La fortuna del salnitre xilè que va fer possible el Palau de Marivent
Maties Granja va ser el fundador català de Nitrato de Chile i té un vincle desconegut amb Mallorca
Als anys 30 del segle XX, l’Espanya rural es va començar a veure salpebrada de cartells que promocionaven un producte químic per adobar els cultius. A l’anunci en qüestió, fet amb rajoles, s’hi podia distingir una silueta negra molt inquietant d’un gautxo a sobre d’un cavall, tot sobre un fons de color groc que li donava contrast: era el cèlebre Nitrato de Chile. Aquest producte agrícola té connexió directa, encara que sembli inversemblant, amb el Palau de Marivent, a Mallorca, on la família reial espanyola acostuma a passar les vacances d’estiu. Però aquesta relació la descobrirem més endavant.
Viatgem enrere en el temps. Som a mitjans del segle XIX, al Pirineu català. Maties Granja Rafel és un adolescent del Pallars que ha tingut alguns problemes al seu poble i, d’acord amb la família, decideix canviar de vida i baixar a Barcelona. Al final, la capital catalana només serà una escala en el seu trajecte, perquè poc després posarà els peus a Xile i allà començarà tot. Que desembarqués en una regió minera d’aquest país sud-americà va marcar per sempre el seu destí, perquè aquesta activitat econòmica, l’explotació de recursos naturals sota terra, seria la que el faria ric. Però abans de tot això, cal dir que a la ciutat on es va instal·lar, Cobija (regió d’Antofagasta), hi tenia el centre d’operacions un ric comerciant d’origen espanyol anomenat Juan Sáez Torres, que de seguida li va donar feina.
Després de vuit anys d’aprenentatge, Granja es va independitzar i va crear la seva pròpia xarxa de botigues, on venia productes importats d’Espanya. Amb una situació econòmica còmoda, es va enamorar d’una ballarina francesa que havia fet parada i fonda amb el seu espectacle a Cobija; era la francesa Laura Mounier, mare soltera, amb qui aviat es va casar. Però la vida en comú va durar poc perquè Mounier va tornar a França i no va reaparèixer fins molts anys després, però per reclamar-li la meitat de la fortuna en concepte de divorci. Però encara no hem arribat a aquest punt de la història.
El 1885, tres lustres després d’haver encetat els negocis com a comerciant, Granja va fer un canvi de rumb per entrar de ple en el negoci de la producció i distribució de salnitre, en una zona desèrtica molt rica en nitrat de potassi. Amb dos socis originaris d’Espanya va iniciar una política de compra de petites explotacions fins a aconseguir crear un gran conglomerat, que amb la desaparició dels altres socis va passar a dir-se Granja y Cía i es va convertir en una de les companyies salnitreres més importants de tot Xile (el 1906 Granja era el segon exportador de salnitre del país i una de les principals fortunes locals).
L’any 1902, poc abans que aquest imperi arribés al seu zenit, es va produir el retorn de Mounier per reclamar la seva part del negoci, moment en què es va iniciar un procés judicial ple de tensió que va afectar de ple la salut de Granja. No és estrany que l’estiu del 1906 li fallés el cor i morís, en el que va significar el començament del desballestament del seu negoci. A més, un mes després de la seva desaparició va morir la seva segona dona, amb la qual havia tingut dues filles. Les disputes entre les diferents branques van acabar per enfonsar la companyia, però els diners encara tindrien vida pròpia, sobretot els que va percebre Mounier.
El vincle amb Marivent
Un any després de la mort de Granja, Mounier es va casar amb un pintor i mecenes egipci (però de sang grega) de nom Ioannes Saridakis, 17 anys més jove que ella. Es van conèixer a Xile, on ell treballava com a enginyer a les mines locals, però ben aviat es van traslladar a Mallorca a gaudir de la fortuna de l’esposa. El 1923 van encarregar a un arquitecte mallorquí la construcció d’un palauet que portaria per nom Marivent, una denominació que segur que resulta familiar. Després de dues dècades de vida plàcida a Marivent, Laura Mounier va morir el 1941 (o el 1937, segons la font consultada), però Saridakis va continuar la vida de luxe al palau, ara acompanyat per Annunziata Marconi-Taffani, la seva segona esposa.
Quan Saridakis va traspassar, el 1963, la seva viuda va fer donació del palau a la Diputació Provincial Balear (un ens que ja no existeix) a condició que es transformés en un museu per acollir la seva col·lecció d’art i que, òbviament, fos de caràcter públic. Però una dècada després, la Diputació va oblidar aquest requisit i va cedir el palau a la família reial espanyola, que des del 1973 ocupa (mai més ben dit) aquesta propietat per passar els estius.
Per cert, el cartell de Nitrato de Chile amb què obríem aquesta història va servir per promocionar a l’estat espanyol el producte que Granja produïa, però la seva concepció és molt posterior als temps de glòria de l’emprenedor català, ja que va ser un encàrrec fet el 1929 a l’estudiant d’arquitectura Adolfo López-Durán Lozano, que va veure com el seu disseny s’escampava per tota la Península.