El meu fill s’emporta a casa pals, pedres i tot tipus d’objectes. Per què ho fa? Cal evitar-ho?

Pals del bosc, petxines de la platja, una goma de cabell trobada al pati de l’escola o una capseta curiosa de casa l’àvia. Objectes diversos capten l’atenció dels infants ja sigui per la forma o el color. La troballa, a més, els desperta un seguit d’emocions lligades al moment; per això volen quedar-se’ls. Segons la psicòloga, Anna Masnou, podria resumir-se en el fet “s’ho han passat tan bé que s’emporten una part de l’experiència amb ells. Hi ha una intenció emocional. No volen desvincular-se del lloc”. Però no sempre es podran endur tot tipus de coses, i pot ser que apareguin les habituals enrabiades i, en conseqüència, els dubtes sobre com gestionar la situació de la millor manera possible.

Són objectes absurds?

Tot i que per a l’adult allò que vol la criatura pot ser del tot “innecessari”, per a ella pot ser un tresor. Amb “una pedra es poden fer mil coses: jugar-hi, apilar-la, fer construccions, caçar...”, admet Masnou, que reivindica que emportar-se objectes ja ve de lluny. “Estem programats per guardar coses interessants. Érem nòmades i recol·lectors. T’ho emportaves perquè ho feies servir després. És un instint pur”, assegura.

Com li diem que no?

Els experts recomanen no estar sempre dient que no. “Si ja tenim moltes pedres a casa, podem suggerir que agafi fulles per planxar-les a dins d’uns llibres i després plastificar-les”, apunta la psicòloga. Aquesta especialista recomana, sobretot, “connectar amb l’emoció de l’infant” i “la importància que té per a ell aquella cosa”. També creu que davant del problema cal posar-hi imaginació: descriure una situació futura els ajuda a calmar-los quan s’enfaden. “Que bonic seria tenir aquesta nina a casa. Ens faríem un fart de jugar amb ella. Però no pot ser. La deixem aquí i així un altre dia que tornem, la podrem gaudir”, concreta. Cal mesurar què s’agafa. “Si una cosa li agrada molt, podem deixar que se l’emporti i després posar-la a la caixa dels tresors, però també estarà bé deixar-la perquè altres persones puguin gaudir-ne”.

Per què cal explicar-li?

Dir només “no i punt” no funciona. Masnou n’explica el per què: “Els infants necessiten sentir que els dediquem atenció i els acompanyem en el seu malestar”. Explicar-li el motiu requerirà, segurament, més temps, però “al final ho acabarà entenent”, exposa aquesta psicòloga, que destaca que emportar-s’ho tot a casa també és un tema de consciència mediambiental. “Si tothom s'endugués qualsevol element natural malmetríem l’ecosistema. Les petxines ajuden a la regeneració de la sorra marina”, afirma. Ignorar els infants davant d’una enrabiada tampoc és la solució. “Al revés, cal fer-li cas. Així interioritzarà la idea que t'importa com se sent i que, tot i que no canviïs la decisió, connectes amb el seu malestar i l'acompanyes”, diu Masnou. I encara s’hi val menys a fer xantatges i, a sobre, amb coses poc saludables. “El suborn és una solució ràpida, però no resoldrà la conducta. El proper dia esperarà un altre suborn”. Millor elogiar-lo. “Però si l'elogiem, és preferible elogiar la conducta, no pas la persona”, indica.

Quan es pot convertir en un problema?

Els experts asseguren que fins als 6 anys la conducta d’emportar-se coses o, fins i tot, robar coses dels altres no té cap transcendència, perquè l’infant encara no té definit el sentit del que és propi i del que no. A partir d’aquesta edat, però, ja tenen clar el concepte i són conscients del que fan; per tant, és quan ja es podria parlar de robar, especialment si l’actitud esdevé un hàbit. Aleshores caldria avaluar-ho amb un especialista, perquè podria ser fruit de situacions d’estrès o d'angoixa.