Fart dels mòbils com a pare i com a professor
BarcelonaQue milers de famílies s’hagin organitzat per demanar que els seus fills no tinguin mòbil abans dels setze anys ha obert, per fi, un debat que era molt necessari. Com a pare estic fart dels mòbils, i com a professor encara més. Als pares ens han fet creure que la revolució digital era bona perquè la recomanaven experts d’aquells que no trepitgen aules i de seguida ho va aplaudir el govern de torn, que va pensar que això de la tecnologia maquillaria el problema de fons que tenim com a societat. Per a mi, tot va anar a pitjor quan es va decidir acabar la primària a sisè, i no a vuitè.
Quan un alumne, amb 12 anys, comença l’ESO es pensa que és gran. Té un altre horari i pot anar i venir de casa a l’institut solet i en patinet. La societat ha cregut que el mòbil era un bon regal de comunió, d’aniversari o la manera de reciclar l’aparell vell quan els pares se’n compraven un de nou. Hi ha instituts que al principi van acceptar el mòbil a l’aula per a feines i consultes, però de seguida el van substituir per tauletes i portàtils. Pantalles més grans, en definitiva. Des de fa temps que en algunes escoles els nens ja tenen portàtils propis a cinquè de primària. A l’ESO, avaluar la competència digital ja no té cap sentit.
El pitjor problema de les pantalles és l’addicció que generen. Si als adults ens costa deixar-les, als menors molt més. I això és claríssim, com que fa molts anys que els adolescents compren i beuen begudes energètiques que són terribles per a la salut, i els que manen encara no n’han regulat el consum. O sigui que anem sempre tard, i per això hi ha generacions que en paguen les conseqüències. Els resultats acadèmics no milloren, entre altres factors, perquè la pantalla els distreu. Amb un bon ús és una eina magnífica, però encara són molt joves i els cal un control parental exhaustiu, per exemple per evitar el consum de pornografia. Els mòbils, als instituts, ens donen greus problemes de convivència.
Un esforç col·lectiu
La majoria de centres el prohibeixen directament, però tots el duen amagat a la motxilla. A través dels mòbils es fan fotografies, a vegades imprudents i impúdiques, després les pengen a les xarxes i a partir d’aquí en perden el control. Hem tingut menors amb depressions i intents de suïcidi per culpa d’apropiacions indegudes d’imatges, fins i tot de muntatges falsos per fer xantatge i mofa. El mòbil i altres aparells moderns són massa potents, i tenen un costat fosc del qual faríem bé de protegir els nostres fills, almenys tot el temps que es pugui. Els setze sembla una edat difícil d’assolir si la societat no comença a veure-ho clar. Ha de ser un esforç col·lectiu. El meu fill gran no ha tingut mòbil fins a quart de l’ESO. Per a ell ha estat dur i s’enfadava amb nosaltres perquè era l’únic que no en tenia. Bé, educar és això. I sé que la pressió social és molt alta. Però quan les famílies ens mengem totes soles els marrons que afecten directament els nostres fills, no queda altre remei que organitzar-se per canviar les coses.
