El funeral d’Elisabet II: en volem més!

Quin esglai! Repassant, una vegada i una altra, les imatges del funeral d’Elisabet II, que Déu guardi, quedem perplexos veient que el camàlic que, per tal que no s’esfondri, sosté pel braç el rei Joan Carles I d’Espanya aquest dies luctuosos a Londres (ja sigui a la recepció del Palau de Buckingham o a l’abadia de Westminster) és el temible i sanguinari president de Síria, Baixar al-Assad. Quan es barregen, en tan poc espai, tantíssims dignataris acabes veient visions i tens la sensació que qualsevol cosa és possible. Una segona mirada, més afinada, ens fa sortir de la nostra momentània, tot i que insistent, paranoia: descobrim que el senyor que ajuda el nostre inevitable monarca oriental deu ser un funcionari de l’Estat pagat religiosament pels impostos que tan diligentment (i puntualment!) desembutxaquem tan vostè com jo. Però, ben de veres els ho dic, així de primeres i a causa de la presbícia galopant, la parella semblava perfectament versemblant (molt més que la que formen el rei d’orient i Doña Sofía), i més si tenim en compte que el dictador sirià sembla, a nivell estètic (i segur que a altres nivells pitjors) el producte d’haver estirat pel cap i pels peus, allargassant-lo, Francisco Franco. Ja se sap, el feixisme, igualment com l’energia, ni es crea ni es destrueix, només es transforma.

A diferència de molts comentaristes de l’actualitat que, des de diverses plataformes, han assegurat, ja sigui per bolxeviquisme de saló, ja per esnobisme neoliberal, estar-ne de la pompa i la circumstància, dels britànics en general i dels Windsor en particular, ben bé fins al capdamunt, saturats, embafats, vaja, que un dia més d’exèquies i desfilades i no responien dels seus actes, a la meva lady in waiting i a mi, tot plegat, se’ns ha fet curt.

“Que entranyable –li dic– el moment en què les ladies in waiting que li quedaven vives a la reina entren a l’abadia per assistir al funeral”. “Tant de bo –segueixo– arribi vostè a enterrar-me a mi amb tantíssima dignitat”. “Ho estic desitjant”, em respon la mala pècora. Tot això em passa per contractar persones de servei d’esquerres i amb consciència social. Ja se sap, cadascú té la lady in waiting que es mereix. Tensions de classe a banda, a casa patim un mono de retransmissió anglòfila que no sé pas com ens en sortirem.

La veritat és que veure durant deu dies gent adulta fent coses adultes (¿hi ha alguna cosa més adulta que enterrar bé els morts?) ens ha retornat la malmesa confiança que teníem en la condició humana. Envoltats com estem de persones de més de vuit anys pujant vídeos a TikTok constantment, i fent-nos, fins i tot nosaltres mateixos, els graciosos sense parar, què volen que els digui, una mica de constricció ens ha anat d’allò més bé.

La simetria àurica dels elements escenogràfics, sempre relaxant i que es carrega d’una sola tacada, reaccionàriament, les conquestes de les primeres avantguardes; el fèretre sota arcs gòtics (¿no troben que el gòtic és el complement perfecte per a les mortalles?); els jocs de mans que suposen els rituals religiosos i cortesans tan acurats i, gràcies a Déu, sense la sorpresa final de l’aparició d’un conill blanc, és a dir, pura prestidigitació abstracta...

I, per damunt de tot, veure els més poderosos del planeta, finada a banda, obeint talment com pàrvuls en una excursió al zoològic, les ordres severes dels uixers, i esperant, disciplinats, estrets, incòmodes, el seu torn d’entrada i de sortida, quan aixecar-se i quan agenollar-se i acceptar amb resignació mal dissimulada on i amb qui asseure’s durant el rèquiem.

Veure a la cara dels monarques europeus, però també en la mirada del president Macron, una espurna de ràbia, d’enveja, perquè saben que el seu respons no serà, ni de bon tros, tan magnífic com aquest. Què volen que els digui, no té preu.

Per no parlar de Joe Biden, tot un president dels Estats Units, esperant tanda, palplantat a la porta de l’abadia per culpa d’haver arribat tard per haver insistit en anar-hi, en lloc de amb un dels autocars reservats per a autoritats, amb la seva pròpia limusina cuirassada, veient passar per davant del nas la processó dels xacrosos titulars de les Creus Jordi i Victòria, les més altes distincions que el govern britànic atorga, ja sigui a civils a la rereguarda (la Creu Jordi) o a militars en primera línia de foc (la Creu Victòria) per la seva valentia davant l’enemic (la maleïda valentia davant l’enemic, la maleïda valentia en general).

Veure entrar a deshora a Westminster l’impuntual president dels Estats Units fent tentines per darrere de Keith Payne, un tolit en cadira de rodes, australià, de 89 anys i Creu Victoria per haver participat en la Guerra del Vietnam (que per això va l’home en cadira de rodes) bé val tota una bona missa, ara ja sí i per fi, de descans.