Fernando Rubió, el pare d'un imperi farmacèutic d'abans de la Guerra Civil
Amb només 24 anys va fundar els laboratoris que van crear la Glefina i es van fer famosos arreu del món
Fernando A. Rubió Tudurí (1900-1994)
- Químic i farmacèutic
Quan esmentem els cognoms Rubió i Tudurí, de seguida ens ve al cap el paisatgista, Nicolau Maria, que va crear el Turó Park, els jardins del Palau de Pedralbes o la plaça Francesc Macià, entre moltes altres obres. Però la família era més àmplia, i el seu germà Fernando va ser tot un pioner en el sector de la indústria farmacèutica. Després de cursar a Barcelona els estudis de farmàcia i de química, i un postgrau a l’Institut Pasteur de París, amb només vint-i-quatre anys va muntar una empresa farmacèutica destinada a fer història: els laboratoris Andrómaco.
Les relacions familiars amb els Andreu (també empresaris de farmàcia i claus en la urbanització de l’avinguda Tibidabo) i amb els Roviralta (indians i també amb presència al barri del Tibidabo, accionistes dels laboratoris a través de Raül Roviralta) el van empènyer a emprendre aquest projecte i a ubicar-lo en una finca propera a aquestes famílies, a les cotxeres del tramvia. El fet d’estudiar el doctorat amb el Dr. Marañón i estar implicat en els tractaments per a l’hemofília de la família reial li va proporcionar uns contactes que, com veurem, van resultar fonamentals en els seus plans posteriors.
Amb Andrómaco, després d’experimentar buscant un producte reconstituent, van aconseguir elaborar i comercialitzar el Glefina, feta a base d’oli de fetge de bacallà noruec i que va tenir un gran èxit a mitjans dels anys vint. El tret diferencial d’aquest producte respecte a altres reconstituents amb un origen semblant és que aquest duia edulcorant per fer-lo més tolerable. Per donar a conèixer el producte, Rubió va recórrer molts quilòmetres amb la maleta a sobre, visitant metges porta a porta.
Els seus dots comercials van permetre convèncer el prestigiós metge Gregorio Marañón perquè emprés Glefina amb els seus pacients. Això va ser, sens dubte, un dels secrets perquè el producte es fes massiu i guanyés prestigi. L’èxit accelerat va convertir Andrómaco en la primera multinacional farmacèutica espanyola abans de la Guerra Civil; i és que tan aviat com el 1928 van obrir una seu comercial a Manhattan (Nova York), alhora que es van començar a establir a diverses ciutats de Sud-amèrica (allà va comptar amb la col·laboració d’Enric Mur, que va liderar l’expansió per la zona).
Durant els anys trenta l’activitat va ser frenètica i, com a exemple, el 1933 el trobem com a delegat del Congrés Internacional de Química Biològica. En aquella època també va estrènyer relacions amb la Generalitat republicana, i és que mai va amagar el seu pensament catalanista. De fet, va arribar a ser empresonat després de la guerra per les seves “amistats perilloses” i va acabar sortint-ne gràcies a l’ajuda d’Alfons XIII.
Com és fàcil de suposar, la postguerra espanyola va ser també un terreny adobat perquè el reconstituent d’Andrómaco es fes popular, per mirar de compensar la desnutrició que patien milions de persones. Però la guerra també va dur el divorci entre socis: Rubió va decidir separar-se de Roviralta, i per fer-ho van dividir el mapa en dos, l'hemisferi sud per al segon i el nord per al primer. Aquesta decisió va significar que Rubió s’instal·lés a Long Island (Nova York), des d’on controlava totes les filials. Per la seva banda, la seu establerta a Barcelona amb el pas dels anys va acabar en mans de la multinacional alemanya Grünenthal, com també passaria després amb la firma de Xile.
Malgrat ser una eminència del negoci farmacèutic, Rubió sempre es va considerar un simple apotecari de poble. Però a la seva vida no només hi va haver temps per als negocis, sinó que també va dedicar bona part dels recursos disponibles a la filantropia, a través de la fundació que va crear amb el seu nom i que avui continua la seva activitat. Tampoc no es pot oblidar la seva relació profunda amb Menorca, terra de la seva mare i on va adquirir la finca Mongofre Nou, un petit paradís al nord de l’illa amb prop de vint persones de servei i amb la visita freqüent de grans eminències d’arreu del món, incloent-hi reis i caps de govern.