A favor de Cristina Pedroche

Doncs ja em sap greu haver d’insistir-los en aquest tema i fer-ho, per postres, des d’una perspectiva similar a altres casos que han estat comentats aquí anteriorment, com són el de Rocío Carrasco, arran de la seva denúncia a Telecinco de la violència masclista que va patir en pròpia pell o, tot just farà dues setmanes, el de Meghan Markle, a Netflix, arran del racisme del qual, segons també denuncia, ha estat víctima, però diria que les crítiques que ha rebut la presentadora de televisió Cristina Pedroche per haver-se embolcallat amb un abric fet amb la lona d’una tenda per a refugiats de l’ACNUR el dia de Cap d'Any tenen un origen similar: una demolidora combinació de masclisme i classisme a parts iguals.

Segons sembla el comitè espanyol de l’ACNUR, l’agència de l'ONU per als refugiats (cent milions de persones desplaçades forçosament tot just l’any passat), va demanar la col·laboració de la senyora Pedroche i ha sortit en defensa seva de cara perquè quedi ben clar que la presentadora no actuava a la deriva sinó col·laborant en un pla de comunicació traçat a consciència. 

Les campanades d’Antena 3, les de la Pedroche, que en els últims anys s’han convertit, gràcies a ella i a la seva instrumentalització de la moda, en un exitós fenomen televisiu amb entitat pròpia, van reunir en el seu moment àlgid, és a dir, al punt de les dotze de la nit, al voltant de 6.666.000 espectadors davant la pantalla, un 39% del total dels ibers que volien deixar enrere el 2022, als quals, pel mateix preu, se’ls va colar un anunci a tot drap, mai més ben dit, de l’ACNUR (a més a més d’un de Coca-Cola, sigui dit de passada, perquè a cada campanada es destapava una ampolla de les que conté la guspira de la vida sobreimpresa a la part inferior de la tele). 

La causa humanitària per a la qual treballa aquesta agència, és a dir, la salvaguarda de les persones refugiades (tornem-hi: cent milions l’any passat) feia temps que no estava tan en boca de tothom com aquesta darrera setmana. Per acabar de reblar l’acció iniciada sobre el cos lliure de la senyora Pedroche, els de l’ACNUR han enviat un mail de forma massiva (spamòdicament) en què, aprofitant la polèmica i el bla, bla, bla, demanen la col·laboració del personal només prement un enllaç: volen fer calaix. Ells suggereixen una aportació de 12 euros al mes, dels quals, tal com expliquen, se’n desgravarien uns 115 euros, de manera que la cosa realment queda, aplicada la rebaixa fiscal, per 2,42 euros al mes.

Així doncs, ¿aquí el problema quin és realment?: ¿el vestit de la Pedroche o les persones que es veuen forçades a desplaçar-se dels seus països d’origen a causa de les guerres, la fam, el canvi climàtic, la seva condició sexual, les seves creences, la persecució de règims autoritaris...? ¿On hem de posar el focus? ¿Realment creiem que mai no necessitarem l’ajuda de l’ACNUR? ¿Tan fora de perill ens creiem? 

A tots ens encantaria que aquests assumptes (la violència masclista, el racisme, el classisme, l'homofòbia i tal i qual...) es tractessin al paranimf de la Universitat de Barcelona en una tertúlia de catedràtics experts, portats d’arreu, que abordessin el tema en perfecte llatí preconciliar, moderada per Joaquim Maria Puyal. Per descomptat, a tots ens encantaria que no hi hagués fam al món, ni feixismes diversos, ni injustícies de tota mena, i que els poderosos redistribuïssin de cor la riquesa i que, ja que hi som, els patinets elèctrics, a Barcelona, paressin quan el semàfor és vermell i no anessin per sobre la vorera atemorint els vianants. Ens encantaria. Però, de moment, pinten bastos. Podríem debatre també, i m’asseguren que és probable que no en sortís benparada, sobre la capacitat real de l'ONG, sobre com actua sobre el terreny i sobre com gestiona i com recapta els recursos que aconsegueix. Absolutament d’acord, fem-ho, però, ¿de debò que el problema és Cristina Pedroche? 

I per acabar. Aquesta senyora, com ha dit ella mateixa en alguna ocasió, gràcies molt possiblement a dos invents superpràctics com són la democràcia i el feminisme, pot utilitzar el seu cos de la manera que cregui convenient i rendibilitzar-lo sense encomanar-se a ningú excepte a la hisenda pública, fent-lo servir com a mitja d’expressió, lliurement, quan vulgui i com vulgui perquè Cristina Pedroche és una dona poderosa que exerceix, de forma capitalista, radicalment i sempre, com a tal.