Francesc Català-Roca (1922-1998)

Infància. Nissaga de fotògrafs

Francesc Català-Roca és el segon dels tres fills de Pere Català i Pic i Anna Roca. Quan va néixer a Valls el 19 de març del 1922, el seu pare –que es va fer fotògraf gràcies a haver guanyat una càmera en una rifa del banc on treballava – ja s’havia convertit en el retratista de la ciutat, tot i que els seus interessos eren més amplis i abastaven l’escriptura, les avantguardes artístiques del moment i la filosofia. Als 13 anys, Francesc ja tenia clar que volia ser fotògraf i va començar a treballar al taller del seu pare, que el 1931, coincidint amb la declaració de la República, trasllada la família a Barcelona. 

La guerra. En el comissariat de propaganda

En el Comissariat de Propaganda Pere Català i Pic es fa un nom a Barcelona, on crea l’estudi PIC (Publicitat Il·lustrada Català) i s’especialitza en fotografia publicitària i industrial, entre altres feines. Viatja per Europa, coneix la Bauhaus, el primer Man Ray i els membres del GATCPAC. Quan esclata la guerra, passa a ser cap d’edicions del Comissariat de Propaganda i el seu fill Francesc, amb 14 anys, treballa revelant i fent les còpies dels fotògrafs estrangers del front, com Robert Capa i Gerda Taro, una escola única que combina amb el que ha après del pare, autor del cartell Aixafem el feixisme, que ell li va ajudar a muntar. 

Els inicis. Sortir de la foscor

Acabada la guerra, el pare es reclou a casa per por de les represàlies i és el Francesc el que torna a posar en marxa l’estudi, on amb el temps també hi entraran el germà petit, Pere, i la germana gran, Maria Àurea, que es dedicarà al retoc de les imatges. Al principi fent retrats de morts i després feines de tot tipus, l’estudi torna a posar-se en marxa, però xoca amb la visió del seu pare i del germà i el 1948 decideix fundar el seu propi estudi. Comença a guanyar premis i concursos, com un del conyac Fundador de Domecq, que li permet tornar un crèdit que havia demanat al seu pare, que no li perdona que l’hagi deixat. 

Recorrent el país. Llibres, cartells i arquitectes

Els anys 50 són una època explosiva en què, tot i que pràcticament no pot sortir d’Espanya, s’avança en bona part al que s’estava fent en el context internacional. Comença la publicació dels llibres fotogràfics –en té una setantena fets en col·laboració amb autors com Josep Pla, Cèsar Martinell i Nèstor Luján, entre d’altres–, que l’obliguen a recórrer Catalunya i Espanya. Col·labora amb Revista, cosa que li permet conèixer Salvador Dalí i també retratar els grans artistes del moment, com Joan Miró, de qui acabarà sent amic i col·laborador. I es vincula als arquitectes del Grup R, a més de fer pel·lícules documentals. 

La família. Viatges, artistes i fills

Ja amb molt reconeixement, l’any 1960 es casa amb Lily Pedersen, jove danesa amb qui tindria dos fills –el Martí, el 1961, i l’Andreu, el 1963, que seguiran la nissaga fotogràfica– i de qui se separarà el 1974. Amb els fills va arribar també la reconciliació amb el pare, que finalment va morir el 1971. Va viatjar molt treballant per a la direcció general de Turisme recorrent Espanya i allò li va permetre, més enllà de l’encàrrec de mostrar la cara amable del país, reflectir un país en transformació. Als 70 va fer moltes fotos i documentals d’artistes per a la galeria Maeght, i el 1973 adopta el color definitivament. 

El reconeixement. Primer Premio Nacional

El 1983 va ser el primer fotògraf que va rebre el Premio Nacional d’arts plàstiques, i es van succeint les exposicions sobre el seu treball i altres reconeixements. El 1989 es jubila i els seus dos fills es fan càrrec de l’estudi i de l’arxiu. Malalt del cor i de diabetis, mor el 5 de març del 1998 als 75 anys.