Roger Ballescà: “Fins als 12 anys poden estar, com a màxim, dues hores amb pantalles a l’estiu”

BarcelonaUna de les preocupacions de les famílies durant les vacances d’estiu és com evitar un excés d’hores de pantalles de la canalla. La tasca és complicada, tenint en compte que molts menors les reclamen per fugir de l’avorriment. Roger Ballescà és el coordinador de l’àrea de salut mental infantojuvenil de l’Hospital Sagrat Cor de Martorell i del comitè d’infància i adolescència del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC). La seva primera premissa: cal evitar les pantalles fins als 3 o 4 anys i introduir-les com més tard millor i de manera molt progressiva.

Com s’ha de gestionar l’ús de dispositius electrònics dels menors a l’estiu?

— Bàsicament, s’ha de regular, perquè els menors no es regulen sols. I, per fer-ho, s’ha d’imposar el sentit comú. Una de les preguntes que sempre fan les famílies és quanta estona és saludable que els menors puguin estar connectats a una pantalla, la resposta que donem és pensant a la inversa.

Ens ho expliques...

— Primer s’ha de pensar quines coses com a família creiem que són importants que els nostres fills facin cada dia. Hi ha cinc aspectes: descansar bé, és a dir, dormir les hores que toca per a la seva edat; que el menor compleixi amb les seves responsabilitats i obligacions tant en l'àmbit acadèmic com domèstic; que faci una activitat a l’aire lliure; que tingui relacions amb les seves amistats, i, per últim, que hi hagi espais de relació amb la resta de la família durant el dia, encara que siguin les hores dels àpats. Si un nen, nena o adolescent compleix amb aquests cinc passos, la resta del temps, que no és tant, pot gaudir de l’oci com vulgui, perquè ja ens hem assegurat que la resta d’àrees del seu desenvolupament s’estan fent correctament.

¿Ho podem quantificar en hores?

— En nens de fins a 12 anys durant el curs el màxim hauria de ser una hora diària de pantalles, sense comptar la televisió, i durant les vacances dues. Mentre que per als més grans de 12 anys seria una hora i mitja al dia durant el curs i tres, com a molt, durant l’estiu.

Com ha de ser aquest oci amb les pantalles?

— No podem deixar que els menors facin el que vulguin. Els adults de vegades pensem que internet o els jocs són com eren abans les televisions, una finestra que mostrava diferents parcel·les del món però amb les quals pràcticament no s’interactuava. Ara, però, tant internet com els jocs són una porta de sortida a través de la qual els nostres fills i filles surten de casa, encara que sigui virtualment, estableixen relacions, fan despeses i es poden ficar en molts embolics. Arribats a aquest punt, hem de fer exactament el que faríem quan els nostres fills surten de casa: preguntar-los on van, amb qui o quanta estona estaran o, el que és el mateix, assegurar-nos de quines pàgines visiten, quines activitats fan o amb qui es relacionen.

La instal·lació d’una aplicació de control parental és, doncs, insuficient...

— També s’ha d’instal·lar, però no podem delegar tot el control parental a una aplicació. Aquest control també és acompanyar els nostres fills en el descobriment del món digital, de la mateixa manera que si vas a un parc infantil revisaràs quins són els possibles perills, si hi ha algun forat o algun ferro on es puguin fer mal i els hi diràs.

Què passa si els pares no tenen prou coneixements del món digital?

— Ens hem de posar al dia, perquè no podem estar al marge del món de la infància i que els nostres fills facin aquesta exploració sense nosaltres. Ho hem de fer i acompanyar-los, ja sigui perquè nosaltres en sabem més o perquè n’aprenem junts.

Quin efecte tenen frases com “Si no et portes bé no podràs jugar amb la pantalla”?

— No serveixen de gaire, perquè el que li estàs dient és que la pantalla és un premi. Personalment, no parlaria de premis o càstigs sinó de conseqüències que t’has guanyat o no. Per exemple, si un adult no compleix les seves responsabilitats a la feina a final de mes no rebrà la nòmina. Això no és un càstig, és una conseqüència lògica del nostre funcionament. En aquest sentit, convé que els nostres fills siguin conscients que treure una pantalla no és un càstig, sinó la conseqüència de no haver seguit una sèrie de pactes.

Quan es considera que hi ha un abús de pantalla?

— Quan no compleix els cinc elements clau que comentàvem abans: no descansa bé, abandona responsabilitats, no es relaciona amb nosaltres i amb els seus amics o no practica activitats fora de casa. 

¿I d’addicció?

— Quan l’abús s’ha convertit en sistemàtic i ha generat uns patrons de dependència importants. 

Quines conseqüències pot tenir un abús o addicció?

— Té conseqüències molt greus, començant per problemes acadèmics, d’autoestima, d'aïllament o de pèrdua de relacions essencials.

¿Amb adolescents és més complicat?

Sí, per això és important treballar aquests aspectes des de ben petits, perquè si no hem fet la feina, amb 17 o 18 anys el problema s’ha fet tan gran que és molt difícil de resoldre. Ara bé, mai és tard per prendre decisions que en alguns moments han de ser molt fermes, com la retirada dels dispositius.