Cada família, un món

La família de Marc Pastor i Eva Narvaez: "Ens hem trobat més racisme del que esperàvem"

El Marc i l'Eva van adoptar el Lando a Madagascar i formen, amb el Doctor, el seu gos, una família molt "casolana" que gaudeix de la vida de barri

BarcelonaL’escriptor i policia científic dels Mossos d’Esquadra Marc Pastor em rep a casa seva, a Sant Andreu. En aquest barri de Barcelona ha format una família juntament amb l’Eva Narvaez, que és assistent social, el seu fill Lando, que ha acabat cinquè de primària, i el Doctor, un gos petitó d’edat avançada. Però han voltat força. "Jo soc de Sant Andreu de tota la vida, però l’Eva i jo vam viure deu anys a Nou Barris, per qüestions econòmiques. I el 2014 vam anar a Madagascar a buscar el Lando”.

Fan molta vida de barri. “Els dissabtes són per comprar i passejar, perquè entre setmana no ens veiem. Jo treballo a la tarda i l’Eva al matí. Jo porto el Lando a l’escola i ella el recull. Nosaltres dos coincidim a les 7 del matí i a les 11 de la nit”. L'Eva explica que Sant Andreu “és molt poble. Fa anys que som aquí. Veus a un, veus a l’altre, i xerres”. I el Lando puntualitza: “Els que parleu sou vosaltres, sobretot tu [dirigint-se al Marc], que si et trobes el policia no pares”.

Cargando
No hay anuncios

Els pregunto què fan per desconnectar quan no ve algú a fer-los una entrevista. En Marc confessa: “Intento arrossegar-los als jocs de taula o juguem a la Nintendo; som molt casolans”. L’Eva afegeix: “També anem al cinema i ens agrada fer excursions, però no coincidim mai per horaris. Els diumenges el Lando baixa a la comunitat a jugar, jo xerro amb les veïnes, el Marc es queda llegint o ve algun veí. Fem molta vida a la comunitat. Ah, i el Marc i el Lando fan esgrima”.

El Marc és fan de Star Wars i hi ha una pregunta obligada a fer-li al Lando, que porta el nom d’un dels personatges de la saga. "T’agrada?" El nen riu. El pare respon: "No li desagrada, però no li diu res. Jo també estic sortint ja de l’univers, hi ha massa i és dolent. Lando és un bon nom. No era només per Star Wars". L’Eva matisa: “Bé, si haguessin sigut bessons serien Luke i Leia. I nena seria Leia... Però al Lando el seu nom li agrada. També existeix a Madagascar i és nom tant de nen com de nena, perquè allà no diferencien”.

Viatge a Madagascar

Cargando
No hay anuncios

Madagascar és l’escenari de la seva última novel·la, Riu de safirs (Edicions 62), i el Marc coneix bé l’illa. Aquest octubre, ell i l’Eva celebraran que fa 25 anys que són parella. El 2014 van anar a buscar el Lando. M’expliquen el procés d'adopció: “El comencem el 2010 i triem Etiòpia, però es tanquen les adopcions internacionals i llavors decidim Madagascar, que acabava d’obrir-les. Ens diuen que ens hem de casar. Fem la boda el 2011 i comencem amb els papers oficials”. Però van trobar-se uns quants entrebancs. “Es va trencar l’únic ordinador que tenien a Madagascar i es va parar tot. Van acomiadar el cònsol de Madagascar a Barcelona que ens havia signat tots els papers i ens va dir «no us preocupeu, sempre m’acomiaden per abaixar-me el sou i tornar-me a contractar». Doncs no va ser així i els papers signats ja no valien i els vam haver de quintuplicar per enviar-los a l’ambaixada a París”.

Finalment, el setembre del 2014 van rebre bones notícies. “Ens van fer l'assignació, i no ens ho esperàvem. Esperàvem un nen més gran, de 5 anys”. El Marc recorda: “A Madagascar hi vam estar tres mesos i m’hi hauria estat més”. L’Eva reflexiona: “Però al principi va ser difícil. De sobte tens un nen d’un any i mig que està aprenent a caminar".

El xoc cultural

L’aterratge a Madagascar va ser dur: “L’Eva, que és forta, el primer mes ho va passar fatal, amb una deshidratació important. No tens hospitals a prop. No hi ha farmàcies. Portàvem nosaltres medicació. Estàvem a una casa que té l'ONG, a 20 km d'Antananarivo. És una de les ciutats amb més misèria del món i el xoc cultural és molt fort. La primera setmana ens van dir que hi havia brot de pesta bubònica al barri per on passàvem cada dia. Només vèiem tot el dolent. A part, t’adones del privilegi blanc. Mare meva, la sort que tenim!”.

Cargando
No hay anuncios

L’Eva m’explica que es van adaptar. “Vam canviar el xip quan ens vam fer a la idea que si fas una cosa al dia, ja està, ja podem estar contents”. El Marc continua: “Avui hem de posar un segell al poble del costat. Tu penses «un segell? Hi vaig amb mitja hora i torno». Però allà és tota una aventura. També estava bé perquè estàvem els tres sols i no hi havia ningú dient-nos que ho estàvem fent malament”.

Al final, se sentien com a casa. “Al poble ens coneixia tothom perquè fèiem el que fem aquí: anàvem a xerrar. Et veien amb el nen i els hi feia gràcia. No veien malament el tema de l’adopció”, explica l'Eva. I el Marc afegeix: “Jo vull tornar-hi. La idea és passar-hi una temporada”. El Lando també hi vol anar i em mostra un pot de terra vermella de Vontovorona i un de sorra blanca de les platges d’Ifaty.

Cargando
No hay anuncios

"Vaig tenir depressió postpart"

La tornada a Barcelona va ser complicada. El Marc ho recorda: “Vaig tenir depressió postpart. Allà era tot calma i aquí intentes fer la vida que tenies abans, i aquella vida ja no existeix”. L’Eva afegeix: “El Lando es va posar malalt. Veníem d'estar a 40 graus i aquí estàvem amb onada de fred. Se li va tallar tota la cara”.

Cargando
No hay anuncios

Ja fa anys que estan tots tres integrats a Barcelona, però els pregunto si queden temes pendents. “A Sant Andreu no, però si surts del barri et miren. I encara li diuen: «què bé que parla el català». I se li dirigeixen en castellà. I racisme ens ho hem trobat més del que ens esperàvem. Comentaris molt desagradables. Al Lando li afecta molt. Ell diu: «quan anem a Madagascar us miraran a vosaltres i no a mi». Parlem molt de l’adopció, del racisme, però, tot i això...” L’Eva continua: “Hi ha feina. A l'escola, per exemple, diuen color carn. Però quin és? Ell ens deia: «Jo no tinc color carn»".

El Marc explica que l’entorn familiar és favorable: “Tenim sort. Els seus cosins tenen tot el Pantone: pakistanesos, dominicans, rossos... Quan s’ajunten tots hi ha molta diversitat. No ho viu com si fos l’únic fosc, perquè no ho és. A classe, sí. Al barri el coneix tothom. Els de l'ESO li diuen el nou Lamine Yamal, però està bé perquè se l’estimen”.