Gabriel Ferrater, traductor per necessitat

BarcelonaEncara no havia fet els 18 anys quan Gabriel Ferrater, que llavors vivia a l'exili francès, a Liborna, prop de Bordeus, va oferir a un editor les seves primeres traduccions conegudes. Eren dos poemes surrealistes de Federico García Lorca que creia inèdits en francès, Ciudad sin sueño i Niña ahogada en el pozo (tots dos del pòstum Poeta en Nueva York), segons la carta que va enviar el 17 de maig del 1940 a l'editor del suplement literari avantguardista L'Usage de la Parole. Una carta que va descobrir Enric Blanes en unes capses a nom de Jill Jarrell Ferrater dipositades a la Universitat de Texas.

Es pot dir, doncs, que Ferrater va exercir de traductor al llarg de tota la vida, i fins i tot més enllà: hi ha publicacions pòstumes i obres inèdites inacabades, com una obra de Brecht, l'inici dels Minima moralia d'Adorno i el Coriolà de Shakespeare. A partir de la mort del pare Ferraté, el 1951, la traducció es va convertir en la principal ocupació de l'escriptor per guanyar-se les garrofes, i l'exercia com si fitxés a la fàbrica. El marmessor del llegat de Ferrater, Jordi Cornudella, explica una anècdota definitiva arran d'una conversa de l'escriptor amb l'editor de Planeta. Quan José Manuel Lara li va demanar com s'ho feia per traduir, i ell li va dir que tenia sobre la taula una màquina d'escriure, l'original i un diccionari, Lara li va respondre alguna cosa com: "Treu el diccionari i posa-hi un rellotge". I, efectivament, Ferrater es va posar a comptar: "Em pagava vuit pessetes per plana. Una plana m'havia de durar només vuit minuts. Ell ja m'havia dit que no em preocupés gaire i que tirés pel dret", recordava l'autor.

A la primera carta que va enviar a la mare quan es va instal·lar a Barcelona, el setembre del 1950, ja li demanava que ràpidament li fes arribar la màquina d'escriure que tenia a Reus perquè faria de traductor. L'últim any de la seva vida va escriure que la traducció havia estat sempre la seva "principal font d'ingressos". I malgrat això, mai no va deixar escrita cap teoria sobre aquesta feina, "una llàstima tenint en compte la brillantor dels seus escrits sobre literatura, llengua, pintura, etcètera", lamenta la traductora Dolors Udina, que va dedicar un article de la revista de traducció Quaderns el 2010 a aquest vessant del poeta tan poc explorat (només hi ha un estudi específic de Catalina Calafat sobre les traduccions que va fer de la poesia de Gottfried Benn). "Quan va començar a traduir tampoc no tenia obra literària –recorda Cornudella–. Amb 28 anys no havia acabat una carrera i es va trobar que la família s'havia arruïnat i que s'havia de guanyar la vida. Com que li agradaven els idiomes i llegir, es va posar a traduir". Sí que va explicar a Baltasar Porcel en una entrevista a Destino el 1967 que necessitava treballar 7 o 8 hores diàries: "Estic molt deprimit", li deia. "Això és difícil de creure, perquè ho planteja com una feina mecànica. Però era una altra època", reflexiona Udina. La traductora troba que "s'ho mirava per sobre l'espatlla, això de traduir".

Només quatre obres en català

Un fet excepcional de Ferrater és que podia llegir moltíssimes llengües. "Com un animal em vaig posar a estudiar-les totes alhora, o sigui (renunciant, amb pena, al sànscrit) el grec, el llatí, el rus, i totes les germàniques", escrivia el 1967 al seu germà. Després entraria amb les llengües escandinaves. Jill Jarrell explicava que quan es va voler llegir Dostoievski, en comptes de comprar la traducció anglesa, ell es va comprar l'original, una gramàtica del rus i un diccionari.

Hi ha dues traduccions que "segur que són tria d'ell", diu Cornudella. Havia descobert les obres gràcies a la seva altra feina important, que era de lector per encàrrec de diverses editorials, i s'hi va entestar. Va traduir del suec Doctor Glas de Hjalmar Söderberg i, del polonès, La seducción (un títol adaptat a la censura que en l'original era Pornografia) d'un dels seus autors preferits, Witold Gombrowicz, amb qui es va cartejar. Hi ha poques traduccions literàries més: James Baldwin, dos volums de Mary McCarthy, Peter Weiss, Bernard Malamud i Samuel Beckett. En el seu catàleg de traduccions sobretot n'hi ha de l'anglès i l'alemany, i hi ha des de títols com Asesinato en Honolulú o El Tercer Reich y los judíos fins a llibres sobre l'Índia, la pornografia o Toulouse-Lautrec.

En la meticulosa bibliografia que ha recopilat el filòleg Joan Manuel Pérez Pinya hi consten 34 ressenyes, 29 de les quals són traduccions publicades en llibre. Caldria sumar-hi articles, fragments, poemes escampats i fins i tot un manual de matemàtiques, Espais de probabilitat finits, que sortia de les classes del professor Eduard Bonet. La gran majoria de les traduccions van ser al castellà: als anys 50 i 60 les traduccions catalanes eren molt escasses –i recordem que ell ho feia per guanyar-hi diners.

En català Ferrater només té quatre traduccions importants. Dues són de lingüística (Leonard Bloomfield i Noam Chomsky). De les altres dues obres, una és El procés de Kafka (Proa, 1966), en el que era la primera traducció al català d'aquest autor, i l'altra és la dels dos primers actes de Coriolà de Shakespeare. Segons els traductors de l'obra de Shakespeare que el van succeir, Salvador Oliva i Joan Sellent, la traducció de Ferrater obre una segona etapa en l'adaptació del bard anglès per "l'excel·lència amb què combinen dignitat literària i naturalitat idiomàtica en el model de llengua", defensa Sellent. La traducció d'El procés també demostra que "la seva proposta estava molt lluny de la llengua refistolada que gastaven la majoria d'escriptors del moment; no era de registre oral, però sí més proper a la parla de la gent", diu Cornudella. "Va trencar amb la llengua noucentista, la seva llengua és molt natural i totalment actual", remata Udina. I la demostració és que, quaranta anys després, hi ha reedicions que s'han publicat intactes.