El gaudi d'una crítica literària ferotge

BarcelonaSom tan poca gent lectora, a Catalunya, que els crítics sempre parlen bé de les obres que ressenyen als diaris o a la ràdio. (La televisió pública catalana ja no presenta programes sobre llibres, llevat de les entrevistes d'Anna Guitart a Tot el temps del món i de les que fa al seu programa nocturn l’amic Xavier Graset a alguns escriptors, als quals lloa sense excepcions.) Tot és conseqüència de la charitas, virtut ancestral no del tot dolenta, però també un fet que anul·la el gaudi de la crítica ferotge, que tampoc és dolenta del tot. Això no passa a tot arreu i, sobretot, no passava temps enrere.

Roberto Bolaño va escriure sobre Paulo Coelho: “La prosa de Coelho és pobra pel que fa a la riquesa lèxica i de vocabulari. ¿Quins mèrits té? Els mateixos que Isabel Allende: ven llibres”. Nabokov, que va néixer rus i admirava moltes de les produccions clàssiques escrites en la seva llengua mare, va dir de Boris Pasternak –d’altra banda culpable de l’arrest d'Óssip Mandelstam quan Stalin li va preguntar què li semblava aquest poeta, i Boris va fugir d’estudi–: “Deixant les idees polítiques a banda, opino que Doctor Jivago és una cosa lamentable, matussera, trivial i melodramàtica, plena d’actuacions tòpiques, advocats voluptuosos, dones poc versemblants i coincidències freqüentades”. La pel·lícula no era millor. Ell mateix –un subjecte típic de tractament psicoanalític– anomenava Freud “la vella fetillera de Viena”.

James Boswell, que va redactar la magnífica Vida de Samuel Johnson (Acantilado, 2021), va escriure, sobre la no menys immensa Decadència i caiguda de l’Imperi Romà (Atalanta, 2002; abreujada, Alba, 2020): “Gibbon és un tipus lleig, afectat i repugnant, i empotina el nostre club literari. El poso a la mateixa altura que els insectes verinosos”. Quan visitaves Salvador Espriu era freqüent que et digués, abans de tota conversació: “A veiam, ¿de qui podríem parlar bé?” De vegades no sortia cap nom.

Faulkner va dir de Hemingway: “Mai no ha fet servir una paraula que obligués el lector a consultar el diccionari”. (Els noucentistes catalans van fer el contrari: estimaven el català que no es parlava però s’hauria pogut parlar.) Lord Byron va ser cruel amb Keats: “Prou de Keats, us ho suplico; espellifeu-lo de viu en viu. No hi ha manera humana de suportar la idiotesa i la niciesa d’aquest maniquí”. Etcètera.

Crítics catalans: no us arronseu! Catalunya serà crítica, en tots els sentits, o no serà.