Fernando Fernán Gómez no té la culpa de veure'ns caure
BarcelonaSempre hem viscut temps difícils, és el que hi ha. Es pot constatar llegint les memòries de Fernando Fernán-Gómez, El tiempo amarillo. Memorias 1921-1997, reeditades per Capitán Swing amb motiu del centenari del naixement de l'actor. La primera redacció del llibre (anys després va afegir nous capítols que també estan inclosos en aquest volum) acaba amb el triomf colossal de la seva carrera (els quatre Goya per El viaje a ninguna parte), acte al qual no va assistir i va quedar malament davant tothom. Per què s'ho va perdre a propòsit? És necessari llegir tot el llibre per fer-se'n una idea.
És tota una vida el que explica això. Cal comprendre la persona (tota persona sempre és un actor, si més no, etimològicament; la paraula persona ve de prosopon, el nom grec de les màscares teatrals). Fernán-Gómez és lliure, és arrogant i és tímid. Tot el que sent, tot el que explica al seu llibre va passar fa molts anys (la gent de la República, la gent de la guerra, la gent de la dictadura, la gent de la Transició, sempre la mateixa gent condemnada a voltar sense moure's com un gira-sol). Però l'actitud de Fernán-Gómez va ser desafiadora en tot moment i avui seria intolerable, ja que vivim temps intolerants.
Fernán-Gómez és també el còmic que passa del teatre als llibres i això el transforma en intel·lectual. Si hi ha algú que es trobi a l'altre costat d'aquest mirall és Eduardo Mendoza. Fer, però, aquest camí a l'inrevés, anar dels llibres a les funcions teatrals, sembla abans un procés de desintel·lectualització, una frivolitat. Tots dos són senyors elegants i cultivats, i gaudeixen del do de gents. La seva figura és la del gentleman. Al llibre, Fernán-Gómez apareix en una foto amb Francisco Umbral. Aquí es veu la diferència entre el gentleman i el dandi. Un gentleman s'ha resignat a viure, un dandi és impossible sense l'autodestrucció. I amb tot, el que Fernán-Gómez i Umbral comparteixen és una mateixa reconstrucció. La de créixer sense pare, tot sent el pare de l'un un aclamat actor (Fernando Díaz de Mendoza Guerrero, fill de María Guerrero) i, el de l'altre, pare així mateix d'un distingit poeta (Leopoldo de Luis). Ja no són temps ni de gentlemans ni de dandis, la massa devoradora no consent aquestes dissidències.
