Foc camina amb mi

Anna Enrich es va donar a conèixer l’any 2003 com a participant dels recitals del Solstici d’Estiu, organitzats per la Fundació ACA de Búger a diferents indrets dels Països Catalans. Més endavant va ser una de les autores destacades de l’antologia Pedra Foguera (Documenta Balear, 2008). El seu debut en solitari arribaria una dècada més tard amb El cos del camí (Terrícola, 2018). Ara, la seva obra es perpetua i s’expandeix amb un llibre singularíssim que es pot devorar a la manera d’un sortilegi o d’un encantament. Porta per títol Paüra (LaBreu Edicions, 2024) i és un cant al foc i a les profunditats més pregones que s’amaguen dintre dels nostres inconscients, tant individuals com col·lectius.

Amb aquest llibre, la poeta basteix un veritable retaule cosmogònic, un conjur, un encís, un exorcisme. Es podria afirmar que entén la poesia talment un portal que s’obre de bat a bat a les forces ocultes, també com un alliberament de les energies secretes que rauen dins nostre a partir de l’acte de bruixeria primordial del llenguatge. A partir d’un ús de projecció oracular del nostre vehicle comunicatiu, Anna Enrich dibuixa una mitologia pròpia, sincrètica i hermètica que combina diferents elements en un mateix flux visionari i esotèric. Les influències són clares i marquen l’esperit de cada pàgina: les imatges inquietants i enigmàtiques de Leonora Carrington, les flames de David Lynch, la deessa blanca de Robert Graves, el gos geomètric d’Agustí Bartra o els viatges infernals de Louise Glück i Arthur Rimbaud, entre molts altres actants i plànols multidimensionals. Sense cap mena de dubte, Carl Gustav Jung veuria en aquestes composicions un símbol d’extrema coneixença, un esbós d’un tarot personalíssim, una altra fecunda mostra del camí alquímic, de transformació i de meravellament que pot arribar a ser l’escriptura quan aquesta s’amara de les fondàries de la nostra interioritat més autèntica, genuïna.

Els recursos expressius que predominen són els hipèrbatons, que aconsegueixen un poderós efecte d’estranyament del llenguatge; les homofonies, que embolcallen en un devessall de musicalitats carregades de ressonàncies reiteratives; o els paral·lelismes i les repeticions conceptuals, que atorguen al conjunt un caràcter simfònic perfecte per ser convertit en un veritable espectacle sonor o, més ben dit, en un ritual. Més que por veig foc en aquestes pàgines: l’incendi de l’acceptació de les particularitats pròpies o dels somnis més rars, la conflagració de l’artista que es consagra al seu art havent superat temors castradors. Anna Enrich veu la pira de ser com un animal que tostemps mostra les entranyes. Es podria dir el mateix de la seva fascinant i hipnòtica poesia.