Teniu ganes de perdre-us? Proveu aquests laberints

BarcelonaQuè tenen els laberints que ens fascinen des de fa segles? Com a realitat física o simplement com a imatge o metàfora, els laberints apareixen en nombroses cultures, des de l’antiguitat fins als nostres dies, i en aplicacions que van més enllà de l’arquitectura i el disseny de jardins, ja que en trobem referències contínues en la literatura i les arts plàstiques, però també en el cinema, per exemple. Des del famós mite de Teseu i el laberint del Minotaure, les referències a aquests espais són constants i s’han extrapolat com una imatge essencial del sentit de la mateixa existència humana: la interrogació davant les opcions vitals i el repte de prendre decisions que determinaran el curs de les nostres vides. Ramon Espelt, que va comissariar l’exposició Per laberints al CCCB i autor del llibre Laberints (Ed. Laertes), explica: "Des de les èpoques prehistòriques, el laberint ha anat evolucionant en concepte i també en la forma de representar-lo i en la seva simbologia. No podem dissociar la idea dels laberints sense distingir entre el concepte, la representació, la construcció i, darrerament, l’experiència del laberint. De fet, ara el primordial és aquesta experiència i on està construït. Si a sobre en saps alguna cosa de la simbologia, perfecte, mentre que la idea conceptual ja és només per a gent més interessada en aquestes estructures".

Parlem d’un símbol universal que expressa sentiments humans universals, com la por a perdre’s o a no trobar el rumb adequat i la sortida. Però, alhora, expressa també la necessitat d’aventurar-se en allò desconegut, d’entrar en un lloc prohibit, amb el repte de superar aquestes pors i trobar aquesta sortida. Perquè, per sobre de tot, avui els laberints tenen una dimensió de joc.

Espelt reflexiona sobre com han evolucionat aquests espais i fa referència als petròglifs de Mogor, a Pontevedra, on trobem "una sèrie de traçats sobre roca, dels més antics de l’època prehistòrica. Si et situes allà hi veus una representació d’una figura que associem a la forma laberíntica, però ni hi entres ni en surts, és una forma que devia anar vinculada a algun tipus de ritual. En canvi, si fas un salt a l’Edat Mitjana i et situes a les catedrals gòtiques, especialment a França –l’exemple perfecte és el de la catedral d’Amiens–, et trobes amb un laberint a l’enrajolat de l’entrada que té una mida suficient perquè hi puguis caminar per sobre, seguint el color contrastat de les rajoles. En aquest cas no entres en un lloc on et pots perdre, sinó que estàs situat dins d’una figura geomètrica i la pots creuar. En aquest cas, si vols seguir el traçat, es pressuposa que reconstruiràs una experiència que feia la gent religiosa a l’edat del gòtic. La proposta passaria, en aquest cas, per anar fent camí per dins de l’estructura, que sigui el màxim de llarg, seguint una mena de camí iniciàtic que et porta a la simbologia religiosa". La idea d’aquests laberints medievals entroncaria amb una representació del món laberíntica, però entenent que si segueixes amb fe una línia, per moltes voltes que donis, arribaràs a destinació. "I aquí hi ha un factor de creure-t’ho; si no, acaba sent com un joc", explica Espelt, que exposa com a exemple el de la catedral de Chartres, que avui en dia està tapat per cadires, ja que la gent se l’havia acabat prenent com un mer entreteniment.

Tipus de laberints

Si parlem de laberints, cal distingir entre els dos tipus que hi ha: el laberint unicursal, que es correspondria amb tots "els de component religiós, avui sovint emprats com a espais de meditació", precisa Ramon Espelt, i que compta amb un sol camí i una sola sortida i on l’objectiu és arribar al centre per després encaminar-se cap a la sortida; i el multicursal, que presenta diversos camins, més d’una sortida i alguns atzucacs que ens porten a un punt mort i a haver de recomençar. Com a exemples d’aquests darrers, Espelt cita el laberint d’Horta de Barcelona o el del parc d'El Capricho d'Alameda, a Madrid, laberints que "són del Renaixement i el manierisme": "Són laberints vegetals en els quals les parets són geometries construïdes a partir de la jardineria i que has d’anar superant a partir de la tria, responent ja a un component més lúdic". En tot cas, el primer tipus mostraria com la nostra vida transita per una ruta definida, mentre que el segon apunta que podem escollir, fins i tot equivocar-nos, tot i que al final sempre acabarem trobant la ruta marcada".

Per molt que el laberint ens pugui desconcertar, a la vegada ens empara, perquè sabem que hi ha sortida. Això explica, segons Ramon Espelt, que ens agradi tant el repte que suposa creuar un laberint: "És una concepció força moderna. Ara tenen un component lúdic i hi entres perquè saps que en sortiràs i t’ho passaràs bé". Amb el pas del temps, els laberints es van anar sofisticant, com el desaparegut laberint dels jardins del Palau de Versalles. "Oferien un camí amb bifurcacions on l’objectiu no és només arribar al centre. Al final de cada opció hi havia un element o escultura, i seguint el concepte de les faules morals, tenia un component educatiu", diu l’expert. En definitiva, la lliçó era que només "coneixies aquell laberint si l’havies explorat en tots els seus racons". El mateix passa en laberints com el del Palau de Hampton Court, a Anglaterra, "on mentre passeges vas trobant diferents elements que fan que no estiguis obsessionat per arribar a lloc, sinó que entenguis que els diferents camins tenen recompensa".

A banda d’aquests dos, existeix un tercer tipus de laberint, la xarxa, on tots els punts es poden comunicar amb qualsevol altre punt, de manera que la podríem recórrer fins a l’infinit. La particularitat, en aquest cas, és que el repte de sortir-ne és només una il·lusió, perquè de la xarxa no se’n surt mai; el que passa és que és tan gran que es té la impressió de poder recórrer-la de manera infinita. Si teniu ganes de posar-vos a prova, aquí teniu alguns dels laberints més interessants que trobem arreu del món.

Laberint d'Horta (Barcelona)

Comencem amb el més proper: el parc del laberint d'Horta, situat al districte del mateix nom a Barcelona, que es troba a l'antiga finca de la família Desvalls, a tocar de Collserola. Iniciat el 1794 i acabat en la seva primera fase el 1808, va ser obra de l'arquitecte italià Domenico Bagutti i un dels seus elements centrals és el laberint, fet amb xiprers retallats. És un lloc de trobada i esbarjo dels barcelonins i cada cop més dels turistes que gaudeixen de les seves més de 9 hectàrees d'espai verd.

Laberint de Peníscola (Peníscola, País Valencià)

Recentment ha obert les portes aquest laberint, que es presenta com el més gran d’Espanya i que compta amb més de 4.000 plantes en 7.000 m² i un recorregut de més de 3 quilòmetres. Està plantejat com un espai d’oci i disposa d'àrees de joc i de serveis, així com d'un laberint pensat per als més petits de casa.

Laberint de Villapresente (Reocín, Cantàbria)

Actualment, és considerat un dels laberints més grans d'Espanya i rep més de 30.000 visitants cada temporada. És un entramat de xiprers que ocupa més de 5.600 metres quadrats de superfície. A l'interior es poden recórrer una mica més de 5 km de passadissos i el disseny està inspirat en els laberints anglesos dels segles XVIII i XIX.

Laberint de Tentegorra (Cartagena, Múrcia)

El laberint del parc de Tentegorra és un dels laberints vegetals més grans del món i el més gran d'Espanya i forma part de les diferents atraccions del parc d'oci Rafael de la Cerda. El laberint està format per xiprers de més de 2 metres i l'objectiu, a més d'aconseguir sortir-ne, és arribar al mirador central, des d'on es poden entreveure les diferents espirals i el recorregut natural, i descobrir les 12 portes ocultes amb els signes del zodíac.

Longleat Hedge Maze (Longleat, Anglaterra)

Està ubicat a l'oest de Londres, situat al jardí d'una casa senyorial anglesa a Longleat, al costat del poble de Horningsham. Dissenyat l'any 1975, el laberint té una longitud de 2,72 quilòmetres, ocupa una superfície d'1,5 hectàrees i està format per 16.000 teixos anglesos.

Laberint de Reignac-sur-Indre (França)

L'any 1996 a la ciutat de Reignac-sur-Indre van decidir crear el laberint més gran del món i tot i que el rècord el van mantenir durant poc temps, avui en dia és un dels més admirats. Està format per gira-sols i blat de moro i cada temporada estrena un dibuix nou que suposa un nou repte per als visitants.

Laberint de Villa Pisani (Stra, Itàlia)

Villa Pisani és una espectacular vil·la monumental a les 114 habitacions de la qual van viure els governadors de Venècia, alguns reis i emperadors. El laberint va ser construït el 1720 i és famós per ser un dels més difícils de resoldre de tot el món. Diuen que cap a l'any 1807 fins i tot Napoleó es va perdre en un dels diversos cercles concèntrics que el formen.

Ashcombe Maze (Shoreham, Austràlia)

L'Ashcombe Maze és conegut per ser el laberint més antic d'Austràlia. Creat l'any 1970, està compost per tanques de fins a 3 metres d'alçada i un gruix mitjà de 2 metres. És un lloc espectacular on hi ha nombroses fonts i molta riquesa vegetal. El creixement de les plantes del laberint ha anat estrenyent els camins, però la poda manual manté la particular forma arrodonida dels murs.

Pineapple Garden Maze (Hawaii, Estats Units)

Ubicat en una antiga plantació de pinya, el laberint compta amb l'enorme figura d'una pinya al centre. Està format per una gran varietat de plantes tropicals i plenes de color i, a l'interior, el visitant ha de trobar petits llocs amb informació sobre les diferents illes de Hawaii.