El meu fill no fa bé tots els sons. Quan m'he de preocupar?

BarcelonaLes criatures comencen a emetre sons amb el balboteig. A partir de l’any van dient paraules soles fins que de mica en mica van ajuntant elements de dues paraules per passar a frases molt simples per fer demandes i anar allargant l’emissió. “Cada nen és un món. És inevitable comparar, però cada criatura té la seva evolució, pot ser que allò que preocupa a la família no sigui una veritable dificultat i que adquireixi aquells sons una mica més tard”, comenta la logopeda Anna Martínez Ragués. 

És habitual que quan les criatures són petites s’expressin amb dificultat o hi hagi alguns sons que no els surtin gaire bé. Malgrat que la família els entén amb més facilitat, per a la resta pot no resultar tan senzill i fins i tot que la criatura no acabi d’anar al mateix ritme que la resta de companys de classe, perquè hi ha sons que no els diu mai o substitueix un so per un altre. Cada nen depèn de la seva evolució i pot ser que no coincideixi ni tan sols amb els germans, per això juguen un paper important pediatres i mestres, als quals es pot consultar si troben que entra dins la normalitat com s’expressa la criatura. I si hi ha dubtes o es vol saber més, sempre es pot acudir a l’especialista en logopèdia. 

Dislàlies evolutives i no evolutives

La dislàlia és el trastorn de sons de la parla, la dificultat per pronunciar un o més sons, que no s'articulen o es distorsionen. Les dislàlies evolutives es consideren normals dins el desenvolupament del llenguatge, i se solen superar a mesura que creixen. Les no evolutives no estan relacionades amb el desenvolupament normal del llenguatge, i poden persistir més enllà de l'edat en què els nens solen superar les dificultats de pronunciació.

A la Lucía (11) li han diagnosticat una dislàlia no evolutiva, que no li permet fer la lletra e. Tot i reconèixer el so de la e, no és capaç d’emetre’l. Ha anat diverses vegades a la logopeda. Quan anava a l’escola bressol ja es van adonar que substituïa les es per as, i van començar a treballar-ho amb la logopeda del centre a primer de primària. A causa de les retallades l’escola va deixar de tenir logopeda, i no va ser fins que tenia gairebé 10 anys que va tornar-hi, a una consulta privada. “Va arribar un punt que se li notava molt que fallava en la parla. Com que és una dislàlia no evolutiva no arribarà mai a pronunciar la e, però ha millorat moltíssim. La logopeda li ha donat eines perquè el que emet s’assembli el màxim possible al que hauria de ser, i després de nou mesos de feina se l’entén bastant millor”, explica la Guadalupe, la seva mare. Recorda que no es van angoixar perquè el germà de la Lucía també va tenir problemes amb la r quan era petit, però en el seu cas era una dislàlia evolutiva. Quan tenia 6 anys va anar a la logopeda i en un parell de mesos va aconseguir dir-la correctament, per això creien que la nena acabaria superant-ho a mesura que es fes gran. 

Preocupació de les famílies

Les famílies comencen a alarmar-se quan a partir dels 3 anys els fills no fan tots els sons. Hi ha alguns sons que s’adquireixen primer i uns altres que costen més i s’assoleixen més endavant, però sol haver-hi marge perquè els adquireixin ells sols. Els típics que no surten bé són els guturals –la c de cotxe i la g de gat–, la r fluixa i la forta –cara o carro–, els grups consonàntics, quan una consonant està junta amb la l o la r –ploma o groc–,  o si hi ha dues consonants juntes, pot ser que els costi pronunciar les dues i n'ometin alguna. “Sovint els més petits venen a la consulta per problemes amb els sons guturals, encara no tenen identificada la zona més posterior i la substitueixen per sons més avançats. En lloc de dir cotxe, diuen totxe”, explica la logopeda. 

“No cal patir perquè els fills siguin massa grans i ja no puguin ser capaços d’aprendre a dir un so. Tots els sons es poden aprendre en qualsevol moment llevat que hi hagi una dificultat anatòmica o fisiològica, més d’estructura o per la musculatura”, assegura Martínez Ragués. Si cap als 4 o 5 anys encara no han après a fer la r forta o la s no acaba de sortir perquè fan ceceig –dient zopa en lloc de sopa–, situant la llengua entre les dents o lateral i se’ls escapa l’aire pels costats, poden aprendre a dir-ho correctament. Als castellanoparlants, els sol costar més la s sonora o la ll perquè no la utilitzen en la parla castellana, i els resulta menys fàcil que als catalanoparlants. “Si la família vol, es pot treballar i corregir”, afegeix la logopeda. 

Primer es treballa el so de manera aïllada, i de mica en mica es va introduint en la seva parla fins a acabar-lo generalitzant en la parla espontània.

Les dificultats que es poden superar

El frenet pot entorpir l’emissió d’alguns sons, depèn de si és o no funcional, o si és massa curt. En aquests casos poden valorar-ho la logopeda, l’otorrino, l’ortodoncista o la pediatra i decidiran si cal fer una incisió, que quan les criatures són petites és un tràmit ràpid i senzill. També poden sorgir dificultats provocades per allargar massa l’alimentació tova o si passats els 4 anys se segueix amb biberons o xumet, perquè la musculatura orofacial queda tova i li falta to muscular per articular alguns sons. 

Com més anys es porti amb un hàbit incorrecte, més enquistat estarà i més costarà de corregir. Les famílies que segueixen preocupades, malgrat que la mestra no vegi que destaca respecte a la resta de la classe i la pediatra cregui que està dins la normalitat, poden anar a consulta perquè els orientin, puguin treballar per millorar i els diguin si cal o no preocupar-se.