Ser filla de dues dones enamorades

BarcelonaEm falten dits per comptar les vegades que m'han preguntat com és créixer amb dues mares. Els primers cops, quan era més petita, no sabia ben bé què contestar. Què havia de dir? Era la meva normalitat, era el que sempre havia conegut. Mai se'm va ocórrer preguntar a ningú com era créixer amb un pare i una mare perquè d'alguna forma creia que ja ho sabia, ho havia llegit als contes i ho havia vist a les pel·lícules. Quan jo anava a l’escola encara no hi havia famílies LGTBIQ+ als llibres o a les sèries i, potser perquè vivia en pobles petits, no coneixia cap altra persona –a part de la meva germana– que tingués una família diferent. Així és com em sentia aleshores: la meva família era diferent, sí, però no era estranya, era la meva família.

Així que... com és créixer amb dues mares? Va ser a mesura que passava el temps que vaig adonar-me que potser sí que tenia algunes respostes a la pregunta que tants cops m’havien fet. La primera conclusió a què vaig arribar, just quan començava a experimentar l’amor romàntic jo mateixa, va ser que hi havia una cosa que m’havia influenciat més que ser criada per dues dones, i era ser criada per dues dones enamorades. I no parlo de l’enamorament de Disney o de Hollywood, parlo de dues dones que s’estimaven i s’estimaven bé.

A casa les veia felices, veia que es feien petons i abraçades i que es cuidaven l’una a l’altra. Que reien juntes i que quan discutien no hi havia faltes de respecte. També veia amb una certa estranyesa que hi hagués qui es pensava que eren amigues o germanes, i sense dubte havia sentit tristor quan la meva àvia havia donat mostres de no reconèixer o acceptar del tot el seu amor. I diria que això és el que em va marcar més de tenir dues mares: vaig créixer amb el convenciment que seria feliç si era fidel a mi mateixa, fins i tot si això implicava aprendre a nedar contra corrent, com fan els salmons.

Formes de sentir poc normatives

I el que va venir lligat a aquest convenciment no va ser un aprenentatge, va ser més aviat un regal que van fer-me: fins i tot si de vegades les meves relacions han acabat, sempre han sigut felices, perquè mai m'he conformat amb un amor menys bonic que el seu. A més, jo mateixa he trobat en mi formes de sentir poc normatives –no practico la monogàmia, per exemple–, però gràcies a les meves mares (monògames, per cert) ho he pogut viure des d’un lloc de feliç acceptació.

Així que per a mi créixer amb dues mares ha estat més o menys això: estimar bé, estimar la diferència i estimar la llibertat. Un historiador grec, Tucídides, va dir que el secret de la felicitat és la llibertat i que el secret de la llibertat és la valentia, i crec que això és el que vaig aprendre a casa.

Sabeu per què explico tot això, en realitat? Perquè fa poc vaig topar-me amb una noia jove lesbiana plena de talent que volia ser mare, però dubtava què significaria per a la seva criatura créixer amb dues mares. En algun moment li vaig preguntar: “¿No creus que la majoria de dones que t’envolten són increïbles i meravelloses? Imagina’t créixer educada per dues d’elles…” Vaig per la vida amb molt poques certeses (ja m'agrada que sigui així) i l'única certesa que tinc és aquesta: que la sort més gran que he tingut a la vida és ser filla de les meves mares.