Còmic
Suplements10/08/2024

“Molta gent està pagant per esnifar sucre”

Ferran Vidal retrata amb empatia un centre de drogodependents a la novel·la gràfica ‘Fuerza’

BarcelonaEl 2020 Ferran Vidal va ser finalista del Premi ARA de Còmic amb la historieta curta Força, que retratava la quotidianitat i els usuaris d’un centre de drogodependents amb una empatia i lucidesa increïbles. La historieta estava narrada des del punt de vista de l’autor, un dibuixant que treballava al centre fent tasques de manteniment. Tanmateix, Vidal no treballava al centre sinó que n’era un dels usuaris. Hi va anar durant anys per tractar-s’hi, però va preferir amagar aquesta part, conscient de l’estigma que pesa sobre la drogoaddicció.

Quatre anys després, Vidal ha publicat la novel·la gràfica Fuerza (Norma, 2024), versió llarga d’aquella historieta, i el subterfugi del narrador que treballa al centre encara hi és –l’obra, de fet, portava cinc anys al calaix–, però ell ja no sent la necessitat d’amagar-se. “Ja m’he tret l’estigma de ser drogodependent –explica–. Ha sigut un treball d’anys, a força de fer-me gran i de veure que el meu fill creixia fort, maco i llest. Això em va relaxar. No hi ha cap pare perfecte, així que per què seguir culpant-me? Ja m’he culpat i avergonyit prou. I arriba un moment que rebotes i veus que de Supermans n’hi ha ben pocs. Tots tenim la nostra creu, i n’hi ha de pitjors”.

Cargando
No hay anuncios

El lector de Fuerza no hi trobarà un relat en primera persona sobre l’addicció. Vidal no apareix en la historieta i no té cap intenció d'explicar la seva problemàtica. “El meu interès com a malalt és inexistent, no té cap particularitat –assegura–. De fet, em feia pudor atreure l’atenció cap a mi. Què he de fer, presumir d’haver viscut al límit, d'haver consumit en excés? Seria patètic. A mi el que m’ajuda i el que em cura és explicar el que veig al centre, i el que conec, i fer-ho des de dins, com un més”.

Cargando
No hay anuncios

La persona, i no la malaltia

El que sí que trobem a Fuerza són reflexions incisives i documentades sobre el consum de drogues i la rehabilitació i, sobretot, retrats humans dels companys de centre de Vidal, als quals va acompanyar, escoltar i dibuixar en la seva llibreta durant cinc anys. D’alguns usuaris se'n va acabar fent amic, però amb d’altres la interacció va ser mínima. Sigui com sigui, Vidal té un talent especial per capturar la veritat de cadascun. I el mer fet de singularitzar un col·lectiu tan deshumanitzat com el dels drogodependents ja és, en si mateix, un acte de reparació i dignitat. “Es tracta de veure la persona i no només la malaltia, però en realitat va començar com un joc i com un acte reflex de dibuixant, sense més pretensions”, explica.

Cargando
No hay anuncios

Tot i que hi ha dibuixos posteriors al seu pas pel centre, la majoria els va dibuixar in situ i conserven la immediatesa i la veritat de l’apunt al natural. Això es trasllada a la manera com els descriu: sense judicis morals, però sense amagar tampoc la foscor de les situacions. “He intentat fer un còmic sense un gram de maquillatge –subratlla–. Veig un còmic del Sagar, tan atractiu gràficament, i em dic: «Tant de bo jo dibuixés així». Però aquesta incompetència meva és part del retrat: al còmic hi ha dibuixos infumables però és que estan dibuixats sobre els genolls. I això és senyal que jo era allà, que en formava part”.

Cargando
No hay anuncios

Vidal descriu les rutines del centre, la seva endèmica falta de recursos –“Els centres de drogodependents són de gestió privada i, per tant, un negoci”, critica– i les dinàmiques quotidianes dels usuaris. També la realitat actual del consum, com que la cocaïna que es ven avui dia conté percentatges altíssims de substàncies com sosa càustica, vidre en pols, guix i desparasitant de bestiar, entre d'altres. "La cocaïna mata, sí, però també tot el que hi fiquen –diu–. I molta gent paga per esnifar sucre".

Fuerza retrata el personal del centre, amb un afecte i admiració que Vidal no pot dissimular. “Ras i curt, són la gent que em va salvar la vida”, diu. I a ells també els singularitza, explicant qui és cadascú. “No puc generalitzar i dir simplement que és el psicòleg: per a mi és l’Alberto, ens hem vist centenars d’hores, i en tots els meus estats possibles. Potser si el conegués en altres circumstàncies pensaria que és un cabró, però per a mi és un àngel”.

Cargando
No hay anuncios

Drogues i còmics

Vidal tenia 12 anys quan va començar a llegir la revista d’El Víbora i va créixer idolatrant les aventures del Makoki, a qui veia com “un superheroi de barri que desafiava l’autoritat, un referent de conducta”, però que bàsicament era “un heroïnòman a la recerca de la següent dosi”. El còmic dels anys 80, opina, tenia “una manera peculiar d’abordar les drogues, s’idealitzaven molt i jo vaig ser un dels que hi van caure, però és que hi van caure ells mateixos: Mediavilla, Calonge, Diego...” Els estralls que va fer la droga en els autors de l’underground dels anys 70 i 80 no són cap secret. “Molts dels que la van retratar com un emblema contracultural han mort o han arribat a vells malalts i acabats”, assenyala el dibuixant. En aquest sentit, Fuerza evoca i ressignifica l’eslògan d’El Víbora: “Comix per a supervivents”, i contribueix a oferir una versió més objectiva i realista, que no moralista, de les drogues. “En el fons em sento una mica com el Judes, l’aixafaguitarres –diu Vidal amb un deix d’ironia–. Després de 20 o 30 anys fent de tot, ara predico el contrari. Però m’és igual, tenir un fill em va fer reflexionar i he perdut la vergonya”.