'Freakonomics', el 'bestseller' que va fracassar en transformar l'economia

"L'economia és un estudi de la humanitat en l'ordinari negoci de la vida". Així comença Principios de economía d'Alfred Marshall, un llibre de text del segle XIX que va ajudar a crear el llenguatge comú que els economistes encara utilitzen avui dia. L'afirmació de Marshall que l'economia estudia allò "ordinari" va ser una declaració d'intencions. La disciplina tractava de prendre's seriosament algunes de les qüestions més urgents de la vida humana. Com pago les meves factures? Què faig per guanyar-me la vida? Què passa si em poso malalt? Podré jubilar-me mai?

L'any 2003 el New York Times va publicar un perfil de l'economista de la Universitat de Chicago Steven Levitt, en el qual expressava una perspectiva molt diferent: "En opinió de Levitt –deia l'article– l'economia és una ciència amb eines excel·lents per obtenir respostes, però una greu escassetat de preguntes interessants". Levitt i l'autor de l'article, el periodista Stephen Dubner, van escriure junts Freakonomics. Al seu llibre hi havia poc sobre els negocis ordinaris de la vida. A través de vinyetes sobre lluitadors de sumo tramposos, traficants de crac amb salaris mínims i membres del Ku Klux Klan, els autors van explorar com la gent respon als incentius i com l'ús de dades noves pot destapar què està impulsant realment el seu comportament.

Freakonomics va ser un èxit. Va entrar a les llistes dels més venuts just per sota dels llibres de Harry Potter. Com en els còmics de Marvel, va generar un univers ampliat: columnes al New York Times, pòdcasts i seqüeles, així com imitadors i crítics, decidits a enderrocar els seus arguments. Va arribar al cim d'una fornada de llibres que prometien una anàlisi peculiar, però rigorosa, de temes que la saviesa convencional havia obviat. El 7 de març passat, Levitt, que per a moltes persones es va convertir en la imatge viva d'un economista, va anunciar la seva retirada de l'acadèmia. "És el lloc equivocat per a mi", va dir.

Durant la seva carrera, Levitt va escriure diversos articles sobre microeconomia aplicada. L'acadèmic es va descriure a si mateix com "una nota a peu de pàgina sobre la revolució de la credibilitat". Aquest concepte fa referència a l'ús de trucs estadístics, com ara l'anàlisi de les variables instrumentals, els experiments naturals i la discontinuïtat de regressió, que estan dissenyats per fer aflorar les relacions causals a partir de les dades.

L'economista nord-americà va popularitzar les tècniques de col·legues de professió com David Card, Guido Imbens i Joshua Angrist, que van guanyar conjuntament el premi Nobel d'economia el 2021. La idea era explotar les peculiaritats de les dades per simular l'aleatorietat amb què es troben els científics en experiments controlats. Per exemple, es podrien utilitzar dates d'inici arbitràries en el calendari escolar per estimar l'efecte d'afegir un any en l'educació sobre els salaris.

On diferia l'enfocament de Freakonomics era en aplicar aquestes tècniques al "costat ocult de tot", tal com deia el lema del llibre. La recerca de Levitt es va centrar en el crim, l'educació i la discriminació racial. El capítol més controvertit del llibre argumentava que la legalització de l'avortament als Estats Units el 1973 havia provocat una caiguda de la delinqüència a la dècada dels 90, perquè més nadons no desitjats van ser avortats abans que poguessin convertir-se en adolescents delinqüents. No obstant això, anava errat. Investigadors posteriors van trobar un error de codificació i van assenyalar que Levitt havia utilitzat el nombre total d'arrestos, que depèn de la mida d'una població, i no la taxa d'arrestos.

Altres economistes –inclòs James Heckman, col·lega de Levitt a Chicago i un altre premi Nobel– estaven preocupats per la banalització. "Cute (bufó, en català)", va ser com va descriure el seu enfocament en una entrevista. Al cor de la crítica de Heckman hi havia la idea que aquests estudis se centraven en la "validesa interna" (assegurant que les estimacions de l'efecte d'algun canvi s'estimaven correctament) per sobre de la "validesa externa" (si les estimacions s'aplicaven de manera més general). En canvi, ell considerava que els economistes haurien de crear models estructurals de presa de decisions i utilitzar dades per estimar els paràmetres que explicaven el comportament dins d'ells. El debat es va tornar tòxic. Segons Levitt, Heckman va arribar a assignar als seus estudiants de màster la tasca d'esquinçar la feina de l'autor de Freakonomics en el seu examen final.

Qui tenia raó?

Cap dels dos homes va guanyar. La revolució de la credibilitat es va menjar els seus propis fills: els articles posteriors sovint van capgirar els resultats, encara que, com en el cas dels popularitzats per Freakonomics, després van tenir una segona vida com a anècdotes de bar. El problema també s'ha estès a la resta de la professió. Un estudi elaborat de fa poc per economistes de la Reserva Federal va trobar que menys de la meitat dels articles publicats que van examinar es podrien reproduir, fins i tot amb l'ajuda dels autors originals. Els resultats contraintuïtius de Levitt han passat de moda i els economistes s'han tornat més escèptics en general.

No obstant això, els enfocaments de Heckman també tenen els seus propis problemes. Els models estructurals requereixen supòsits que poden ser tan poc plausibles com qualsevol quasiexperiment peculiar. Malauradament, gran part de la investigació contemporània utilitza grans quantitats de dades i les tècniques de la "revolució de la credibilitat" per arribar a conclusions òbvies. Les qüestions centenàries de l'economia són tan interessants com sempre. Les eines per investigar-les segueixen sent una tasca en procés.