La fillada d’Homer

Si Alfred North Whitehead va assegurar que tota la filosofia occidental és un seguit de notes a peu de pàgina dels llibres de Plató, de la mateixa manera podríem dir que tota la literatura occidental és una reescriptura continuada de L’Odissea i La Ilíada, d’Homer. El més immens clàssic grec continua viu literàriament, però també a través de la cultura popular: fa uns mesos vàrem poder gaudir de la pel·lícula El retorn, d’Uberto Pasolini amb Ralph Fiennes d’Odisseu i Juliette Binoche de Penèlope, i actualment Christopher Nolan està dirigint una nova adaptació del viatge odisseic amb Matt Damon, Anne Hathaway, Charlize Theron i Zendaya. Cineastes com Mario Camerini, Fritz Lang, Jean-Luc Godard, Theo Angelopoulos, Andrei Konchalovski, Wolfgang Petersen i, fins i tot, els germans Coen, es varen fer seus els treballs homèrics. I ara com a mínim tres obres recentíssimes de la literatura catalana coincideixen, en molt poc temps de diferència, a l’hora de reinterpretar els mites grecs: El cos invisible, de Núria Perpinyà a La Magrana, Ulisses, de Francesc Josep Vélez a Lleonard Muntaner, Editor, i El desig de la paraula, de Josep Lázaro a Trípode. 

Com ja havien fet Margaret Atwood i Iannis Ritsos –aquest darrer traduït excel·lentment al català gràcies a Joan Casas per a l’editorial Adesiara–, Josep Lázaro torna a donar la possibilitat d’expressar-se, i de donar la seva versió de la història, a un personatge fonamental de la mitologia grega en un mecanisme metaliterari que ens convida a trobar noves interpretacions, noves significacions, noves dimensions: Helena d’Esparta, Helena de Troia. Ho explica molt bé Meritxell Blay al pròleg que acompanya el segon volum de Lázaro: “Helena és un personatge que havia aixecat passions. Ha tingut admiradors i detractors. I, com totes les dones de l’antiguitat, el que no ha tingut ha estat veu.” En un procés de restitució que beu de les teories deconstructives, que proporcionen l’altra cara de la moneda oficial o del relat canònic, Josep Lázaro es posa en la pell d’una Helena fins ara inèdita a partir d’uns poemes breus, sintètics i d’elevada densitat lírica que es fermen a altres mites tràgics com el de Cassandra (pel que fa a profecies que per desgràcia ningú no creu) o el d’Electra (víctima d’un sentit fatalista de la història que impedeix escapar del destí imposat per unes divinitats cruels i maquiavèl·liques que juguen amb els éssers humans talment titelles).

La desesmada Helena que proposa Josep Lázaro es presenta com una turmentada víctima de la Història, una altra dona violada –tant espiritualment com físicament– en una injusta societat patriarcal.