Julio Gómez: "El meu fill em va dir «Tu no plores perquè ets metge?»"

Es va fer metge per salvar vides. "A això em vaig dedicar durant uns quants anys", diu Julio Gómez. Però el naixement de la seva segona filla, que tenia una discapacitat genètica severa i greu, ho va canviar tot. La va cuidar fins que va morir amb 3 anys i 8 mesos. "Va ser la meva graduació com a metge de pal·liatius". Avui és director de l’equip d’atenció psicosocial de l'Hospital de Santurtzi i és metge especialitzat en cures pal·liatives a través del Programa d'Atenció Integral per a les Persones amb Malalties Avançades de la Fundació La Caixa.

Quan vas veure morir algú per primera vegada?

— Feia poc que havia començat a treballar. Una senyora molt gran va entrar a urgències i va tenir una parada cardíaca mentre preparàvem un electrocardiograma. Em va fer prendre consciència que no podem salvar totes les vides i que, tanmateix, sí que les podem acompanyar.

Com s'acompanyen?

— Estant present. Escoltant. Preguntant.

Què els preguntes?

— Com estan d'ànim i què els preocupa. I ells mateixos acaben dient que no els fa tanta por morir com tenir dolor. I jo sempre els puc respondre: ets al lloc perfecte, perquè aquí no permetem que ningú tingui dolor. I a la immensa majoria els preocupa la família. D'aquí venen molts pactes de silenci.

Pactes de silenci?

— No volen que la família pateixi i no parlen. El problema és que cadascú pateix en soledat. El malalt només pateix a l'habitació i la família pateix sola fora de l'habitació.

Al llibre Cuidar siempre es posible dius que hi ha persones que moren lamentant i altres que moren en pau.

— Al final de la vida hi ha una insuficiència cerebral i, a algunes persones, tot allò que no està prou elaborat, dominat per la raó, els surt en forma d'agitació: la por, l'angoixa, el cabreig. En canvi, uns altres s'adormen. Sense voler ens estan dient com tenien d'elaborades les coses o fins a quin punt era tot fruit d'un esforç racional molt gran de contenció.

Hi ha alguna fórmula per morir en pau?

— Hi ha una manera de viure? No ho crec, i morir és part de la vida. El que passa és que de vegades esperem aquest moment per dir: he donat les gràcies a qui havia de fer-ho? He perdonat? He dit "t'estimo"? Hauríem de passar una ITV cada quatre i cinc anys. Aturar-nos a pensar en els perdons, els agraïments i els "t'estimo".

Què dius als que es queden?

— Que està prohibit que algú els digui: no ploris. Ens han educat per intentar salvar el que plora. Recordo un metge que va arribar a casa una vegada, hi havia una senyora de 90 anys abraçada al cadàver del seu marit de 93. Devien portar junts setanta anys. I la senyora plorava abraçada al cos. I quan va arribar el metge em va dir "Li donem un Orfidal a la senyora?" Que se la prengui ell, la pastilla, que és el que té problemes per aguantar veure-la plorar.

Quan és preocupant el dol?

— Quan un té la mateixa intensitat emocional als sis mesos que els primers dies o setmanes. Quan no recupera un funcionament mínim vital que el porti a dormir un nombre d'hores, fer tres àpats al dia… Aleshores s'ha de buscar ajuda. Perquè el dol en si no necessita un psicòleg. Necessita gent, tenir una xarxa, tenir un cercle de persones amb qui poder parlar i poder fer-se costat. Quan no hi ha xarxa, és un factor de risc de dol complicat. I passa el mateix en els dols que anomenem desautoritzats. Com faré dol si ningú no coneix la meva relació?

No ho havia pensat.

— Si és una relació secreta, amb qui faig el dol si no tinc xarxa? Ni tan sols puc celebrar un acte de comiat. O tenir un paper protagonista en el meu comiat. I hi ha un factor de risc quan s'amaga el dol. La frase de "que no se n'assabenti l'avi" o els nens petits.

Com ho gestiones amb els nens?

— Varia amb les edats. Abans dels sis no tenen consciència de la mort com una cosa definitiva perquè tampoc tenen consciència del temps. Quan són petits i estan en un cotxe poden preguntar "Quant falta?" I tu els dius que 20 minuts. I al cap de cinc minuts tornen a preguntar "Quant falta?" De manera que el seu apropament a la mort canvia quan entenen que és definitiu o no. La segona cosa que cal entendre és que la por dels nens és morir-se ells o que es morin els seus pares. És important aclarir temors, i explicar que la persona ha mort perquè és molt gran o perquè estava molt malalta. És important el "molt", perquè si no la mare pot tenir grip i el nen pensar que morirà. I un altre element important és permetre que participin del procés. No explicar res amb la idea de protegir, no ajuda. Cal poder preguntar al nen si vol veure la persona morta i validar-ne les decisions. És a dir: ni forçar ni impedir.

Ho vas haver de fer amb el teu fill.

— La meva filla va morir amb tres anys i vuit mesos, i el seu germà estava a punt de complir-ne 6. El vam anar a buscar a l'escola, li vam explicar que la seva germana havia mort, ell ja sabia que estava malalta, i li vam preguntar si volia anar a l'hospital a veure-la. Va dir que sí. Quan vam entrar a l'habitació la infermera era allà, plorant. La meva dona es va posar a plorar, ell gairebé per imitació també va plorar. I jo estava aguantant, com John Wayne, el senyor que ha de salvar la noia. I em va mirar, el molt canalla, i em va dir "I tu, pare, no plores perquè ets metge?" I em va donar permís per plorar. Perquè jo allà no era metge, era el pare. Per això és important que els adults mostrin les seves emocions. Per què si veu que s'aguanten pensa "Deu ser que no es pot?" Els nens aprenen les emocions mirant-nos a la gent gran.

Parles molt d'espiritualitat. Per què és important?

— És una dimensió intrínseca de l'ésser humà que fa que l'ésser humà busqui sentit a les coses. Per què? Per a què? Preguntes que ens connecten amb l'entorn a la recerca de perdó i amor. Hi ha gent que la canalitza com una religió. I aquesta religió la relliga amb altres. I mitjançant uns rituals, unes celebracions, uns plantejaments, canalitza el sentit, la connexió i la transcendència gràcies a aquesta religió. Però jo no necessito una religió per abordar la dimensió espiritual de la meva vida.

És una sort ser creient a l'hora de fer front a la mort?

— Tenen una eina més. Pot ser un ajut o un obstacle. Si penso que hi ha un infern i que tindré un problema, puc tenir por. Però també ens trobem amb persones que pensen que Déu és amor, i això els ajuda a enfrontar l'etapa final de la vida.

Hi ha una gran diferència entre homes i dones morint, a l'hora de morir?

— Hi ha diferència en la forma d'expressió, per l'alfabetisme emocional dels homes. L'Alba Payés, psicoterapeuta experta en dol, sempre diu que quan un home s'escura la gola en un funeral pot ser equiparable a un got de llàgrimes d'una dona. Però, afortunadament, la cosa va canviant.