Judit Martín: "Quan feia de pallassa a l’hospital anava amb molta mala hòstia, per trencar l’estereotip naïf"
Còmica
BarcelonaLa seva obra Pongo, que fa amb Alba Florejachs i Mónica Ballesteros, serà una de les que posi en marxa el nou Espai Texas, aquest octubre al barri de Gràcia. Judit Martín és còmica, actriu, imitadora, improvisadora o com se'n vulgui dir, perquè no li podrien importar menys les etiquetes. Fa uns mesos va ser al centre de l'huracà per un gag a l'Està passant. Superat l'ensurt, en aquesta entrevista repassem les moltes cares, i facetes, d'una de les persones més capaces a l'hora de fer riure el públic.
Espectacles de teatre, les tardes amb Toni Clapés, les col·laboracions de l’Està passant, els personatges del Polònia, el pòdcast amb la Natza Farré... Suposo que la primera pregunta ha de ser demanar-te quants cafès prens al dia.
— A veure, m’agrada molt el cafè, però no creguis que vaig tant de bòlit. Hi ha setmanes tranquil·les i d’altres que se m’acumulen mil històries.
Fa vint anys que puges als escenaris i improvises. Això ho fa ara més fàcil o, per esgotament, just el contrari?
— Mmm... nah, ho fa més fàcil. La clau de la improvisació és estar tranquil·la sabent que alguna cosa passarà. Es tracta de no pensar, no anticipar: deixar-se anar i viure el moment. I l’experiència et fa estar més tranquil·la.
Alguna cosa passarà... però l’has de fer passar tu!
— És que mai parteixes del no-res absolut. A l’Està passant, per exemple, sé que hi ha un personatge i em faran una entrevista. Doncs a veure per on surten. I, al final, l’error sempre fa créixer o bé disparar coses noves. A mi, premeditar coses em bloqueja. Amb els anys he après a no anticipar i a estar en el present.
Jura’m solemnement davant els lectors de l’ARA que la ruleta amb els personatges possibles no està trucada.
— No, no està trucada! A veure, alguna vegada el Toni ha tingut el caprici d’algun personatge concret i s’ha vist de manera evident que l’ha aturat. Jo els descobreixo al mateix temps que l’espectador. Em tenen prohibit de mirar-ho abans. De fet, ho vaig demanar jo, perquè em feia por començar aleshores a preparar acudits. I a mi això em va a la contra.
Segueixes l’actualitat?
— No gaire. El Polònia i la ràdio m’obliguen a estar al cas, però, si no, jo estaria bastant desconnectada.
¿La improvisació s’entrena o això és un oxímoron?
— Sí, s’entrena, s’entrena, sobretot la que fas en grup. Acaba sent com un joc de taula en el qual hi ha una normes. “Ah, està preparat”, dirà ara la gent. Doncs no. Sé que sona una mica Mister Wonderful, però es treballen coses com construir en equip, acceptar sempre qualsevol proposta com a bona, escoltar, saber contribuir a la història sense pensar tant en tu mateixa. L’entrenament té més a veure amb les normes d’un guionista que amb cap altra cosa.
Vas ser a Pallapupes dotze anys, fent de pallasso per als infants ingressats a l’hospital. Amb quin record et quedaries d’aquella etapa?
— És que les coses que em venen al cap són una mica tristes... [somriu tímidament]. I, per pudor, no les explico gaire, també per les famílies. Però em ve el més fort, esclar. Hi ha nens que t’impacten. Alguns els vèiem un dia i ja està, perquè hi eren només fent-se cirurgia ambulatòria. Però d'altres sí que els seguies mesos, a traumatologia o oncologia. I creaves vincles. Sobretot m’enrecordo d’un nen rus, per exemple, que no parlava. Gens, mai. Fins que un dia vaig cantar la cançó de John Brown era un petit indi i ell va començar a cantar-la en rus. Quatre anys, tenia. I, uf, va ser una escletxa oberta per on vaig poder connectar amb ell.
Fer humor en un hospital no ha de ser fàcil.
— El primer any va ser molt dur perquè penses: “¿Realment cal que jo faci aquí comèdia amb tot això que està passant? ¿Serveix de res? Et menges molt de fracàs i has d’anar molt segura amb el que estàs fent. Però un cop entens que el teu objectiu no és fer riure, sinó crear un univers i un vincle amb el nen, tot encaixa millor. Durant aquell moment, el nen s’ha de poder abstreure de la seva realitat tan bèstia i viure en un altre univers. Si has jugat a l’habitació fent el cavallet amb el penjador de roba, alguna cosa queda quan marxes. I, quan tornis, et preguntarà si encara sou al Far West. I després hi ha situacions que veus de seguida que el pallasso no hi té lloc, així que marxes i no passa res.
Parlant de fer riure la gent: a les teves fotografies promocionals mai somrius. Per què?
— D’aquí un temps la gent es preguntarà per què nassos rèiem a les fotos. No té cap sentit! És molt estrany! Passarà com quan veiem les publicitats antigues: allò de para que la mujer en casa sea feliz. Però quina mena de cosa ens intentaven vendre? Tothom accepta aquest codi, però és absurd: no em sento gens còmoda somrient a les fotos. I penso en les fotos dels nostres rebesavis: a ningú se li acudia riure.
Més enllà de l’escenari, o fora del focus de la càmera, ets una persona riallera?
— Soc molt tímida però m'he hagut d'adaptar a la meva professió: treballo a mil llocs, conec milions de persones... Bé, diguem que m’hi he acostumat. Si fos per mi, no et dic que visqués tancada a casa, però sí que soc solitària i una mica sociòpata. Dit això, quan tinc molta confiança m’agrada passar-m’ho bé, lògicament. Però acostumo a estar en segon pla. I aleshores ric molt.
Quins són els teus referents en l’humor?
— De petita m’encantava l’Eugenio. I em segueix agradant.
Un altre que no somreia mai!
— Exacte, veus? És com aquesta cosa del clown que per ser-ho sembla que hagi de ser així o aixà. Jo faig un clown que pot portar molta mala hòstia o estar també molt seriós. Quan feia de pallassa a l’hospital anava amb molta mala hòstia, per sortir de l’estereotip naïf. Res de la cosa naïf de fer feliços els nens amb tonteries. Tu el que busques és provocar i generar alguna història en algú. I, després, altres referents serien El Tricicle, sèries angleses com Hotel Fawlty o americanes com Las chicas de oro o el Saturday Night Live. Que surt, per cert, d’un grup d’improvisació anomenat Second City i que ha apostat sempre per figures femenines còmiques molt potents. De les actuals, m’agradaria dir que soc molt fan de la Charo López... argentina. I de la Noelia Custodio.
Si ets tan tímida, ¿t’has preguntat per què vas triar l’actuació entre 2.000 altres professions possibles?
— La veritat és que no m’ho vaig imposar mai. Mai vaig dir: vull ser còmica i ho aconseguiré. M’ho he trobat. M’ha vingut donat perquè resulta que se’m donava bé. Però jo volia ser videoartista. Fins que la realitat es va imposar i vaig començar a treballar de qualsevol merda, en moltes feines.
Com ara?
— Vaig fer molts cangurs, i també era l’època de les ETT, així que cada setmana m’enviaven a un lloc diferent. He fet de dependenta de roba, d’operadora telefònica, he treballat a la Frigo, cobrant factures en un taller de la Citröen en un despatxet de pladur, repartint flyers, en cadenes de muntatge o en un magatzem de la Zona Franca.
Les teves imitacions poden ser aspres i una mica extremes. ¿L’exageració o la caricatura serveixen per abaixar els fums als qui van massa de creguts per la vida?
— Sí, esclar. Suposo que una cosa és quan faig imitacions com amb el Clapés, que allà sí que he d’afinar més el personatge, detectar-ne la comicitat i explotar-la. A l’Està passant no: m’és igual qui sigui i com parli. No l’he d’imitar, sinó esventrar-lo. No he d’anar al seu terreny i imitar-lo, sinó justament el contrari: portar-lo al meu.
I com és el teu terreny?
— Uf, és complicat! S’assembla al meu clown, que després de treballar-lo tants anys ha acabat sent el meu alter ego: molt tonto, un punt d'aturadet, un altre de boig, però també un punt de tendresa i innocència.
No puc no preguntar-te sobre el gag. Ara que el jutjat ha desestimat la demanda, ¿pots valorar què ha significat per a tu l’episodi de la Mare de Déu del Rocío?
— Ho he viscut com si li estigués passant a una altra persona. Jo no soc una còmica antireligiosa, que sempre busqui atacar, com fa el Leo Bassi. A mi, l’Església no m’interessa com a tema. No és la meva guerra, així que realment em va enxampar desprevinguda. Pensa que, com que sempre m’he mogut al teatre, i dins d’aquest món en el marge de l’off teatral, estic acostumada a fer el que em doni la gana. En canvi, allò va ser com... glups!
Què et feia més por: el jutjat o la premsa i les xarxes?
— Mmm... no em feia por, de debò. Em va impactar, però no tenia por, perquè jo tenia clar que no era una cosa que hagués fet amb la intenció d’ofendre a ningú. I sí, molta gent es va emprenyar, i alguns m’enviaven amenaces de mort, insults i coses d’aquestes. Fins que, per acumulació, arriba un punt que dius: d’acord, ja n’hi ha prou. Em va afectar, no diré el contrari, però vaig entendre que cap d’aquests insults anava realment contra mi, sinó que s’havia creat una tempesta perfecta. A tothom li interessava i jo era al mig, fent de cap de turc.
Vas decidir no parlar-ne.
— És que no tenia res a dir. No tinc res a dir!
En general a la vida o sobre el gag en particular?
— Sobre això, segur! I en general, a la vida, també diré que em costa molt teoritzar.
Abans m’has dit: “No és la meva guerra”. Quines són, les teves guerres?
— M’interessa molt l’art, per exemple. Sobretot el que envolta el món de l’art. Em fa riure perquè hi ha molts personatges i molta, moltíssima comèdia. Em fa riure molt anar a la Filmoteca i veure el personal que hi va. Em va passar ahir, que hi havia una projecció i taula rodona. La gent que pregunta, aquells silencis, el senyor que està vint minuts fotent la pallissa perquè és el seu moment de lluir-se i acabes pensant “però on és la pregunta?” Això em genera més comèdia que la política o l’actualitat... o la religió.
Però sí que t’has mullat políticament. Per exemple, quan vas donar suport al manifest que promovia Colau per a alcaldessa.
— Jo he estat molt contenta amb Barcelona en Comú a l’Ajuntament. Mai m’ho havien demanat abans. Vaig veure el manifest, em va semblar correcte i el vaig firmar. Però ja et dic que la política no em motiva. Senzillament em va venir de gust, no sabria dir per què: potser només perquè estava contenta i ja està.
Aquella crisi t’ha fet més cauta?
— Home, evidentment no vaig amb aquella despreocupació d’abans. Ho tinc present, però al mateix temps m’agrada jugar amb això. En realitat és més interessant: no és pot ser tan directa? Doncs ho farem diferent. I això, per a mi, és més divertit.
El teu espectacle anterior, Not talent, parlava de la creativitat. I feies una reivindicació de la mediocritat.
— Sí, totalment. Al final, al món hi ha vuit o nou genis privilegiats. La resta som mediocres. Tot el que es fa i es produeix és mediocre. Només cal anar a una exposició de barri, o veure aquests mems que t’arriben pel mòbil dient “bon dia!” o “bona botifarrada!” Qui els fa? Suposo que a l’autor li deuen semblar una obra mestra però t’arriba a tu i ho trobes un despropòsit, amb aquella acumulació de colors. Però no és només enfotre-me’n. Al final, t'ho mires d'una altra manera i hi ha un punt de bellesa en aquella mena de... [fa un gest d’impossibilitat de definir].
Estàs fent apologia de l’ecce homo?
— Sí! Perquè fa riure però, alhora, ha creat un monstre que ja és un nou personatge. És cultura. I a mi em torna boja la gent que no té por a l’error o al ridícul.
El teu nou xou al teatre es diu Pongo, en relació a aquells regalets dubtosos que per compromís estàs obligat a exhibir a casa. L’Enric Gomà proposava dir-ne Queco, de “Què collons en faig?” L’excusa formal és improvisar a partir d’objectes, d’acord, però ¿què busques com a discurs?
— El mateix de sempre: examinar quina història et dispara, en aquest cas a partir de qualsevol objecte que tinguis a casa. Vam veure que era un material meravellós i una primer matèria genial per començar a explicar l’univers propi que hi ha rere cada objecte. I, de passada, fer-nos pensar una mica en tota la merda que tenim a casa i ens fa por llençar. Et sorprendria la quantitat de gent que puja a buscar la seva merda: coses tipus un mirall trencat, una campana rovellada del seu tiet que havia portat de no sé on... unes porqueries increïbles. Jo és que soc anti-Diògenes.
Judit-Martín-Marie-Kondo?
— Sí, sí: en parlem a l’obra. Solia ser molt col·leccionista i acumuladora de coses vintage, però va arribar un punt que vaig decidir fer fotos. Que de l’acumulació de fotos també en podríem parlar: són uns altres pongazos.
Has pujat molt a l’escenari, però segons has explicat el teatre no t’agrada.
— Un dia em vaig adonar que m’estava forçant perquè m’agradés el teatre. Ho passava malament i em creava molta angoixa.
Per què?
— Perquè no en pots sortir! I encara que hi hagi mitja part, si no tornes et sents fatal. Hi ha molt poques obres de teatre que m’hagin agradat i acabo fixant-me en massa coses: que si els focus, que si el soroll de les passes damunt la fusta... És un llenguatge que ja no connecta amb mi. Ho he intentat i de vegades hi torno, per compromís o perquè m'han recomanat molt un muntatge, però hi vaig ben poc.
No faries teatre de text, doncs.
— M’ho han proposat, però no, no. En vaig fer quan estava amb el teatre amateur. Vam fer una gira amb una companyia francoargentina i vam estar anys amb un muntatge. I jo em deia: ho estic passant i no vull repetir cada dia el puto mateix. Prefereixo tornar al magatzem de la Zona Franca que la tortura de fer cada dia el mateix text.
Què hi feies, a la Zona Franca, que s’ha convertit en l’exemple d’última sortida abans que Shakespeare?
— No, si m’encantava! Era una empresa de lents d’ulleres i material tècnic que tenia un magatzem gegant i kafkià. Arribaves al matí, et donaven un carret i passejaves per passadissos i passadissos com si fos l’Ikea, agafant i ensobrant lents, per omplir les comandes. M’ho prenia com un videojoc divertit: un cop ja sabies què hi havia a cada passadís, anaves a preu fet, jugant com si fos el Candy Crush.