La fórmula per salvar el català: llibertat, humor i empoderament

BarcelonaLa reculada de l'ús del català als instituts ha sigut l'última d'una llarga llista de notícies preocupants en relació amb la llengua, que els últims anys ha perdut pistonada també en sectors com el sanitari, la restauració i els mitjans de comunicació.

"L'educació i l'audiovisual eren dues estructures d'estat que controlàvem, però les hem deixat perdre -explica Gerard Furest, filòleg, professor de secundària i autor de Decàleg irreverent per a la defensa del català (Núvol, 2021)-. Des del 2006, als instituts s'ha passat del 67% al 21% d'alumnes que fan un ús prioritari del català entre ells, però encara és més alarmant que el percentatge de professors que fan servir el català per adreçar-se als estudiants també ha caigut: el 2006 era d'un 56%, i ara és del 39,4%. La immersió lingüística no s'aplica, i és un problema que no ve de fora, sinó que és només nostre". Furest alerta també sobre el sector audiovisual: "Ara mateix, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals és una eina de substitució lingüística. No pot ser que la mitjana d'edat dels espectadors de TV3 sigui d'entre 55 i 60 anys! Els que en tenim 40 ja no ens la mirem, potser per nostàlgia del que va ser. I per als més joves directament no existeix. Només cal donar una ullada als índexs del Súper 3, que ronden el 0,5% de share". Decàleg irreverent per a la defensa del català, que ha nascut a partir d'una sèrie d'articles al digital Núvol, s'afegeix a les novetats editorials que donen pistes sobre com redreçar el retrocés de la llengua, entre els quals hi ha Nivell Ç, de Pau Vidal (Pòrtic) i Salvem els mots, de Jordi Badia i Pujol (Rosa dels Vents), que han estat precedides per llibres d'impacte com El futur del català depèn de tu, de Carme Junyent i Bel Zaballa (La Campana, 2020).

Ja no 'tenim tirada' a ser 'panxacontents'

"El català corre dos grans perills -comenta Badia-. El primer és que desaparegui perquè la llengua deixi de tenir parlants. El segon és que el català cada vegada s'assembli més al castellà, acabi sent irreconeixible i, per tant, ja no valgui la pena parlar-lo". Badia ha sigut professor de secundària i actualment és cap d'estil a Vilaweb. Al seu llibre observa, a través de l'anàlisi de 200 parelles de paraules, la interferència abassegadora del castellà i la pèrdua d'expressivitat a conseqüència de l'estandardització: "Si s'esborren sistemàticament els trets dialectals, la llengua s'afebleix", diu, abans de citar exemples com l'ús de tendència en comptes de tenir tirada a, de despreocupat en comptes de panxacontent, o de disfrutar en comptes de xalar o gaudir.

Rere aquest procés de substitució lèxica hi ha canvis menys fàcils de revertir: "El lèxic es pot recuperar. Es va veure a la dècada dels 70 amb paraules com bussón i bocadillo, que van anar perdent pes amb relació a bústia i entrepà. El que ens hauria de neguitejar més són les pèrdues en la fonètica -cada vegada hi ha més gent que no sap pronunciar el so de la ela palatal [LL]-, les confusions semàntiques, com ara no saber distingir entre sentir i escoltar, o entre olorar i fer pudor, i els calcs en les estructures sintàctiques". L'autor de Salvar els mots recorda una experiència recent al supermercat: "Quan et pregunten «bossa, vols?», els canvis que cal fer per dir-ho amb l'estructura pròpia del català són tants que costa imaginar que puguem anar enrere i tornar a sentir algun dia: «De bossa, que en vol cap?»".

"Hi ha una gran inseguretat en el parlant -explica la lingüista Míriam Martin Lloret, que treballa a l'Optimot i ha participat en llibres com Curset. Mètode de català per a tothom (Blackie Books, 2020) i Molt a favor (Eumo, 2021)-. Destacaria tres factors que contribueixen a aquesta situació: el primer, que ha sigut una llengua perseguida; el segon, la subordinació respecte a una llengua més poderosa; el tercer, aquell bilingüisme fals que fa que molta gent canviï al castellà perquè es percep com la llengua no conflictiva". El filòleg, traductor i escriptor Pau Vidal es fixa, a Nivell Ç, en dos fenòmens intrínsecs del que ell anomena Homo catalanicus, "l'esporuguiment" i "la normativització a ultrança". "A finals dels 70 es va posar tant de zel en la restauració de la llengua malmesa pel franquisme que ens vam passar de rosca -opina-. Des de llavors hi ha tres generacions estigmatitzades per la idea que només és bo el que és normatiu i el que entra al diccionari, que és una petita part del repertori lingüístic. Hem de recuperar la confiança en nosaltres, tornar a ser conscients que podem parlar amb llibertat".

Com tornar a assaborir la llengua

Per capgirar la situació actual, Jordi Badia ha pensat un "pla de xoc" que passa per quatre grans punts. "En primer lloc, l'administració catalana hauria de poder exigir als treballadors que paga que facin servir el català -comença-. En segon i tercer lloc, caldria revertir la pèrdua de trets i de la riquesa del català des de l'ensenyament i des dels mitjans de comunicació. En quart lloc, cal actuar urgentment en el camp de l'audiovisual. Els joves són la baula més feble de la llengua, i són el futur". Gerard Furest proposa, en aquest punt, la necessitat "d'invertir desenes de milions d'euros a YouTube, TikTok, TV3 i el 3XL". Per assegurar una presència més gran del català transversalment, és imprescindible "canviar de model econòmic": "Ens queixem que als hospitals ningú ens atén en català, però els sous que es paguen són molt baixos -continua-. Els professionals educats aquí acaben marxant a altres països, i els llocs que podrien ocupar són per a personal que ve de fora". L'autor de Decàleg irreverent per a la defensa del català recorda que "el dèficit fiscal anual supera els 16.000 milions d'euros". Aquests diners haurien de servir, entre altres coses, per intervenir en la situació lingüística del país.

"Cal actuar amb urgència, sobreposant-nos a les minúcies de les diferències de criteri -afegeix Badia-. Toca anar tots a l'una i no perdre'ns en discussions que són irrellevants". "Sense lleis no es podrà revertir la tendència del retrocés del català, però amb això no n'hi ha prou -assegura Martin Lloret-. El català no pot ser una llengua ofegada per la normativa, també és llengua de bar i col·loquial". Per aquest motiu, llibres com el Curset proposen, a través de l'humor, tornar a assaborir la riquesa d'improperis genuïns (de malxinat a cap de fava i mala bèstia) i el vocabulari sexual. "El català serveix per insultar i per follar -continua la lingüista-. Si volem continuar parlant la nostra llengua hem de deixar enrere l'autoodi d'una vegada".

"Els últims anys hem parlat molt d'autodeterminació en sentit polític, però l'autodeterminació lingüística la podem aplicar cada dia", assegura Furest. "Hi ha petites coses que no depenen ni dels diners ni de les lleis -continua Martin Lloret-. Configurar el mòbil o els ordinadors en català. Fer les cerques a internet en la nostra llengua, en comptes d'optar pel castellà. Comunicar-nos en català als bars i restaurants, encara que a vegades en comptes d'un cafè amb llet et portin un cafè amb gel. En definitiva, es tracta de fer valdre els nostres drets lingüístics en situacions quotidianes".

Saltar-se semàfors en vermell

Per deixar enrere "el catalanoparlant traumatitzat" cal "prendre consciència del poder de cadascun de nosaltres". "Per això parlo d'empoderament -diu Vidal-. No podem carregar el mort a l'administració, és una actitud de soci del Barça. Si estimem la llengua hem d'aprendre a defensar-la a títol individual". Aquest empoderament passa per una reivindicació de "la llengua no normativa i transgressora", per "la defensa dels trets orals" i "per estendre'ls també a les xarxes".

Vidal remarca que el catalanoparlant ha oblidat que "la llengua escrita no és l'equivalent a la parlada" i que tothom "ha de tenir present la llengua estàndard i la varietat que fa servir". Una llengua "que només tingui una forma estàndard és d'una gran pobresa". Per això reclama els localismes, girs populars, variants formals i pronúncies pròpies. "Més que conduir millor es tracta de conduir com a mi m'agrada", escriu a Nivell Ç. "Som un país de gent que, lingüísticament, no se salta semàfors en vermell i renya el del costat sempre que transgredeix una norma -comenta-. Potser som els més cívics, però, en realitat, no tenim gaire traça conduint. M'agrada comparar-nos amb Nàpols: es diu que condueixen amb bogeria, com si estiguessin a la selva, però en realitat condueixen millor que a molts altres llocs".

Fer servir el català preocupant-nos menys de la cotilla normativa. Aconseguir que resulti més atractiu a les noves generacions, acudint al sentit de l'humor com a aliat indispensable. Prendre consciència del poder individual de cada parlant. Vet aquí la fórmula -provisional- per salvar la llengua.