Phil Roberts: “Els formatges britànics són molt bons i poc coneguts”

TerradesLa vida de Phil Roberts (Leeds, 1958) no es pot dir que hagi estat monòtona. A principis de la segona meitat dels anys vuitanta treballava a Aberdeen, Escòcia, en una plataforma petroliera del mar del Nord. “Es guanyen molts calés però la vida que tens no és vida”, diu. La seva dona, Miriam –aleshores només eren parella–, estudiava filologia francesa i alemanya. “Ens vam conèixer a la Universitat d'Oxford. Jo treballava i estava acabant el meu doctorat”.

Thatcher

La tercera victòria electoral de la primera ministra conservadora els va decidir a marxar del Regne Unit. “Si vivies a Londres, molt bé; però per a la resta del país va ser un desastre”, diu. “Quan anàvem de vacances, que solia ser a França o Alemanya, només podia parlar ella i vam decidir buscar un lloc on tots dos haguéssim d’aprendre una llengua nova”. El 1987 Barcelona ja havia estat nominada seu dels Jocs Olímpics del 1992, i la van escollir. “Ens vam donar sis mesos per sortir-nos-en i si no ens en tornàvem cap a casa. Vam carregar el cotxe amb tot el que podíem: roba, una olla, l’equip de música, i encara seguim aquí”, diu somrient.

Va començar fent de professor de matemàtiques i física en col·legis britànics de Barcelona fins que un dia va saber que buscaven un enginyer per treballar en el món del petroli a Abu Dhabi. “Era per a una empresa espanyola que amb els anys va acabar sent absorbida per Dragados. Em van agafar per l’anglès i pel coneixement que tenia. Estic llicenciat en física nuclear, i el meu doctorat, que encara deu ser al ministeri d’Educació britànic, va ser en ciències d’enginyeria, una titulació que no és homologable aquí... Però no soc enginyer. Vaig decidir buscar-me la vida sense títols”, diu. “A Abu Dhabi hi feia viatges puntuals, tota l’enginyeria la fèiem a Barcelona. Aleshores era molt diferent d’ara, era per anar-hi a guanyar calés i tornar cap a casa. Vaig estar tres o quatre mesos al desert, vaig passar del mar del Nord a un mar de sorra. Era espectacular. Em va impactar molt”.

De treballar a la línia 9 del metro a crear la seva pròpia empresa de formatges

El món del joc

Després d’uns anys va anar a treballar a Comsa-Emte, a les obres del metro de Sevilla. “Van ser quatre anys i després vaig anar a treballar en la construcció de la línia 9 del metro de Barcelona, on hi vaig estar fins al 2012”. Aleshores un amic amb qui havia treballat anys enrere li va proposar incorporar-se a la seva empresa. “Vaig decidir entrar en el món del joc. No en sabia ben res, però vinga, som-hi. Era superinteressant, fèiem sistemes de gestió per a casinos i per a loteries nacionals, és a dir, les terminals, les vendes, etc.”.

El projecte més ambiciós en què va treballar va ser per implantar una loteria nacional a Haití. “És el país més pobre del món, però gasten mil milions de dòlars l’any en el joc. Les remeses que els arriben dels Estats Units se les juguen. La loteria a Haití està en mans de màfies. La idea era centralitzar-la i que el que s’emporten les màfies, m’imagino, s’ho emportés el govern i fes projectes com aquí: d’educació, d’esport, i perquè els diners es quedessin al país. Però va arribar la covid i es va aturar tot”.

Can Carbassa

El 1992 havien comprat una casa que estava en ruïnes a la serra dels Avalls, al veïnat de Can Vila, al terme municipal de Terrades, tot i que queda més a la vora de les Escaules. “Els últims temps de treballar a Barcelona, al despatx em posava les càmeres de seguretat, però no per vigilar sinó per veure el paisatge”, diu Roberts. “Li vaig dir al meu cap que volia plegar, físicament era a Barcelona però mentalment era aquí. I vaig fer un curs de dues setmanes per aprendre a fer formatges a Caldes de Montbui. Hi havia uns quants enginyers, un advocat, un pilot d’avió... Tots pensàvem deixar les nostres professions i anar-nos-en a fer formatges”, afegeix. “Quan van decretar les dues primeres setmanes de confinament ja les vam passar tota la família aquí [amb els tres fills], i ja no hem tornat a Barcelona”. Van aprofitar el confinament per fer pràctiques de fer formatges i el novembre del 2020 van començar-ne a produir. Van decidir fer formatges a l’estil britànic per diferenciar-se dels que es fan aquí. “No sabíem si funcionaria, perquè la gastronomia britànica, com a antecedent, no és la millor del món, però hi ha formatges molt bons i aquí no són gaire coneguts,–diu Roberts–. Els britànics són molt formatgers, dels seus i dels francesos”.

500 quilos

Cada dia van a buscar 250 litres de vaca acabada de munyir a dos productors de Vilabertran i Avinyonet de Puigventós, i al cap de mitja hora ja són a la cisterna de quallar. Actualment fan cinc-cents quilos de formatges al mes, de sis varietats diferents: cinc de britàniques i una de francesa. “Ens va molt bé. Venem el 80% de la producció a l’Alt Empordà, en botigues i carnisseries dels pobles dels voltants, i també en servim a diversos restaurants, com El Motel i el restaurant del Castell de Peralada. Tenim la sort que en aquesta zona hi ha un pilot de restaurants de moltíssima qualitat. Recordo la primera vegada que en vaig vendre, al Trull d’en Francesc de Boadella, que vaig pensar: «Ha comprat una cosa que he fet jo»”, diu Roberts. A Girona en venen a una parada del mercat i a una botiga especialitzada, i a Barcelona també venen a un parell d’establiments. Actualment Roberts ja té 66 anys i està jubilat, però la seva filla Lily, que també té una casa allà mateix, segueix el negoci. “L’objectiu és desenvolupar més productes amb ella, utilitzant els nostres formatges, i aquest any esperem créixer un 25% més”, conclou.