Contra el feixisme persistent

Des del 2008 la periodista, articulista i escriptora Alba Sidera viu a Roma, on ha elaborat un minuciós treball de camp fins a acabar convertint-se en un testimoni excepcional de la Itàlia de Salvini i de Meloni. Ara mateix és una eminència en l’anàlisi i l’estudi dels moviments d’extrema dreta. Els resultats de les seves investigacions es poden llegir, amb gran interès, en els articles que publica a El Punt Avui, La Directa, Contexto, La Llança o Mèdia.cat, però també en un llibre que al meu entendre és absolutament imprescindible per prendre consciència de l’ascens de la ultradreta per tot Europa: 'Feixisme persistent', editat al magnífic catàleg de Saldonar, cada dia més especialitzat en valuosos volums de no-ficció, amb textos complementaris de Ferran Casas i Jordi Borràs.

Les pàgines d’Alba Sidera són incòmodes, però brutalment acurades, i mostren de quina manera polítiques que haurien de ser absolutament censurables van reclutant exèrcits d’adeptes amb una eficàcia estremidora. Explica, per exemple, que tot just acabada d’arribar a la terra de Pier Paolo Pasolini va conèixer una sèrie de persones alegres, intel·ligents, cultes, amadores de la música de Fabrizio de André. En un determinat moment, marcat per la violència de la descoberta i de la negra epifania, va entendre que eren profeixistes, que disculpaven Mussolini i minimitzaven els terribles estralls causats per Hitler. Una anècdota com aquesta il·lustra, amb dramatisme, que els seguidors i defensors del feixisme han sabut adoptar gustos, discursos, estils i mètodes democràtics, però continuen covant l’ou de la serp. La perversitat d’aquesta transformació és esfereïdora, però és el que està tenint lloc davant dels nostres ulls, també en les esferes culturals.

Carl Gustav Jung va constatar que l’autoritarisme és la neurosi de l’autoritat, per això convé que comencem a assumir que el món està emmalaltint. Aquesta és la sensació que s’imposa després de llegir les pàgines de Feixisme persistent d’Alba Sidera, una autora de mirada atenta i lletra poderosa que, fil per randa, demostra amb proves i dades que el blanqueig dels nous discursos de l’odi va començar amb Silvio Berlusconi o que els nous nazis fan una feina exquisida per caure’ns bé i convèncer-nos mentre ens conviden a participar de les seves perillosíssimes i pernicioses idees. Un altre dels moments clau del llibre és quan Sidera estableix paral·lelismes i divergències entre Espanya i Itàlia. I és que, per desgràcia, la situació no pinta bé, el pèndol de Foucault ara vira cap a la barbàrie, que torna amb mà de ferro. Tanmateix, la més que elogiable tasca d’Alba Sidera és una aventura esperançadora a favor del coneixement, la dignitat, la força de resistència i els valors humans.