Fel Faixedas: "Ara em fa ràbia no haver parlat amb la meva àvia"

BarcelonaL'actor Fel Faixedas (Arbúcies, 1970) sabia que el seu avi havia sigut "el primer saxofonista de la reconeguda Orquestra Internacional Maravella, amb la qual va voltar per mitja Europa a mitjan segle passat". I poca cosa més coneixia de Josep Pitu Faixedas fins que va començar a escriure M’hauria agradat coneixe’t (Univers, 2024), un llibre que és una història familiar i d'Arbúcies i també un homenatge als músics de les orquestres de ball del segle XX.

Com ha canviat la percepció que tens del teu avi un cop has acabat el llibre?

— Sense haver-lo conegut, perquè va morir el 1964, sis anys abans que jo nasqués, el continuo admirant molt. L'estimo molt, però també m'he adonat que per ser el que va ser va haver de ser molt egoista. El meu pare i el meu tiet, que eren els fills del meu avi, el devien trobar a faltar molt. I la iaia va haver de tirar endavant una família mentre el meu avi era a Suïssa o a Alemanya quatre mesos tocant. Hi tinc una contradicció, perquè alhora ell guanyava molts diners fent de músic arreu i no els va faltar gaire de res a la família.

Al llibre el teu tiet diu "El meu pare gairebé no el vaig veure ni conèixer, tot el dia era fora amb l'orquestra".

— Quan m'explica això, el tiet feia poc que havia patit un ictus. Va morir durant el procés del llibre. Quan m’explicava això, parlava i no l'entenia gaire, jo. La tieta em traduïa una mica el que deia ell, però la mirada del tiet em va commoure, i vaig entendre que ell havia trobat a faltar molt el seu pare. L’hi vaig demanar també al pare, i em va dir el mateix. La meva àvia m’explicava una cosa que encara trobo més heavy: l’avi tornava del viatge, deixava la bossa de la roba bruta i se n'anava al bar a explicar-los el viatge als amics. Pel que he percebut, i pel que m'havia comentat la iaia, per a l'avi la música va ser el més important a la seva vida.

El llibre explica la història de l’avi i alhora la d'Arbúcies i la teva.

— Escrivint sobre l’avi em vaig adonar que entenia moltes coses de les meves decisions de vida. Molts cops he pensat: "Per què carai vaig fer teatre, si de jove no m'interessava el teatre?" Vaig entendre que fer teatre em suposava la llibertat de sortir del poble i de no ser peixater, que no m'agradava. A l’avi la música el va salvar d'haver de ser pagès, i a través de l'avi he justificat alguns enfrontaments que he tingut amb la família. Amb 27 anys vaig dir "No vull ni la peixateria ni el pub, i me'n vaig a fer teatre". L'única que ho va entendre va ser l’àvia.

¿Has pensat mai que tant aquest llibre com l'últim espectacle que has fet amb el Carles Xuriguera, Les mares, no els hauries pogut fer fa deu o quinze anys?

— La meva cosina m'acaba d'enviar un missatge ara que diu "Amb 64 anys és el llibre que m'ha fet plorar més...". I quan va anar a l'estrena de Les mares, quan va acabar em va dir "Hòstia, Fel, que xula, però jo aquesta obra fa deu anys no hauria pogut venir a veure-la". És que jo no vaig poder escriure Les mares fins que vaig tenir curat el dolor que va suposar la mort de la mare [en un accident de trànsit el 2004]. Al llibre no tenia previst parlar de la mare, però m’he adonat que si torna a sortir la seva història és perquè ha sigut un fet molt potent a la meva vida. També tinc la sensació d'estar deixant petits llegats a la família. Als fills els hi dic "Em sembla que això ho he escrit per a vosaltres, perquè quan sigueu més grans i tingueu ganes de saber d’on ve la família trobareu una cosa que jo ja he hagut d'investigar".

Una altra cosa interessant del llibre és la constatació de la fragilitat de la memòria, al parlar de la vídua del fundador de l’Orquestra Maravella, la Pepita Rossell, que ja és molt gran i no se'n recorda, i alhora com és d'important la feina dels arxivers i d’entusiastes com el Josep Loredo, que preserva la memòria de les orquestres i les cobles.

— Són dos personatges que exemplifiquen una contradicció. En Josep Loredo és el que ho té tot guardat, i en reivindico la feina, tan important per a la cultura. I l'altre costat és la decepció que tinc amb la pobra Pepita. Em pensava que m'ho explicaria tot de la Maravella i quina tristesa que ja no pogués recordar res. És veritat que tot el material que té ella és a l'Ajuntament de Caldes de Malavella, i hi ha la intenció de fer un museu de l'Orquestra Maravella, però s’han perdut aquelles històries més properes que em podria explicar ella sobre si el meu avi un dia es va fer tal cosa. Una de les reivindicacions del llibre és "Parleu amb la gent gran". Ara em fa ràbia no haver-ho fet amb la meva àvia. A vegades m'asseia al sofà amb ella i li deia "Què, iaia?" I em deia "Mira, avui pensava que el teu avi..." I jo pensava "Collons..." i quan feia una pausa li tocava una mica la mà i li deia "Iaia, haig de marxar". I no havia de marxar, me n'anava perquè no m'interessava escoltar-la. I penso "Quin idiota tan gros que era, que no vaig escoltar la iaia". Parleu amb els avis, sobretot.

Quin és el record més intens que tens relacionat amb una orquestra de ball?

— Al poble, a Arbúcies, la festa major. Recordo anar-hi de petit amb els pares i trobar-hi els amics, i que a la mitja part, quan l’orquestra feia un descans, la pista quedava buida i nosaltres podíem jugar a futbol amb una pilota de plàstic petita. En aquella època la iaia deia "T'imagines que l'avi estigués tocant avui aquí?" Sempre deia aquesta cosa, la iaia. Suposo que d’aquella època em ve la fascinació pels músics, i pensar que tocaven i que l'endemà havien d'agafar el cotxe i anar-se'n cap a un altre lloc. Tinc un amic que ha deixat l'orquestra on tocava per la quantitat de droga que corria per allà per aguantar els viatges i desplaçaments i l'endemà a primera hora ser en un altre poble a tocar sardanes, a fer el concert d'havent dinat, el concert de mitja tarda i el ball a la nit, i l'endemà... I penses: "I en aquella època com ho feien?" Bé, dormien a l'autocar, passaven misèries en viatges, no ho sé.

Expliques que, sobretot en els viatges per França, una pràctica habitual era que l'orquestra toqués en algun lloc a canvi d'allotjament, amb previsió que en el viatge de tornada potser els contractarien. En la teva feina d'actor, has actuat mai a canvi d'allotjament?

— No. He tingut la sort que no. Al començament no actuàvem ni per l'allotjament. Havíem fet bolos que ens deien: "Si voleu venir, us pagarem taquillatge". I venien 17 persones, que donaven per pagar la gasolina i prou, però això és una pràctica que ja no es fa. Pel que fa a les orquestres, allò demostra l'enginy del mestre Lluís Ferrer, que no va ser un músic virtuós però sí un emprenedor i un visionari. Ell va modernitzar les orquestres clàssiques del moment. Quan funda l'Orquestra Maravella, la seva obsessió és que hi hagi més metall i més xou, que hi hagi una cosa més grossa. I, per tant, diu: "Anem a França". I en el viatge fan una mica de concert a canvi del dinar o de l’allotjament. Això comença a ser una pràctica fins que hi ha un moment que ja ho deixen de fer perquè en aquells mateixos llocs els acaben contractant i pagant els caixets. La gana desperta l'enginy.

Però tenint molt clar que s’ha de cobrar per treballar.

— Sí, perquè la gent s’ha de guanyar la vida. Hi va haver una època que a Catalunya, durant una crisi, els teatres es van inventar el taquillatge, que vol dir que et contracten per a d'aquí tres mesos i guanyaràs el que hi hagi a la taquilla. Però si hi ha un Barça-Athletic de Bilbao aquell dia venen quatre persones i tu la feina l’has de fer igual. La cultura també s'ha de fer respectar en aquest sentit: si voleu que vinguem, ens pagueu el caixet que tenim, i la feina vostra és portar-hi gent a veure'ns. Ara al país ja no hi ha gairebé aquestes pràctiques del taquillatge.

Com a president de l’Arbúcies Club de Futbol, has pensat mai si hi ha un paral·lelisme entre les orquestres de ball i el futbol comarcal pel que fa a l'impacte en la cultura popular?

— M'hauria agradat viure els anys vint del segle passat, amb tota la pulsió cultural que hi havia de teatre i de música, que d’orquestres al poble n'hi havia dues! I hi ha un moment que tot això s'acaba. És veritat que la Guerra Civil ho espatlla molt, però tinc la sensació que el que ho espatlla més és el futbol. L’arribada del futbol als pobles fa que molts homes, l’obsessió dels quals era la música i organitzar esdeveniments culturals, pensin: "Per què m’he d'estar allà passant la tarda escoltant música quan aquí hi ha un partit de futbol que o hi jugo o critico o insulto i trec tota la ràbia?" I m'encanta el futbol, hi estic vinculat i és una de les meves passions, però a mitjans del segle passat pren un protagonisme que fa que les entitats culturals locals pateixin.

I després el futbol professional televisat es menja el futbol comarcal.

— Tot i que ara hi ha un canvi. En Toni Padilla va escriure un article a l’ARA sobre el que passa als camps del Sant Andreu i l'Europa que m'ha servit d'exemple per explicar-lo. A la gent jove anar a veure el Barça li pot fer molta il·lusió, però pagar 150 euros és prohibitiu. I poder mirar el futbol a casa i haver de pagar més de cent euros al mes ho trobo una vergonya. Què passa, doncs? A Arbúcies tenim dos equips sèniors de futbol, de nois de més de 18 anys. L'any passat en teníem un i n'hem creat un altre per la demanda que hi ha. 50 nois nascuts a Arbúcies, amb les famílies. Per tant, per a cada partit hi ha 500 persones que van al camp. No els hi val un duro, fan la cerveseta, fan l'entrepà, hi ha tot el poble allà i s'està creant un ambient com passa als camps del Sant Andreu i l'Europa, com passa a Breda, a Hostalric i en molts pobles. Perquè al final l'altre futbol és un negoci tan bèstia... Per tant, ara és als camps de futbol dels pobles i dels barris on trobem aquest caliu que hi havia al voltant de les orquestres de ball.

Hi ha un altre element molt característic d’Arbúcies: l'aigua. En parles al llibre quan recordes la protesta contra l’intent de construir una altra embotelladora. "L’aigua per la riera, no per la carretera", hi deia el lema. I el grup arbucienc Remei de Ca la Fresca té cançons sobre l’especulació de l’aigua.

— Sí, i torna a ser una contradicció, perquè hi treballa molta gent, dona vida a molta gent, però per l'altre costat s'estan enriquint amb una cosa que és de tots. A vegades quan surto del poble i soc en un restaurant, si demano aigua i veig que és d'Arbúcies, penso: "I l'haig de pagar, si aquesta aigua és meva també?" L'ajuntament el que ha de procurar és que aquestes embotelladores paguin l'impost revolucionari. Ara crec que gairebé totes són multinacionals, però abans sí que eren de famílies que deien "La festa major la paguem nosaltres". I, dintre de tot, doncs mira. Ara voldria veure com està el tema. Podria tenir la sensació que fins i tot és al revés, que els ajuntaments perdonen impostos per tal que les embotelladores mantinguin els llocs de feina allà.