Els seus fills no van conèixer mai aquella relació amb la veïna del costat

Hi ha coses que no poden explicar-se perquè fer-ho suposaria haver d’anar massa enrere, buscar un nou significat; comprometre algú altre; probablement desfer massa veritats dins d’una sola mentida. La Dora tampoc sabria per on començar ni amb qui fer-ho. No està acostumada a les enraonies, a les paraules dites perquè sí. A més, compartir-ho potser en desfaria la màgia. Per això decideix mantenir-ho amagat dins seu. El que ha viscut, ara, només ho sap ella. Ara que està sola. Ara que s’ha quedat sola.

No sap ben bé com va començar tot. Vivien l'un al costat de l’altra. Eren veïns. Ella havia anat a viure a aquell poble una mica per casualitat. No l’havia triat, el poble la va triar a ella. Perquè hi havia una casa a mig arreglar que es podia permetre, perquè quedava a prop de l’escola d’idiomes on feia classes de grec; perquè fugia d’allà on venia i en les fugides el destí és el que menys importa. L’atzar va voler que, a més, a la casa del costat hi visqués aquella altra ànima solitària. Un home molt més gran que ella. Un llop ferit des que va morir la seva dona i els fills van ser prou grans per fer la seva i marxar a viure a l’estranger perseguint l’amor en un cas i una bona oferta laboral en l’altre. Només anaven a veure’l en les dates assenyalades. Nadal, Setmana Santa i alguns dies de vacances a l’estiu. Venien amb els fills petits, amb els seus nets. Aleshores era quan la casa del costat es transformava. El silenci es convertia en soroll; la quietud, en moviment. Se sentien crits, riures, corredisses. Des de la finestra, la Dora percebia un altre Mateu, menys enfadat amb el món, més lliure, més espontani. Somreia rere les cortines al descobrir un altre home, l’original, que aquell sorrut i malhumorat que amb prou feines saludava quan es trobaven davant dels contenidors de recollida selectiva al principi del camí.

Una de les vegades, quan la filla i la seva família ja havien marxat de nou i la casa del costat tornava a estar a les fosques, la Dora va decidir presentar-s’hi. Va picar a la porta amb una bougatsa, un pastís de carn dels que es feien al seu país. Li va dir que si la volia acompanyar i ell va obrir-li la porta sense cap altra paraula. Va ser la primera de moltes visites, de totes les trobades. La Dora hi anava cada dia. Quan fosquejava s’hi presentava amb les mans plenes. Un dia un plat, un altre dia unes prunes verdes acabades de collir. Algun altre, xocolata negra 85%. Més endavant, un llibre subratllat i ple de comentaris al marge. I encara alguns mesos després unes sabatilles d’anar per casa per a ella. Hi havia vespres que la Dora ja es trobava la porta oberta. Hi havia dies que les hores no passaven, a un costat i a l’altre de les parets, esperant que fos l’hora de les ombres. La Dora va descobrir que en Mateu tenia sentit de l’humor, que la casa feia olor de pipa i que a ella (que no havia fumat mai a la vida) aquella fragància la reconfortava. També va descobrir que en Mateu anava sempre descalç damunt la fusta del terra i que no li agradava gens cuinar i per això tenia un doble congelador ple d’aliments preparats que comprava de mes en mes en un supermercat a l’entrada del poble. La Dora va descobrir que en Mateu tenia una gata vella i cega, a qui cuidava amb tota la tendresa, i que s’entretenia fent els mots encreuats del Senyor Ventura. Deia que li feien tenir el cervell en dansa.

La Dora va descobrir que aquell home era una de les millors persones que havia conegut mai. Que li agradava tant parlar-hi com compartir-hi tots els silencis.

La Dora va descobrir que en Mateu era tan casa com les quatre parets que la van acollir quan va anar a espetegar en aquell poble fugint d’un home que no sabia estimar.

Després dels vespres van arribar les nits i després les matinades i després el matins. I un dia la Dora va adonar-se que feia dos dies que ja no trepitjava casa seva. I en Mateu va deixar de menjar congelats per alimentar-se amb plats calents que la Dora feia amb les receptes del seu país. Van ser mesos de felicitat condimentada no compartits amb ningú. Cap veí no es va estranyar de no trobar-se’ls alhora davant dels contenidors (no era un espai digne per a les elucubracions); els fills d’en Mateu no van conèixer mai aquella relació amb la veïna del costat. Tampoc els de la secció de congelats no van trobar a faltar un dels seus clients més habituals. Les persones que volen passar desapercebudes del món troben com aconseguir ser invisibles als ulls dels altres.

Fa dues setmanes que en Mateu va morir d’un infart mentre s’estava dutxant. Amb la cafetera en marxa i una tiropita als fogons, la Dora no va sentir el cop del cos caient al terra. Va ser ella qui va avisar l’ambulància. Els metges van avisar els fills, que van tardar dos dies a poder arribar. Una setmana després buidaven la casa. Quinze dies després la posaven a la venda.

Els fills no van saber mai que el seu pare havia tornat a ser feliç amb la dona que vivia al costat. La Dora no ha dit mai, ni ha explicat, com va estimar en Mateu, ni com l’enyora. Ni com ha deixat de mirar per la finestra a l’altre cantó. Tampoc com ara va a llençar les escombraries als altres contenidors, als que hi ha a l’altra entrada del poble.

La Dora plora en silenci mentre acarona la gata vella i cega que es va emportar amb ella i intenta resoldre els mots encreuats d’un diari vell amb data del dia que en Mateu va morir. Incapaç de trobar-ne la resposta.

"No, jo no em trobo mai sol si et tinc, ma solitud...", canta Marina Rossell adaptant Georges Moustaki.