El fracàs de la "relació oberta" de Shakira i Piqué

BarcelonaLa institució matrimonial tal com encara és concebuda a l’Occident d’influència cristiana fa aigües pertot. I en fa pel fet que ja ningú dona cap crèdit a la lliçó continguda a la Primera carta als Corintis de Pau de Tars, cap. 7, en què llegim: “Per evitar comportaments libidinosos, val més que cada home tingui la pròpia muller, i cada dona el propi marit; que el marit compleixi el seu deure matrimonial envers la muller, i que la muller faci el mateix envers el marit”.

Amb les centúries, els costums van canviar i va ser obligat, quasi pertot, sancionar una llei de divorci. O més aviat va quedar demostrat que Pau de Tars, que sempre va ser cèlibe, no tenia ni idea de com funciona un matrimoni, i que per això va dir el que va dir, fins al punt que el matrimoni va ser declarat catòlicament indissoluble.

Potser hauria estat millor prendre’s les coses d’una manera antropològica, o, simplement, estadística: és molt difícil que l’amor passió duri eternament; i tampoc és bo per a la salut. L’única manera de conservar el matrimoni és que els casats, que per força devien tenir-se avinença quan es van unir, transformin el furor sexual –així comença la cosa– en una relació de respecte i cordialitat i, per ser més exactes, d’amistat, relació que sol ser considerada molt més perdurable que la unió carnal. Ara bé, per tenir amistat amb algú, cal que les afinitats entre els dos que formen parella —del sexe que sigui— s’enforteixin i es multipliquin amb el diàleg, amb la relació verbal.

T'estimo molt, però vull cardar amb altres

Molts països, tanmateix, ni tan sols van creure que l’amistat pogués mantenir una relació de parella, atès que la relació sexual hi és important, i que el diàleg no sempre flueix, per manca de cultura lletrada. Per això els francesos van idear, almenys des del segle XVII, si no abans, dues institucions complementàries: la maîtresse, (l’”amant”, que implica l’home i la dona), i la conversació literària (els salons). Fatigats físicament l’un de l’altre, els dos casats establien que es mantindrien units en l’amistat, però que s’esbargirien, sense culpa, fent l’amor —cosa relativament vulgar quan es compara amb el diàleg savi— amb una tercera, quarta o quinta persona. Això té una lògica perfecta: “Muller (o marit), t’estimo molt, però vull cardar amb altres dones (o homes). Siguem amics, parlem de les nostres lectures, i feliços tots dos amb l’ajuda dels respectius amants”.

Shakira i Piqué van practicar aquesta solució —la dita “relació oberta”—; però sembla que els ha mancat la capacitat de dialogar a fons per convertir-se en amics. No deuen llegir. L’un empaita pilotes i l’altra canta amb la roba justa; amb això no n’hi ha prou per en-raonar.