Per què es va extingir el primat que feia tres metres i 300 quilos

Tres metres d’alçada i fins a tres-cents quilos de múscul recobert de pèl taronja. Aquestes eren les mesures del primat més gros que ha trepitjat la Terra, el gigantopitec (Gigantopithecus blacki). Va viure a les selves del sud-est de la Xina fa centenars de milers d’anys i va desaparèixer misteriosament. Un nou estudi liderat per científics xinesos i australians que s’acaba de publicar a la revista Nature resol el misteri de la desaparició del tità que alguna vegada s'ha suggerit com a origen de la llegenda del ieti.

La recerca sobre el gigantopitec va començar el 1935, quan el paleontòleg alemany Gustav Heinrich Ralph Von Koenigswald va comprar en una botiga de Hong Kong unes dents que suposadament eren de drac. En realitat, eren queixals d’un primat colossal al qual va batejar com a Gigantopithecus blacki. Des d’aleshores se n’han localitzat quatre mandíbules i dues mil peces dentals en diverses coves de la Xina.

L’estudi de les proteïnes presents en aquestes restes, liderat pel biòleg català Tomàs Marquès i Bonet i publicat el 2019, va ubicar aquest simi a la branca dels orangutans. Se’n va separar fa deu milions d’anys i va evolucionar independentment, de tal manera que hi va mantenir una semblança, però també va adquirir trets propers als d’altres grans simis com els goril·les i, fins i tot, els humans.

Un canvi de vegetació devastador

Per trobar el desllorigador de la desaparició del gigantopitec, els científics han treballat en tres fronts diferents. En primer lloc han utilitzat sis tècniques de datació diferents per situar en el temps les restes fòssils localitzades en 11 coves. "Sense una datació consistent, senzillament estàs buscant pistes als llocs equivocats", ha dit en un comunicat Kira Westaway, investigadora de la Macquarie University, a Austràlia, i coautora del treball. Això els ha permès veure que, a mesura que passava el temps, cada vegada hi havia menys restes de gigantopitec, fins que en algun moment entre fa 295.000 i 215.000 anys desapareixen.

A continuació, han analitzat les restes de pol·len que hi havia als sediments on s’havien trobat els fòssils del primat i han arribat a la conclusió que es va produir un canvi en la vegetació. Fa dos milions d’anys, que és l’època en què se situen els fòssils més antics de gigantopitec, el paisatge de la zona estava constituït majoritàriament per boscos humits amb algunes clapes de praderies i gaudia d’unes condicions climàtiques estables tot l’any.

Segons indiquen els estudis anatòmics de les dents més antigues, els gigantopitecs hi trobaven fruita i altres aliments vegetals molt rics en fibra. Però fa entre 700.000 i 600.000 anys la vegetació va canviar i les praderies van guanyar terreny als boscos. En aquestes condicions, l’aigua va deixar de ser un recurs abundant i es van començar a diferenciar les estacions.

Per estudiar els efectes d’aquest canvi en la població de gigantopitecs, els investigadors han analitzat les dents i les han comparat amb restes dentals de l’espècie d’orangutan que aleshores convivia amb aquest simi gegant, el Pongo weidenreichi. A les dents de gigantopitec més recents hi han trobat proves d’una dieta poc diversa i pobra en aigua, així com símptomes d’estrès, mentre que les dels orangutans no han mostrat cap d’aquests indicis.

Tot indica, doncs, que el gigantopitec, un primat especialitzat en alimentar-se de fruites, no es va poder adaptar a consumir les fonts d’aliment del nou entorn, com ara tubercles. I a les poques zones de bosc que van quedar, tampoc tenia accés a tota la fruita perquè la seva mida colossal li impedia enfilar-se als arbres. Els orangutans, en canvi, es van adaptar a una dieta més flexible i van seguir menjant fruita que aconseguien al cim dels arbres. "G. blacki era un gran especialista, en comparació amb els orangutans, amb més agilitat per adaptar-se, i això, finalment, el va portar a l’extinció", ha explicat en un comunicat el paleontòleg de l’Acadèmia Xinesa de Ciències i coautor del treball Yingqi Zhang.

La connexió ieti-gigantopitec

"L’article és molt interessant, perquè en el cas del gigantopitec, una de les coses que ens faltaven eren les datacions", valora Jordi Serrallonga, arqueòleg, naturalista, explorador i professor de la Universitat Oberta de Catalunya i la Universitat Autònoma de Barcelona. "El canvi de vegetació és fonamental, perquè els primats són bàsicament vegetarians", afegeix.

Juntament amb l’escriptor Gabi Martínez, Serrallonga és autor del llibre Animals invisibles (Nórdica Libros i Capitán Swing, 2021), en què exploren les vides d’animals extingits, mítics o difícils de veure. Un apartat del llibre està dedicat al ieti, un ésser mític que alguna vegada s’ha relacionat amb el gigantopitec. De fet, explica Serrallonga, "a Butan, quan la gent reprodueix la cara del ieti s’assembla molt a la d’un primat".

Perquè la hipòtesi que el gigantopitec fos l'origen de la llegenda de l’home de les neus guanyés credibilitat, caldria trobar evidències fòssils que aquest simi gegant va conviure amb els humans de la regió. La datació de l’extinció del gigantopitec de fa més de 200.000 anys que proposa el nou estudi ho complica, perquè, en principi, els Homo sapiens no van arribar a l’Àsia abans de fa 80.000 anys. De tota manera, el resultat es basa en les restes d'11 coves. N’hi podria haver més que encara no s’han trobat. "Jo sempre dic que cal seguir investigant perquè l’Himàlaia és molt gran i potser es podrien trobar restes fòssils de gigantopitec d’una època més recent", suggereix Serrallonga.