Francesc Parcerisas: "Ens van formar per ser uns fatxes acabats"

Barcelona"Ara els veus com surten de les classes, / espumejants els ulls, / entresuats ells, les noies amb descarats pits com llimones, / i t'atures a mirar-te'ls, meravelladament confós, / tot pensant què és el que t'atreu, encara, / d'aquesta ostentació, boja i procaç, de joventut". Així comença un dels poemes de L'edat d'or (Quaderns Crema, 1983), llibre de poemes que va consolidar la veu reflexiva, serena i enamoradissa de Francesc Parcerisas. En aquells moments, l'autor, traductor i professor nascut a Begues el 1944 s'acostava als quaranta anys. Ara que està a punt d'arribar als vuitanta, s'ha decidit a reunir, a Triomf del present (Quaderns Crema), l'obra poètica escrita entre el 1965 i el 2000.

És el tercer llibre seu que arriba aquest 2024. Primer va ser Branquillons (Edicions 96), després l'antologia Tothora fos encís (UB), compartida amb Aurora Luque, i ara recupera, en una versió ampliada, Triomf del present.

— Tinc moltes coses en marxa, ara mateix. He anat reunint material per a un nou llibre de poemes, on hi haurà els Branquillons, però també una plaqueta que he fet mentre llegia la traducció de Kavafis de l'Eusebi Ayensa, que m'ha agradat molt, i més coses que he anat escrivint aquests darrers anys. I tinc un dietari de quan vaig ser a la Universitat de Chicago el 2015 i que hauria d'endreçar. Veig que em faig gran, que m'acosto a la ratlla de la meta, però en canvi em van sortint més projectes.

La primera edició de Triomf del present havia sortit el 1991 a la Columna d'Àlex Susanna.

— La majoria de llibres que conté són introbables. Encara queda alguna existència de Focs d'octubre [Quaderns Crema, 1992] i de Natura morta amb nens [2000]. Res més... Em feia una mica d'angúnia tornar a mirar-me Vint poemes civils, que va publicar Ariel el 1967.

Per què?

— Tenia por que sonés massa cregut i que la veu fos impostada.

Comença així: "Podria escriure el poema / de la llarga infància, tenebrosa, / de l'època del racionament / i de les mesquines sortides fins a ciutat".

— Rellegint-me vaig trobar que la veu tenia una certa naturalitat i que fluïa bé. Ja s'hi notava la influència d'autors com Joan Salvat-Papasseit i Cesare Pavese.

Amb Vint poemes civils va guanyar el premi Salvat-Papasseit el 1966, i pocs mesos després el Carles Riba amb Homes que es banyen. On i per què va néixer la seva veu poètica?

— No vaig escriure poesia fins que vaig ser a la universitat. Hi va haver un llibre que em va impressionar molt i va obrir una porta, Una bella història, de Miquel Bauçà [1962]. Em va semblar que Bauçà escrivia el que jo volia dir... Quan vols escriure és més útil fixar-te en models assequibles i que et podran ajudar. Un bon mestre és això. Si estudies filosofia, no necessites Wittgenstein o Kant de professors. El mateix passa amb el futbol. No et fixis en Messi, perquè n'hi ha un com ell cada cent anys.

Va estudiar filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona, oi?

— Sí. Vaig tenir companys com en Josep Miquel Sobrer, en Carles Miralles, en Pepito Benet i Jornet i en Joan Lluís Marfany, amb qui de seguida ens vam fer amics. Per a mi sempre ha estat un misteri que tota aquella gent formada en el franquisme, en l'espíritu nacional i totes aquestes collonades, tinguéssim la dèria d'escriure en català. Ens van formar per ser uns fatxes acabats.

Apreníeu la llengua al marge de la universitat.

— A vegades n'havíem parlat amb en Quim Mallafrè, a qui també vaig conèixer a la facultat: a les classes de català ens ensenyaven que el plural dels substantius que acabaven en -a es feia en -es. Això ens semblava el teorema de Pitàgores! Érem uns ignorants patològics.

Però tots vostès han acabat sent molt reconeguts.

— Suposo que el caliu de trobar-nos ens va esperonar. I també el fet que en aquells moments no hi havia res. Si escrivies un poemet no era difícil que te'l publiquessin en alguna revista. Et senties tan feliç com si haguessis guanyat un premi la Nit de Santa Llúcia. Vivíem unes circumstàncies molt diferents de les d'ara. I els premis no van trigar a arribar, en alguns casos. En Pepito Benet va guanyar el Sagarra per Una vella, coneguda olor [1963]. La Montserrat Roig, el Víctor Català per Molta roba i poc sabó... [1970].

L'ambient familiar també el va acostar a la paraula?

— A casa tenien una certa consideració per la cultura, però no eren ben bé lletraferits. Érem una d'aquestes famílies de la burgesia comerciant que rebien La Vanguardia, el Destino i més endavant el Serra d'Or. Eren gent d'ordre, però catalans. No goso ni dir catalanistes.

Per casa seva havien passat gent com en Josep Pedreira, editor de l'Óssa Menor, i el crític literari Joan Triadú.

— També en Jordi Cots [advocat, pedagog i poeta], i els Sarsanedas. O en Manuel Oltra, el músic... i uns quants pintors. Hi havia un cert respecte per la cultura catalana. La cultura castellana també tenia un pes, esclar, però no era la nostra, era una imposició. El respecte que teníem per la gent que vivia a les catacumbes era molt gran, encara que fossin joves i que no tinguessin un duro.

Va participar en la tancada de la Caputxinada el 1966...

— Poc després em van enviar a fer la mili a Jaca, i quan en vaig tornar el 1968 vaig passar uns mesos a Barcelona, fins que vaig presentar la tesina, que vaig fer amb en Xavier Rubert de Ventós i que era sobre les idees estètiques de Jean-Paul Sartre. Llavors me'n vaig anar a Bristol, i no en vaig tornar fins al 1972. Des d'allà me'n vaig anar a Eivissa. Hi vaig passar set anys.

Dels anys anglesos en va sortir un dels seus llibres més experimentals, Latituds dels cavalls (Lumen, 1974). Just després arriben els Poemes d'Airín (1972), escrits a Mèxic.

— Vaig anar fins a Mèxic empaitant una mossa, i quan hi vaig arribar ja m'havia donat carbassa. En aquella època, les relacions començaven a ser una mica esbojarrades. Quan em vaig trobar que ella ja vivia amb un altre em va deprimir molt. Sort en vaig tenir, del dietari hindú on anava apuntant algunes impressions. Mèxic no tenia res a veure amb el país d'ara. Vaig passar per Chiapas, pel Yucatán... tot això de la ruta de costa de la Ribera Maia no existia. Anava amb una mà al davant i l'altra darrere, era molt hippiós. La bíblia que duia en aquell viatge era una edició anglesa de Sota el volcà, de Malcolm Lowry.

A mesura que anem rellegint els llibres de Triomf del present ens adonem que l'amor és un dels grans temes. Hi està d'acord?

— Potser la cosa més essencial és el pas del temps, que està marcat pel present. En el present hi ha totes les restes del passat, allò que encara és viu... És per això que l'amor hi és tan important. Quan vivim moments d'amor ens semblen inoblidables. Ens marquen.

Quins altres elements tenen una presència més recurrent al llibre?

— El paisatge. I també hi ha un element de reflexió sobre l'escriptura i sobre la poesia. Diria que mai no he escrit mai un llibre sobre cap tema en concret.

Abans de L'edat d'or hi ha alguns poemes que es fixen en moments concrets de la història, com ara la Guerra del Vietnam. Penso en Napalm, inclòs a Homes que es banyen (1970): "L'incendi dels cossos, la sàdica, mística flama, / l'aroma cremada, devastat infern de la mort"...

— Als anys 60, la presència de la política en les nostres vides era colpidora. A més de la Guerra del Vietnam hi havia la Dictadura dels Coronels a Grècia, i després les de l'Argentina i Xile... Aquesta generació meva vam pensar que això es podia canviar. I en alguns llocs va passar. Jo havia anat a les manifestacions d'Anglaterra contra la bomba nuclear. Em recordo a Trafalgar Square, escoltant un discurs de Bertrand Russell, que ja tenia 90 anys. Em recordo llegint una revista, Peace News, on col·laboraven molts poetes joves, com ara Allen Ginsberg o Roger McGough. Hi havia un clima que agermanava.

Era millor que ara?

— Als anys 60, quan eres fora i feies autoestop, la gent s'aturava i t'agafava. Et deien brother, i tu a ells. Et portaven a casa i dormies en un matalàs a terra, i a vegades fins i tot et convidaven a un porro. Ara si veus algú fent autoestop acceleres perquè penses que és l'esbudellador número 100. Potser això que et deia dels anys 60 encara existeixi entre la gent jove, però em sembla que ha de ser molt diferent. Quan jo vivia a Bristol, cada setmana sortia un autobús cap a Katmandú des de Piccadilly, a Londres. Agafaves un bitllet i te n'hi anaves com si agafessis un autobús interurbà. Era meravellós, poder anar a llocs com aquell. Ara potser et matarien.

A més de donar classes, primer en instituts i després a la universitat, i d'escriure poemes, ha fet moltes traduccions: J.R.R. Tolkien, Edgar Allan Poe, Cesare Pavese, Ezra Pound, Francis Scott Fitzgerald, Seamus Heaney, Ted Hughes... Hi ha res que li hagi quedat per fer?

— Hi ha coses que he començat i s'han quedat pel camí. William Carlos Williams, Wallace Stevens... M'agradaria tornar a traduir Seamus Heaney, però és difícil, i ara que ja no és viu no li puc fer preguntes, com havia fet abans. Heaney m'agrada molt: en vaig fer La llanterna de l'arç (Península, 1995), i després que guanyés el Nobel vaig preparar una antologia d'assajos boníssims, De la emoción a las palabras (Anagrama, 1996), que em va suggerir en Jordi Herralde perquè amb Heaney érem amics... De seguida em va dir que sí, tot i que en aquells moments li plovien ofertes de tot arreu.