Un cop el sexe ha estat fagocitat pel capitalisme, ens queda l’amor
Lluís Calvo publica un assaig sobre l'amor, el tema més antic del món, tant en el terreny literari com artístic, filosòfic i humà
BarcelonaAmb el subtítol "Relats, polítiques i utopies", el poeta i assagista Lluís Calvo (Saragossa, 1963) ha escrit El dilema de l’amor, un assaig brillant, molt interessant i ben documentat sobre el tema més antic del món, tant en el terreny literari, com artístic, filosòfic i humà: l’amor. "Un cop el sexe ha estat fagocitat pel capitalisme, ens queda l’amor", diu el Calvo més optimista. I afegeix, en un altre moment del llibre: "Per damunt del desengany, de la desil·lusió i de l’odi, hi ha la utopia de l’amor".
Encapçalat amb una il·lustració de Francesca Llopis titulada Nosaltres & l’estat de les coses, arriba una primera part on l’autor mira d’esclarir l’embolic dels termes amorosos i fa un recorregut per la història de l’amor com si fos un tractat medieval amb títols llargs i moviments en comptes de capítols. Aquí es parla de la salvació de l’amor en temps neoliberals, fent un recorregut des del món grec, passat per l’Edat Mitjana i l’amor com a neguit, seguint pel romanticisme i l’amor romàntic com a expressió equívoca, i la invisibilitat de la dona en la construcció ideològica del fet amorós. El lector arriba a una segona part que fa referència a les polítiques de l’amor, a la proliferació de les formes amoroses i a l’esclat dels nihilismes afectius. En aquest moment, Calvo es pregunta per què ens fa por l’amor i explora el pànic contemporani al compromís, de la mateixa manera que explica els perills de la biopolítica, l’anarquia relacional, el poliamor, l’amor polisèmic, l’amistat en temps postmoderns o les egolatries contemporànies. La tercera part del llibre parla de l’amor com a risc i com a experiència radical. Calvo expressa la impossibilitat de desfer-se de l’amor, el ple reconeixement de l’alteritat, la necessitat de desaprendre-ho tot en una nova relació, la incondicionalitat i els límits de l’amor i, finalment, la necessitat d’una nova afirmació de l’amor.
La universalitat de l'amor
L’amor no és un sentiment abstracte, afirma Calvo. No hi ha una única manera d’estimar, per sort, però sí "una remor de fons comuna, sota un impuls que és idèntic en totes les persones". I el més important: "A l’hora de parlar d’amor no es pot oblidar la violència patriarcal que suporten les dones", violència de tota mena i condició que té una empremta històrica que es continua projectant en el present. Com un paràsit. Bravo, Lluís Calvo!
El dilema de l’amor fa una separació constant entre l’amor i el sexe i entre l’amor i l’amistat, i ho fa amb un llenguatge entre poètic i filosòfic marca de la casa. "L’amor és un vincle, tan efímer com vulgueu, però comporta un enllaç enmig d’un món esquinçat. El sexe esporàdic pot ser estimulant, divertit, necessari, promiscu i carnavalesc, però ja fa dècades i segles que es troba dissociat en bona part de la vivència amorosa". A més, vincula aquesta separació conceptual amb el capitalisme, que intenta conquerir els espais propis de l’amor i les seves conformacions i combinacions diverses des del punt de vista de l’orientació sexual. Pel que fa a l’amistat, entesa com a pacte, és "un saber-se en l’altre sense envair el seu terreny, un conviure sense habitar les entranyes ni els replecs més quotidians".
L’assaig de Lluís Calvo és ple d’aforismes que faríem bé d’apuntar en una llibreta i llegir-los com un credo cada dia: 1. L’amor és exigent i demana compromís i responsabilitat. 2. L’amor és polític perquè és un fet social. 3. L’amor és de les poques coses lliures que hi ha al món. 4. L’amor és utòpic. 5. L’amor és una força transformadora que ha d’establir-se entre iguals.