Feien l’amor cada vegada que es veien: la història d'una professora de piano i el seu alumne

L’avi havia advertit manta vegada dels perills de les hortènsies. S’havia cregut la llegenda amb un convenciment sense fissures. La que deia que les hortènsies foragitaven el matrimoni en les filles solteres d’una casa. "Arrenqueu-les, que no la casareu mai", els deia amb vehemència.

Els pares de la Neus no se’l van arribar a creure mai, i ves a saber si va ser pel pes de la maledicció o per temptar la sort amb tant desvergonyiment que ella va quedar per vestir sants. Hi pensa sovint, en l’avi. Si la veiés, ara que ja ha arribat a aquella edat que la pell és tan baldera com l’esperança, quan la vida acumula arrugues i taques, com la pell. En què ha deixat de ser visible als ulls de qui segueix, àvid, el desig. Ara que ja fa tant de temps del moment en què si els pares haguessin desenterrat amb les ungles aquelles flors de les jardineres quan tocava, potser les coses haurien anat d’una altra manera.

Quan l’enyora necessita donar les culpes a l’atzar i al mal fer dels que fan d’equilibristes. Ara que ja fa sis anys que no sap res d’ell. Que el troba a faltar. A ell i a la possibilitat que hagués pogut ser si.

Era molt més jove que ella. Ella era la seva professora de piano. Feia anys que li feia classe. Des que ell no era més que un nen. Vuit anys de classes, cada dimecres a mitja tarda, cinquanta minuts, a la sortida de l’escola. Una vegada, quan encara era menut, ell li va dir que estava enamorat d’ella amb una sinceritat commovedora, després d’equivocar-se dos cops amb la nota. La Neus sempre recorda el moment amb una tendresa absoluta. Ella, una mica nerviosa, li va estarrufar els cabells, i li va dir que el do era sostingut, mentre li feia un senyal a la partitura perquè no tornés a equivocar-se.

Quan va començar la universitat, ell va deixar les classes. Li va dir que anava molt atabalat amb la carrera de medicina, que els exigien molt, que feia moltes assignatures optatives i de lliure elecció i que havia decidit aparcar el piano una temporada perquè no tenia temps. La Neus li va dir que ho entenia, que era l’edat, que havia de focalitzar. Que era el seu futur. Que, si volia, ja hi tornaria, al piano. Però també li va demanar que no deixés mai de tocar quan tingués un moment, quan necessités descansar. Quan volgués fer memòria de tots aquells anys. Això li ho va dir amb doble sentit. En el fons li demanava que de qui no s’oblidés, fos d’ella.

Es van trobar passats els anys en el vestíbul d’un hotel. Ell estava de congrés i ella havia quedat amb unes amigues per anar a sopar al restaurant que havien obert a la planta baixa. Es van trobar just davant del piano de cua silenciós que ocupava la part central. Es van reconèixer a l’instant. Que gran que estàs, li va dir ella, temptada per un moment de tocar-li aquells cabells que tant li agradaven. I tu, esplèndida com sempre. Encara toques? A vegades, però he perdut mecànica, agilitat. De fet, sovint penso en tu, en les teves classes. Més d’un cop he pensat de reprendre-ho, de trucar-te. Per què no ho fas?

La conversa va quedar suspesa quan una noia de cabells rinxolats va aparèixer del no res i se li va aferrar al braç esquerre d’ell. Et presento l’Agnès. És la meva promesa.

Va rebre una trucada seva al cap d’un temps. Li demanava si li podia donar una classe. Van començar a veure’s cada dimecres al vespre. Ella seguia sent molt més gran que ell, però ell ja no era un jove. La distància s’havia escurçat en el buit de la diferència d’edat. Eren dos adults que feien l’amor cada vegada que es veien. No es preguntaven res, no es demanaven res. No parlaven de deutes ni es feien promeses. Ella, mentre va durar aquella època, va ser molt feliç. Se sentia lleugera, forta, imbatible. Sentia el desig a cada racó de la seva pell. Se sentia estimada des del lloc més pregon. Estava convençuda que feia molt de temps que l’esperava.

De dimecres a dimecres, però, les hores se li feien una eternitat. A mesura que passaven els dies, anava desapareixent el pes del seu tacte, la pressió de la seva pell, l’olor del seu perfum. Com si ho hagués somiat tot. I quan gairebé s’havia esvaït tot, aleshores, arribava un nou dimecres. Ella vivia aquells intervals amb la por que ell no es presentés a la següent cita. Però no va faltar mai. Aquella història va durar tres anys, quatre mesos i dos dies.

Un dia, al matí, la Neus es va aixecar i va mirar-se al mirall. Va veure la força dels seus ulls; però també va sentir-se massa vella: la pell, els cabells, els pits, el sexe. Aquell era un lloc on no podia arrossegar l’home que la feia sentir viva, ara que encara estava viva. Abans que fos massa tard.

L’últim dia que es van veure, sense saber que era l’últim, ell es va presentar a casa seva amb un ram de flors. Un pom preciós d’eucaliptus, lavanda i hortènsies de color rosa.

Aquesta és l’última classe de piano, li va dir. T’he estimat molt.