Soc més que pare o mare

SabadellEncara que la parentalitat (sobretot al principi) ompli les 24 hores del dia, una mateixa, un mateix, continua existint, i mereix i necessita cuidar-se. Això vol dir poder estar sol i, també, junts (en parella, sense canalla) de tant en tant. Afegint el temps que els pares haurien de destinar a les criatures que han dut al món segons els nous models de criança, la nostra manera d’entendre el jo (l’individu adult) ara i aquí planteja aquest problema tan del segle XXI i tan del Primer Món, un dilema que els nostres avis o gent d’altres indrets del món no entendrien. No només el progenitor té aquesta necessitat de soledat i d’una mínima intimitat conjugal, sinó que també vol que els fills entenguin aquest dret dels pares a voler, de vegades, gaudir de moments en què cultiven interessos individuals o fan coses d’ells dos, no de família; el dret a mantenir un entorn i una agenda que no tinguin a veure, per força, amb el monotema. Ni que sigui per agafar forces per tornar-s’hi a posar.

"Educar vol temps, implica dedicació i certa intensitat en els moments d’ensenyar coses concretes. També requereix temps per gaudir-lo junts pares i fills: jugar junts, per exemple, és indispensable per cultivar una relació de complicitat i confiança. Ara bé, a vegades, els pares necessiten temps per a ells, sols o en parella, per descansar, per desconnectar i per gaudir d’altres coses més enllà del seu paper de fer de pares. És legítim que procurin trobar-lo i, a més, forma part del fet d’educar els fills, ensenyar-los a respectar aquest temps", afirma l’educadora, sociòloga i orientadora familiar Alba Castellví, que acaba de publicar Els hàbits que els faran feliços (Angle).

Hi coincideix la psicòloga clínica i terapeuta familiar i de parella Teresa Moratalla, secretària del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC) i coautora, entre altres, de Las parejas interculturales (Morata). "Que vulguem temps per a nosaltres no és només absolutament legítim; també és normal. Les persones necessitem tenir espais propis i individuals per poder-nos desenvolupar i per poder, d’alguna manera, realitzar-nos de manera adequada. És a dir, som éssers que viuen en comunitat i en parella, però, també, les persones necessitem els nostres petits espais o poder fer les nostres coses, el que ens ve de gust, relaxar-nos, fer les coses que ens agraden, etc.", sosté.

Quan eduquem d’una manera atabalada, amb inquietud, amb angoixa –remarca Moratalla– transmetem intranquil·litat als nanos. "Per això, és important que tinguem espais per a nosaltres: hem de poder tenir espais per relaxar-nos, per poder fer les nostres coses, per poder fer les altres coses bé. És a dir, abans de tot, s’és individu, s’és persona. Si tu no estàs bé com a persona, difícilment estaràs bé com a parella i com a pare", afegeix.

Dir-ho als fills o filles

El primer pas perquè aquest temps per a un mateix i per a la parella existeixi realment i s’alterni amb la vida familiar sense drames és que els infants entenguin que els pares el necessiten. Castellví recomana dir-los-ho "amb totes les lletres" a partir dels set anys i que, mentre siguin petits, "mirem de fer la nostra de tant en tant sense donar tantes explicacions". Apunta la clau per sortir-se’n: "Explicant el perquè i deixant ben clar que això no és perquè ens sobrin, perquè no els vulguem prou, sinó que ens agrada o ens convé, de vegades, estar per altres coses i altres persones amb qui compartim coses en què els nens no tenen cabuda, perquè la nostra vida també està feta d’això". I recomana fer-los veure que ells també volen espais propis sense que els grans hi intervinguin.

Quan són més petits, però, no val la pena escarrassar-s’hi gaire perquè no ho entendran; salvant les enormes distàncies, els processos dels fills per guanyar autonomia i dels pares per recuperar-ne són lents, paral·lels i simultanis, considera la psicòloga. "Els nanos no entenen que vulguem temps per a nosaltres perquè aquest concepte, per a ells, no hi és. Sobretot quan són petits, els nens, en el seu desenvolupament, són ells, els centres del món; forma part de les seves etapes del desenvolupament. Fins que no són força grans, no s’adonen que, d’alguna manera, els altres existeixen. Per tant, ells demanen, demanen, i nosaltres hem d’ajudar-los que a ser més autònoms, i hem de poder tenir, també, els nostres espais; és a dir, és un procés que passa als fills i passa als pares. A mesura que van creixent, ells van aprenent a estar més sols, i nosaltres, a tenir els nostres espais".

Ara bé, la necessitat de soledat i intimitat no és, només, cosa dels pares: els fills també en voldran ben aviat, i aquests moments d’introspecció els permetran, assegura Castellví, activar "processos interns" que els ajudaran a integrar certes experiències viscudes, a memoritzar, a imaginar, a tranquil·litzar-se després d’una enrabiada. La voluntat de soledat ja pot aparèixer en infants de tres o quatre anys, tot i que sorgeix, sobretot, a mesura que es fan més grans. "També hi ha nens que no l’experimenten gairebé mai, sinó que els agrada molt la companyia", afegeix l’orientadora familiar. Les ganes de passar temps sols ells mateixos poden ajudar els progenitors a fer entendre als infants, amb mà esquerra, que els pares també volen gaudir d’estones semblants.

Canvi en l'adolescència

Unes ganes d’allunyar-se dels pares que, quan arribi l’adolescència, esclataran definitivament: "A mesura que tenen més activitats amb els de la seva edat, els passa a importar més el món exterior que el món de dintre de la família", comenta Teresa Moratalla, que adverteix que això no fa que ens entenguin millor. "De cap manera. Els fills reclamen i demanen que et volen quan ells volen i quan ells et necessiten. I és tasca, també, del rol de pares, fer-los comprendre que tots tenim les nostres necessitats, i que, d’alguna manera, tots hem de poder tenir el nostre espai."

Amb tacte –i, si cal, amb ajuda–, cal que el jo perduri i cal, a més, que el tots dos pervisqui com mantenir encesa la flama de la parella quan la criança xucla (quasi) tot el temps. "Actualment, hi ha una gran exigència social. La demanda que es fa és que els pares han de ser-hi 24 hores, a tota hora, tot el que vulguin, el que necessitin. És molt exigent, tal com es planteja avui dia, la parentalitat. Més ara: si un no fa un lloc a la parella, la parella es dilueix amb la paternitat. Hi ha un moment en què, pràcticament, només es fa el rol de pares, no es fa el de parella. Llavors, com mantenir-ho? Com fer-ho? Buscant els espais." Un fet que Alba Castellví deixa clar que no és impossible: "Les parelles que venen a la meva consulta a vegades es lamenten que han acabat relacionant-se entre ells com a pares dels seus fills i ja no com a parella, i que així senten que han perdut una part valuosa de la que podria ser la seva experiència vital. Però això, si bé en part és inevitable, no ho és del tot". Toca, doncs, trobar una hora a la setmana, un dia al mes, i establir una dolça rutina.