Sant Jordi
Suplements22/04/2022

L’intel·lectual del prostíbul

Marina Porras
i Marina Porras

BarcelonaEls assaigs de Ferrater impacten perquè recorden una veritat elemental: el que diem i escrivim ha de provocar alguna cosa. Ferrater em va canviar la manera de pensar, llegir i escriure perquè als seus papers hi vaig veure un intel·lectual que pensava, llegia i escrivia des d’un altre lloc. Un lloc més ambiciós, més lliure i més net que el dels seus contemporanis. 

S’ha de reconstruir la seva trajectòria per entendre-ho. Ferrater va ser un nen ric de família burgesa i culta, amb una bona biblioteca a la seva disposició. No va anar a l’escola fins als deu anys, però el van acostumar des de petit a llegir en diverses llengües. De molt jove va passar tres cursos a França, i allà va descobrir què volia dir prendre’s la cultura seriosament. Ferrater va aprendre a llegir amb la prosa de Pla dels anys vint, d’adolescent se sabia de memòria la poesia de Riba; i March, Carner i Foix li van canviar la manera de llegir. No va haver de treballar fins als trenta anys, i ho va aprofitar per crear-se un imaginari a prova de bombes. Va passar molts anys estudiant literatura europea i americana amb el propòsit, com demostrarà a les seves classes, de situar la literatura catalana en un marc universal, de fer discutir els seus poetes amb els millors poetes del món. 

Cargando
No hay anuncios

Ferrater es va dedicar a escriure sobre pintura, sobre literatura i sobre lingüística. També es va dedicar a la traducció –la seva principal però precària font d’ingressos– i va conèixer de prop i a fons el món de l’edició. S’enfrontava a totes les disciplines que estudiava de la mateixa manera: qüestionant-ho tot des de la base. Va començar a escriure sobre pintura explicant que calia repensar la crítica d’art. Tenia el projecte de fer una nova gramàtica catalana perquè no li agradaven les que hi havia. Va proposar un cànon propi de literatura catalana contra l’hegemònic del seu temps.

Una imaginació impressionant

Abans que cap altra cosa, Ferrater va ser un lector. Un lector d’una capacitat imaginativa impressionant, amb una profunditat d’anàlisi i de relació admirables, que es va construir un sistema per classificar, jerarquitzar i valorar les seves lectures. L’obra poètica de Ferrater prové d’una febre imaginativa que és el resultat de la lectura i que la lectura et porta a continuar –per això sabem molt bé quines eren les seves influències i els seus mestres–. Tot i que se l’ha titllat de provocador per les afirmacions taxatives que feia, Ferrater no parlava ni escrivia per veure la reacció que provocava. Es prenia massa seriosament la seva feina per fer-ho, i era massa ambiciós per preocupar-se de mesurar els seus judicis. 

Cargando
No hay anuncios

El seu pensament és un sistema i la seva obra un conjunt coherent que es comunica. Ferrater es va passar la vida barallant-se amb les mateixes preguntes. L’obsessió era sempre la mateixa: explicar, d’una manera neta i clara, què deien i per què ho deien els millors artistes del món. Volia ensenyar les línies que dibuixen una tradició, i volia explicar per què té sentit conèixer-les i continuar-les. 

Ferrater va treballar sense fer mitjana amb ningú, des d’un espai de llibertat que s’havia creat a pols i que li va permetre no dir ni escriure mai res que no fos la seva veritat. També per això, i per un caràcter complicat, no va tenir cap feina estable. Amb l’època fosca i plena d’aprofitats que li va tocar viure, segur que devia pensar, com el protagonista de La platja de Pavese –una de les seves novel·les preferides–: "Hi ha dies que el món, la vida, em sembla un gran prostíbul". 

Cargando
No hay anuncios

Diria que un dels llocs on va gaudir més va ser a les classes que impartia a la universitat. El Ferrater d’aquells anys devia fer molta impressió entrant a l’aula amb vambes, jersei de coll alt i ulleres fosques, com un intel·lectual francès. Es veu que, quan sabia que hi havia moltes noies, es posava uns texans nous. Tenia els ulls envoltats d’arrugues, però la mirada de fura era la mateixa que la de les fotografies d’adolescent. Entre els alumnes havia trobat, per fi, l’escenari perfecte. I s’hi donava, com va deixar escrit en un poema, "sense penyora, tal com donen els bons".