El teu fill no serà Messi

Una amiga meva té apuntat el seu fill a l’equip dels alevins H del Centre d’Esports l’Hospitalet, l’Hospi. Els progenitors que tenen fills jugant en lligues infantils em mereixen tot el respecte, els admiro profundament. La raó fonamental per la qual no he progenitat és la por que la criatura resultant em demanés d’apuntar-se a un equip de futbol (i qui diu futbol diu bàsquet, voleibol, tenis...), fet que comportaria l’obligació d’acompanyar-lo a hores intempestives, que van de les vuit del matí d'un dissabte a les nou del vespre d’un diumenge, a jugar en camps i pavellons inhòspits repartits per tota la geografia catalana (perquè, per acabar-ho d’adobar, és la típica cosa que un bon progenitor ha de fer ell mateix: quedes fatal si envies la criatura amb el xofer).

El meu papà, seguint un patró heretat de la tradició hetero-patriarcal i bla-bla-bla combinada amb l’esperit pseudocatòlic, progressista-catalanista i subtilment antifranquista dels minyons escolta, va insistir, durant tota la nostra infantesa, que féssim esport. L’energia que les meves tres germanes i jo mateix, de naturalesa peresosa i dignes hereves d’una mare i unes ties que no saben anar amb bicicleta, vam generar per tal de no moure ni un múscul de forma esportiva serviria per il·luminar durant anys tota l’Esquerra de l’Eixample. El meu papà insistia en la necessitat que féssim esports, però, amb els anys, i coneixent la seva agilitat mental, hem entès que ho feia seguint una estratègia performativa convençut que, afortunadament per a ell, mai accediríem a la seva olímpica petició, motiu pel qual la seva consciència mascle quedava tranquil·la al mateix temps que evitava haver de dedicar els caps de setmana a acompanyar-nos a lliguetes infantils arreu, fet que hauria impedit que s’arraulís, all day long, a llegir Josep Pla, com és sabut, i igual que la de tot mascle català que es preï, la seva autèntica i única passió.

La meva amiga m’explica que el cap de setmana passat en lloc de partit de lliga es va celebrar un torneig solidari per ajudar a tirar endavant el Banc d’Aliments. Ella ho descriu com “una jornada amistosa en què cadascun dels nou equipillos que hi participen juga quatre partits, una cosa super fair play i tal...” Els alevins H de l’Hospi, veient els seus resultats setmana rere setmana i el bon humor i entusiasme que hi posen, donen ple sentit al lema que assegura que l’important és participar, i per això en som fans. Del torneig solidari van guanyar un dels quatre partits (sis a zero contra el Sants) i, seguint en la seva habitual línia, van perdre els altres tres (deu gols a un contra el Sant Andreu; cinc a dos contra el Badalona, i tres gols a zero contra el Prat). La meva amiga es va quedar estupefacta perquè tot i que, segons ella creia, la cosa havia de tirar molt de “super fair play i tal”, es veu que hi ha progenitors que segueixen celebrant els gols fervorosament encara que l’equip dels seus plançons guanyi de més de sis. Ella pensa que celebrar una victòria en excés i de forma reiterada quan la feblesa de l’altre equip és evident té a veure amb la falta d’empatia i més si tenim en compte el context, que no és cap altre que el de l’esport base. La pèrdua de perspectiva, així com la intrusió adulta en el joc dels infants, es veu que és constant. L’acarnissament del guanyador, la cultura exhibicionista de la victòria, el poc respecte per la fragilitat, és quelcom que, pel que sembla, s’entrena, i mai més ben dit, des de ben petits. Quina sort haver tingut un papà que gràcies a Josep Pla renunciés a les seves obligacions com a cheerleader.