Excombatents de les FARC: “Quan vaig deixar l’arma sentia que lliurava la meitat de la meva vida”

A Arnoldo Medina, més conegut amb el nom de Nelson, el van fer sortir de casa seva a la nit per emportar-se’l i el van acabar assassinant. És un dels 320 excombatents de les FARC en procés de reincorporació que, segons l’organització Indepaz, han estat assassinats des de la signatura dels acords de pau entre el govern de Colòmbia i aquesta guerrilla el 2016. Ingrid Paula Castro, també exguerrillera, vivia a la mateixa casa i ho va veure tot amb els seus fills petits: “Vaig sentir tota la impotència de no poder-hi fer res. Pensava que matarien tothom. Havia sentit por com a guerrillera, però mai tanta com ara en la vida civil”.

Medina formava part de la cooperativa COMAMCE, beneficiària d’un projecte productiu de gallines ponedores impulsat per l’Associació Catalana per la Pau (ACP). La seva mort va ser un cop dur per a la cooperativa. Tots els seus integrants van ser amenaçats posteriorment i van decidir anar-se’n de Mandivá, a la convulsa regió del Cauca i prop de Santander de Quilichao, al sud-oest del país, on havien previst engegar el projecte. Castro té ràbia i carrega, decebuda, contra el procés de pau. “Ens deien que assumiríem una nova vida, que tindríem garanties de vida i que ens mantindríem tots junts treballant en projectes productius. Ja han passat cinc anys i mira’m: no tinc cap habitatge digne i no tenim garanties de vida”.

Els quaranta homes i dones que formen la cooperativa han tornat ara a Mandivá perquè no han pogut reinstal·lar-se amb garanties en un altre lloc. “Volem que ens deixin viure, treballar els projectes productius amb les comunitats i que no ens matin. Estem compromesos amb el procés de pau. Vam donar la nostra paraula i la complim, però ens continuen amenaçant i el nostre problema continua sent la falta de terra. Ja estem cansats de rebre per totes bandes”, lamenta amb llàgrimes als ulls Andri Zuleny Pegui, presidenta de la COMAMCE.

Pegui i Castro formaven part del 32% de dones de la guerrilla de les FARC. El 2016, més de 13.000 guerrillers van fer el pas cap a la legalitat: es van concentrar en 26 àrees repartides per tot el país, conegudes com els Espais Territorials de Capacitació i Reincorporació (ETCR), una mena de ciutadelles prefabricades -precàriament- on van deposar les armes i van fer el trànsit cap a la vida civil. Uns 3.000 excombatents, segons el govern colombià, encara hi resideixen. El 27 de juny farà cinc anys que les FARC van lliurar les armes a la missió de verificació de les Nacions Unides i van deixar d’existir com a grup guerriller per reconvertir-se en un partit polític, avui anomenat Comunes. “Quan vaig deixar l’arma sentia que lliurava la meitat de la meva vida. Em vaig sentit desprotegida. I, realment, tot va ser a partir d’aleshores més insegur. A l’ETCR on vivia van començar les amenaces i vaig decidir sortir-ne”, afirma Castro, un dels set mil excombatents que es calcula que s’han hagut de desplaçar al país per motius de seguretat.

Una vegada desarmats van començar, segons les FARC, els incompliments dels acords des del govern: “No tenim programa d’accés a la terra ni a l’habitatge, tampoc hi ha cap programa d’assistència i acompanyament a la població excombatent més vulnerable, com els adults grans i els ferits de guerra. No hi ha voluntat de fer els ajustos normatius que requereix la reincorporació”, diu des de Bogotà Pastor Alape, de la direcció del partit Comunes i responsable de la reincorporació dels excombatents al Consell Nacional de Reincorporació (CNR).

Disconformitat amb el govern

El govern colombià defensa que ha posat damunt la taula una àmplia oferta educativa per als exguerrillers, que gairebé el 100% estan afiliats al sistema de salut, prop del 90% disposen de pensions i el 80% continuen rebent una ajuda econòmica mensual. I manté que s’han aprovat 4.214 projectes productius, ja siguin individuals o col·lectius, amb 8.815 excombatents vinculats. Alape ho qüestiona: “El govern presenta xifres d’èxit, però molts projectes estan abocats al fracàs o avancen amb moltes dificultats, i els individuals no els dona a conèixer”. Per això molts excombatents esperen que una victòria de Gustavo Petro avui els retorni les garanties.

Amb tot, la gran majoria de reincorporats continuen ferms amb el seu compromís de pau. Uns 10.000 ja no són als ETCR, però continuen vinculats al procés, segons l’Agència Nacional de Reincorporació (ARN). Molts van decidir tornar al seu lloc d’origen per estar a prop de les famílies o allà on tenien el seu bagatge polític. Uns altres en van sortir per buscar alternatives de vida cansats d’esperar. Per a les Nacions Unides, aquesta dispersió augmenta el risc potencial de deserció i de possible vinculació amb grups armats il·legals. De moment, es calcula que només entre 800 i 1.000 persones han decidit reprendre les armes formant part de les anomenades dissidències o grups vinculats al narcotràfic.

Uns 3.500 exguerrillers que se’n van anar dels ETCR s’han anat reorganitzant en nous assentaments i formes organitzatives, batejades com a Noves Àrees de Reincorporació (NAR) i que el govern no reconeix oficialment. N’hi ha unes setanta-cinc distribuïdes per tot el país, des d’on s’han creat en molts casos cooperatives per impulsar projectes productius. Segons la missió de verificació de les Nacions Unides, a Colòmbia hi ha 168 cooperatives de reincorporats lligades a projectes principalment agrícoles.

Les Nacions Unides sempre han considerat la política de reincorporació de les FARC a la vida civil una prioritat en la construcció de pau per garantir que no es repeteixi el conflicte. En aquest sentit, els projectes productius són una pedra angular per a la seva reincorporació econòmica que no avancen adequadament i per això, assenyalen, cal enfortir les cooperatives i l’accés als mercats.

Cooperació internacional

El procés de reincorporació i la flama dels acords de l’Havana es mantenen sobretot pels esforços que la comunitat internacional està fent per la pau a Colòmbia. És el cas de la llarga tradició de la cooperació catalana amb aquest país i de l’ampli compromís d’ONGs, universitats, sindicats i organitzacions socials de casa nostra amb la pau colombiana. També de l’Ajuntament de Barcelona i de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD) de la Generalitat, que consideren Colòmbia un país prioritari en polítiques de cooperació. De fet, és segurament el país que més ajuda oficial al desenvolupament ha rebut en els últims anys. Ho fan principalment a través de la convocatòria de subvencions a projectes d’ONGs. Aquest compromís amb els drets humans i la construcció de la pau de Catalunya amb Colòmbia és gràcies en part a la tasca d’incidència de la Taula Catalana per Colòmbia, una plataforma formada per trenta-una organitzacions catalanes relacionades amb aquell país i que ha celebrat fa poc els vint anys de vida.

Un exemple són els projectes que l’Associació Catalana per la Pau (ACP) i la International Action Peace (IAP), amb el finançament de l’ACCD i l’Agència Espanyola de Cooperació (AECID), fan amb excombatents de les FARC a través de diferents contraparts, incloses dues universitats del país juntament amb la Fundació Solidaritat de la Universitat de Barcelona. Són els únics projectes de l’estat espanyol que treballen directament amb exguerrillers en procés de reincorporació i tots dos s’executen a la convulsa regió del Cauca, al sud-oest de Colòmbia. Un és el de producció d’ous que beneficia Mandivá i altres veredas properes, i l’altre és una iniciativa piscícola de producció de tilàpia vermella. Tots dos pretenen promoure la implementació de l’anomenada pau territorial mitjançant el suport a la reconciliació i la reincorporació socioeconòmica d’excombatents.

Així, deu mil gallines ponedores arribaran als NAR de dues veredas del nord del Cauca al llarg dels pròxims dos anys i beneficiaran unes quaranta famílies de persones reincorporades i una quarantena més de la comunitat integrades en el projecte. El de tilàpia es desenvolupa també al Cauca, al municipi de Miranda, on un grup de trenta-dos exguerrillers i persones de la comunitat integrades dins la cooperativa CEPRODET produeixen i comercialitzen el peix amb un gran valor afegit. “Tenim quatre estanys amb capacitat per produir uns 120.000 peixos a l’any. En surt un peix de qualitat d’uns 450 grams, que esbudellem, li traiem les escates i hi donem una molt bona presentació. Ara, a més, tenim una cambra freda i això ens permet conservar la tilàpia fins a vuit dies”, explica Alfredo Martínez, reincorporat de les FARC i encarregat de tot el procés.

La implementació dels projectes productius de l’ACP, com passa a Mandivá, no serà fàcil. A la regió del Cauca, la situació de seguretat és molt complicada a causa de la presència de diferents estructures armades que en els últims cinc anys ja han assassinat 57 exguerrillers i 299 líders socials. No és l’única regió de Colòmbia on la guerra mai se’n va anar del tot o hi ha tornat. Perquè, a més dels 319 excombatents esmentats, el somni de la pau s’ha tenyit de sang aquests últims cinc anys amb l’assassinat sistemàtic de més de 1.300 líders socials. I també perquè el desplaçament forçat, les desaparicions, les matances i el reclutament de nens continuen i perquè el conflicte armat s’ha reconfigurat en moltes zones amb la presència de vells i nous grups armats vinculats al control del narcotràfic o a la mineria il·legal i que, en molts casos, han ocupat els territoris deixats per les FARC. Les anomenades dissidències de les FARC, com la guerrilla de l’Exèrcit d’Alliberament Nacional (ELN) i les Autodefenses Gaitanistes de Colòmbia (AGC), són només alguns dels grups que mantenen viva la guerra al país.

Tot plegat, sumat a uns acords de pau que van topar amb nombrosos entrebancs en un país polaritzat i que van posar fre a l’oportunitat històrica de construir una Colòmbia diferent. Reconduir i reprendre el camí de la implementació dels acords que el govern de l’actual president Iván Duque va dir que faria miques podria tornar a ser una realitat si, com diuen les enquestes, el progressista Gustavo Petro guanya avui o en segona volta el 19 de juny les eleccions presidencials i es converteix en el primer president alternatiu de Colòmbia amb la lideressa social afro Francia Márquez com a vicepresidenta. La victòria suposaria no només el rellançament dels acords, sinó també reactivar les negociacions amb l’ELN i replantejar la lluita contra les drogues. Trenta-sis catalanes i catalans formen part avui dels observadors internacionals que vigilaran el procés electoral colombià.

Colòmbia torna a somiar

L’excombatent Francelly Arias es mostra esperançada. Aquests dies ha participat a Barcelona en la primera edició de l’Escola de Defensores que va organitzar l’ACP i IAP. És la presidenta d’una cooperativa de Medellín i encapçala una iniciativa anomenada Mercat de les Dones Construint Pau, en què trenta-quatre dones en procés de reincorporació comercialitzen ous, mel, cafè, cervesa i altres productes procedents de cooperatives de reincorporats d’altres regions. “Esperem que hi hagi un canvi i en el cas de Petro hi ha molts sectors de la societat que estan treballant per construir un país amb molt més sentit social i en defensa de l’acord de pau”, diu.

Colòmbia torna a somiar amb la pau i amb “vivir sabroso ”, el lema de Francia Márquez que és tota una declaració d’intencions i que té a veure amb poder viure amb condicions de dignitat i tranquil·litat. Ho ratifica la senadora María José Pizarro, filla de Carlos Pizarro, el màxim comandant del moviment guerriller M-19 assassinat després de signar la pau el 1990 i de ser candidat presidencial. “Vull un país on la pagesia pugui gaudir de la seva terra i el seu territori, on dones i homes indígenes puguin exercir els seus propis drets, on els nens i les nenes puguin gaudir de l’educació, on les empreses extractives treballin amb responsabilitat i respecte per les comunitats i el medi ambient, i on les persones gaudeixin de tots els drets fonamentals. Serà el dia en què es podrà anar per tot Colòmbia i trobar-hi persones dignes i felices, i no gent maltractada i violentada”.