensació que criem com les nostres àvies i treballem com les nostres mares. I això és esgotador.

— Però també als teus fills els anirà bé tenir la imatge d'una mare treballadora, independent i que té una altra vida. Educar és deixar anar. La nostra tasca és donar-los eines perquè siguin persones independents i aquesta criança el que fa és posar tota la pressió a la mare. És antifeminista total. Perquè la mare és qui dona el pit dos anys o més, qui porta el nen a sobre, qui dorm amb el nen... Al final què fas? Doncs deixes de treballar perquè [aquesta criança] és una manera molt efectiva, com diu Elisabeth Badinter, de tornar la dona a la llar.

¿Consideres que és una involució per a la dona?

— Sí, és un moviment conservador. De fet, els seus ideòlegs són personatges ultraconservadors, començant per l'ideòleg del part natural, Grantly Dick-Read. I les fundadores de la Lliga de la Llet són set mestresses de casa que entre totes sumaven 56 fills. I van fer una cosa, que està molt bé, com és reivindicar la lactància materna, però el problema és quan la lactància es converteix en l'única manera de cuidar els fills.

Hi ha una part del feminisme actual que reivindica la maternitat i lamenta que el feminisme clàssic l'ha deixat, precisament, de banda.

— Hi ha una part del feminisme més jove i combatiu que reivindica aquesta criança com una forma d’empoderament. Ja ho diu Elisabeth Badinter a La mujer y la madre: el fill es converteix en l'obra mestra. Les mares van fer la revolució feminista als anys 70, van sortir de casa i van començar a treballar, i les filles, de cop, es bolquen en la criança perquè els dona més satisfaccions que la feina. Per això, aquest estil de criança està relacionat amb la hiperpaternitat perquè el fill és el projecte. I aquest estil de criança et promet nens diferents i meravellosament especials.

En quin lloc queda el pare en aquest tipus de criança?

— Jo crec que està molt descol·locat. És una pena perquè ara estem en un segle en què els pares es volen implicar en la criança i és fantàstic, però aquest moviment prima la díada mare-nadó i el pare queda fora. Hi ha pares a qui ja els va bé i d'altres a qui no. I amb el collit –li dedico un capítol–, el que acaba passant és que els pares dormen al sofà. Amb aquesta idea que si poses a dormir el nen en una altra habitació el traumatitzaràs, els pares estan sortint de les habitacions.

El vincle no depèn de com has alimentat el teu nadó ni de quants anys has dormit amb ell.

— Ni de com l'has parit. Què vol dir, que si has parit per cesària o el teu nen ha estat una setmana a la incubadora ja no pots tenir un vincle? Això és una espasa de Dàmocles. Ens estem posant unes pressions que són insostenibles. L'aferrament no depèn de la lactància ni del porteig, que són coses que estan molt bé, però no són l'aferrament en el sentit psicològic del terme. L'aferrament és donar respostes afectives al teu fill quan ho necessita. I molt malament ho has de fer perquè el teu fill no t'estimi. Les noves mares tenen unes pressions insostenibles. És una criança insostenible. Deixeu les mares en pau!

¿Polaritza les dones aquest tipus de criança? ¿No hauríem d'acabar ja amb enfrontaments absurds tipus pit vs. biberó? Totes ho fem com podem.

— És polaritzant perquè distingeix entre les bones mares i les dolentes. I hi ha una superioritat moral de rerefons que divideix i polaritza. Ha anat tot molt ràpid. A principis de segle tu no preguntaves com havia anat el part i si donaves el biberó no passava res. Era una criança, en aquest sentit, més espontània, i ara hi ha aquestes diferències.

Estan sorgint veus, però, que fan autocrítica.

— Crec que hi ha una reacció de les mateixes mares que diuen "Prou! Què és això?" Però si bé diuen que totes les lactàncies són correctes o que és igual com has parit, després les imatges que es veuen a Instagram no són aquestes. No es veu un biberó o un part a l'hospital.

¿És una criança que té el seu pilar a Instagram, a les xarxes socials?

— Sí, sense les xarxes això no tira endavant. Primer ens informàvem per criar amb les nostres mares, després van venir els experts i ara, les xarxes.

Escrius que en la criança amb aferrament la voluntat dels fills està per sobre de la dels pares. Per què?

Totes les divulgadores i especialistes de l'aferrament es queixen que venim d'una criança adultocentrista i ara estan fent una criança paidocentrista. El nen és qui dirigeix i qui ho decideix tot. I el nen no està capacitat per dirigir la seva criança. Esclar que l'has d'escoltar, però pares i mares som els responsables d'aquesta criatura, li hem de donar uns límits i unes direccions i cuidar-los.