El fracàs d'un pare en la setmana d'extraescolars

Cerdanyola del Vallès"Recorda que a la petita has de portar-li una tovallola per a quan surti de piscina. Hauràs d'assecar-la ràpid per tenir temps d'arribar a anglès amb la mitjana. Quan ella entri, sortirà el gran, que ha d'anar a tenis. Hauràs de tornar a recollir la mitjana i després, de nou, cap al tenis, i aleshores ja te'ls podràs emportar cap a casa per sopar". El primer que penso en rebre les instruccions de pare que habitualment treballa a les tardes i no s'encarrega de les extraescolars dels fills és "i quan se suposa que tindré temps de fer el sopar?", però tiro d'ironia per calmar la mare, que no hi serà durant uns dies: "Aleshores quan el gran surti de piscina i la petita sigui a anglès, porto la mitjana a tenis? No t'amoïnis, ho tinc tot controlat", resolc. No és veritat.

Començo la setmana pujant l'Everest, que és com es coneix el dimecres a casa. El primer fracàs arriba aviat. Recullo dos dels tres nens a l'escola –les monitores porten la petita a la piscina– i mentre berenen assumeixo que encara no se m'ha concedit el do de la ubiqüitat, així que recorro als avis, imprescindibles per resoldre el trencaclosques, perquè acompanyin el gran a anglès mentre la mitjana i jo anem a recollir la petita. Entre dos quarts de cinc de la tarda i dos quarts de nou del vespre, disputem una frenètica cursa per intentar arribar a temps a tot arreu. El sopar!

Dilluns toca l'Aconcagua (dibuix i anglès), dimarts el K-2 (teatre i música), dijous ja es relaxa amb el Tagamanent (música en solitari) i divendres toca l'esplanada on hi ha la plaça on juguen amb els amics. Amb tres fills, quadrar els horaris es converteix en una missió gairebé impossible.

Les converses durant el camí

Al cap d'uns dies començo a teixir estratègies per optimitzar el temps. L'entrepà millor que se'l mengin de camí a casa. Important desfer-nos com més aviat millor del llast de les motxilles, que endarrereixen el pas. Amb el patinet, la petita avança horitzontalment i no se l'ha de traslladar verticalment. Trucs molt perfeccionats per les mares que se n'encarreguen cada dia (els pares continuen sent escassos), amb les quals tenim un deute a saldar.

Però, malgrat tot, segueixo fracassant, i traiem el fetge per la boca per arribar a l'hora a tot arreu. Triguem massa... o potser no? "Avui he d'ajudar els nens més petits perquè triïn instrument. Els tocaré La bamba", m'explica dijous el gran mentre caminem cap a l'escola de música. "Ha vingut la gosseta de la mestra. És molt jove, té 8 anys, tot i que per als gossos això és com si fos com tu, papa, així que tampoc és tan jove", m'instrueix dilluns la mitjana quan sortim de dibuix. "He bussejat jo sola", em diu dimecres orgullosa la petita amb els cabells encara mullats.

S'acaba la setmana i torno a la feina. A casa, amb sort, hi arribaré a temps de llegir-los un conte o de recordar a algun despistat que s'ha de rentar les dents abans d'anar a dormir. He fracassat, sí, però no per justejar en les hores d'arribada a les extraescolars, sinó per no compartir, i gaudir, més sovint aquelles hores d'estrès de cada tarda.