Palmira, la RDA i el tigre de Caspi: el fascinant inventari de les coses perdudes

Barcelona"El que és absent és molt present a les nostres vides", assegura l'alemanya Judith Schalansky (Greifswald, 1980), que a Inventari de coses perdudes (Més Llibres / Acantilado) s'endinsa en la història d'una dotzena de desaparicions, recents o no, amb l'objectiu de reivindicar-ne la importància: hi ha des de la romana Vil·la Sacchetti fins als poemes de Safo –dels quals n'han sobreviscut només alguns fragments–, una pel·lícula perduda de Friedrich W. Murnau i el pelut tigre del Caspi. "Soc d'aquelles persones que es poden considerar melancòliques: el que ja no hi és m'atreu més que el que existeix –continua–. Quan una cosa desapareix va a parar a un lloc de la nostra ment entre la realitat i la llegenda".

Schalansky no fa distincions entre obres d'art, biodiversitat i geografia. Tan aviat pot recordar un palau que va acabar ensorrant-se com una illa: el 1843, Tuanaki, que formava part de les Illes Cook meridionals, es va enfonsar al mar a causa d'un sisme submarí. "Un dels objectius que em vaig marcar a l'hora d'escriure el llibre era no fer divisions entre el que els humans hem creat i el que forma part de la natura –recorda–. Hem de parlar de tot aquest patrimoni natural que ha desaparegut, en molts casos per culpa de la nostra acció". L'autora explica que fa poc va llegir en un reportatge que "actualment, a la Terra hi ha més coses fetes pels humans que biomassa": problemes com "la crisi climàtica i les espècies en perill d'extinció haurien de fer replantejar el present". "És urgent que aprenguem a posar-nos límits", adverteix l'escriptora alemanya, que anteriorment ha publicat novel·les com El cuello de la jirafa (Literatura Random House, 2013) i el llibre il·lustrat Atlas de islas remotas (Capitán Swing / Nórdica, 2021), un recorregut per 50 illes de difícil accés escampades per tot el planeta, la major part de les quals estan deshabitades.

La destrucció continua activa

Inventari de coses perdudes dilueix les fronteres entre ficció i assaig. La importància de l'autobiografia de l'autora és tan significativa com la recerca que ha fet durant anys per traçar la història d'algunes desaparicions i trobar una forma narrativa singular d'explicar-les. "El punt de partida de cada capítol és personal –admet–. Els meus pares es van separar quan era molt petita i em vaig criar sense veure el meu pare biològic. A més, la mare i el meu padrastre mai no em parlaven del pare. A vegades, els temes que es deixen fora d'una conversa acaben cridant-te l'atenció". Schalansky considera que l'absència del pare li va permetre "crear un món de fantasia i d'imaginació al seu voltant" que l'ha "marcat" fins ara: "No hem d'oblidar que la imaginació és molt més àmplia que la realitat. Això, per a algú que acabaria sent escriptora, era un detall crucial".

"Un llibre com aquest Inventari de coses perdudes no s'acaba mai –diu l'autora–. Un cop publicat, no deixo de trobar notícies que em parlen de noves desaparicions. A finals de gener vaig assabentar-me que la casa Geller, una de les mansions modernistes més conegudes de l'arquitecte Marcel Breuer, acabava de ser demolida als Estats Units. Al seu lloc hi construiran una pista de tenis". Judith Schalansky recorda les destrosses que els talibans van fer a principis de segle, o la destrucció de Palmira el 2016 per part d'Estat Islàmic, que fins llavors eren les ruïnes romanes més ben conservades a l'Orient. "El cas de la mansió Geller ens recorda que no només hi ha destrucció per part d'extremistes i en situacions de guerra, sinó també al cor del món capitalista", afirma Schalansky.

Si pensa en el naixement de la seva melancolia, l'autora destaca, a banda de l'enyor del pare absent, que a casa seva mai no van guardar pràcticament res. "Des de fa uns anys, per conservar part de la meva vida em dedico a conservar records en caixes –diu–. Encapsulo un any per caixa". Schalansky comenta que no les obre ni les mira mai. "Són com una espècie de llimbs, un lloc que es mou entre la vida i la mort. Necessito saber que aquelles caixes existeixen i, alhora, mantenir-me'n lluny", assegura.

Contra la perfecció de la mort

Mentre creixia, Judith Schalansky va ser testimoni de com s'esfumava tot un país, la República Democràtica Alemanya (RDA), i poc després una transformació similar es començava a donar a la Rússia soviètica. Una de les desaparicions físiques i amb un alt valor simbòlic de la RDA va ser el Palau de la República de Berlín, "centre neuràlgic del govern i de la direcció del Partit Socialista, seu de la Cambra del Poble, espai on es feien congressos nacionals i internacionals i centre d'oci i cultura". El palau va tenir una vida breu: es va inaugurar el 23 d'abril del 1973 i només dinou anys després el Bundestag es va pronunciar a favor de la demolició de l'edifici perquè contenia "cinc mil tones d'amiant". "Quan van haver acabat d'extreure aquest material cancerigen es va concloure que la rehabilitació de l'edifici era tan factible com l'enderroc", recorda. Es va acabar destruint tot i les nombroses protestes ciutadanes. "La major part de l'acer suec de l'estructura es va fondre i es va vendre a Dubai per a la construcció del gratacel Burj Khalifa. La resta es va reutilitzar en la indústria automobilística per construir motors", diu Schalansky.

L'autora també recorda El noi de blau, primera pel·lícula de Friedrich W. Murnau. "A dia d'avui –escriu al llibre– encara no s'ha pogut demostrar que s'arribés a estrenar". Un dels capítols que més li va costar escriure va ser el que dedica a Mani: "Va fundar una religió obscura i secreta al segle III dC, el maniqueisme. Ell mateix va escriure'n els textos sagrats en arameu oriental, que van ser perseguits i destruïts durant segles. També les seves traduccions". Judith Schalansky assegura que escrivint sobre aquest profeta va trobar alguns trets de caràcter que comparteix: "Ell es volia ocupar personalment de tot el que tingués a veure amb la seva religió. Jo també tinc aquesta necessitat de controlar-ho tot, d'intentar arribar a la perfecció. A més d'escriptora soc dissenyadora editorial. Una amiga una vegada em va dir que l'única cosa perfecta que hi ha és la mort. Hem de viure vides imperfectes!".

"Només és qüestió de temps que tot desaparegui, que es desgasti i s'ensorri, que es destrueixi i s'arrasi", explica l'autora. I afegeix: "La desaparició de tota vida i obra és la condició inherent a la seva existència". Així i tot, Judith Schalansky recorda al pròleg del llibre que mentre l'escrivia la societat no només va continuar perdent coses: es van trobar, entre altres tresors, una novel·la inèdita de Walt Whitman, el disc extraviat de John Coltrane Both directions at once, cent dibuixos de Piranesi, es van descobrir les ruïnes de la ciutat de Mahendraparvata, primera capital de l'imperi Khmer, i es va localitzar, en un almanac del 1793, a la Biblioteca Schaffer de Nova York, un sobre que contenia uns quants flocs de cabells grisos de George Washington.

Cinc desaparicions catalanes

Pintat el 1926, l'oli sobre tela surrealista de Salvador Dalí que porta per títol La mel és més dolça que la sang només s'ha vist exposat en tres ocasions: a la Sala Parés de Barcelona (1927), al Casino de Figueres (1928) i al Jardí Botànic de Figueres (1929). Des de llavors, l'obra va passar a ser propietat de la comtessa de Lerma i, posteriorment, de Coco Chanel, però mai més no se n'ha sabut res. La Fundació Gala Salvador Dalí en va comprar un estudi preparatori a Christie's per gairebé 5 cinc milions d'euros, i es pot veure al museu de Figueres des del 2011.

L'arquitecte Lluís Domènech i Montaner va construir per a l'Exposició Universal del 1888 un gran hotel a Barcelona, de 5.000 metres quadrats, en només 53 dies. Es va aixecar en un terreny del passeig de Colom, al davant de la Capitania General, i va ser concebut com a instal·lació temporal per acollir els visitants de l'exposició. Quan es va acabar, l'Hotel Internacional va ser enderrocat.

Antoni Gaudí va passar els últims anys de la seva vida treballant a la cripta de la Sagrada Família. Era allà, en aquell taller, que hi tenia els esbossos, maquetes i plànols del temple, en els quals treballava encara quan va morir el juny del 1926, poc després que un tramvia l'atropellés. La cripta de la Sagrada Família va ser incendiada i saquejada durant els primers dies de la Guerra Civil. Tot el que hi havia es va perdre.

L'editorial Fonoll ha publicat aquest febrer una de les tres novel·les inèdites de Manuel de Pedrolo, Visita a la senyora Soler, que no va passar la censura franquista perquè "defensava la llibertat sexual de la dona". Escrita a principis dels 70, no va ser l'únic llibre que l'escriptor va deixar sense publicar quan va morir: Edicions 62 va trobar al seu despatx Tants interlocutors a Basera (1960) i la va donar a conèixer el 1992. D'Els còdols trenquen l'aigua, en canvi, escrita el 1950 i presentada a censura el 1959 per l'editorial Aymà, no se n'ha trobat cap manuscrit. Continua sent, a hores d'ara, la novel·la perduda de Manuel de Pedrolo.

Els atemptats de l'11 de setembre del 2001 a Nova York van acabar amb la vida de gairebé 3.000 persones i en van ferir 25.000 més. A la recepció d'una de les dues torres bessones del World Trade Center hi havia un gran tapís dissenyat el 1974 per Joan Miró i Josep Royo. Va quedar completament destruït a causa de les flames, juntament amb obres de Picasso, Roy Lichtenstein, Paul Klee, Auguste Rodin i Alexander Calder.

____________________

Compra aquest llibre 

Fes clic aquí per adquirir Inventari de coses perdudes través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.