Gemma Ventura: "Som una societat consentida on tot és culpa dels altres"

BarcelonaEl premi Josep Pla 2022 ha descobert la veu literària de Gemma Ventura (el Vendrell, 1990), mestra de formació, periodista de la revista digital Catorze i ara també escriptora. A La llei de l'hivern (Destino) Ventura acompanya una jove en el comiat d'un avi moribund que l'ha cuidada des de petita. Mentre espera l'inevitable, la protagonista s'endinsa en un viatge per la memòria i la imaginació. Escrita en forma de monòleg interior i en primera persona, la novel·la és un cant a tot el que no es veu però forma part de la vida.

L'avi moribund vertebra tot el pensament de la protagonista. Què t'interessava d'aquesta figura?

— La utilitzo per fer-li dir coses que m’ha ensenyat la gent. M’inspiro en La veritat sobre la llum (Club Editor) d'Auður Ava Ólafsdóttir, que feia servir la figura d’una tieta per abocar saviesa. Jo doto l'avi d’una saviesa salvatge. És algú que ha ensenyat a la protagonista a veure la vida des dels marges. Va contra les pautes del que s’ha de fer i el que no. Ell li diu que hi ha una altra manera de fer les coses, que la vida és molt més àmplia i rica del que ens fan creure.

Tradicionalment, el rol de cuidador de les criatures requeia en les dones, però aquí l'adopta un home. Per què?

— El subconscient es filtra escrivint. Sento que escriure és com somiar de nit. M’apareixen coses que no sé d’on venen, però que estaven soterrades. Que sigui un avi segurament té a veure amb la meva vida. Els meus avis ja no hi són. En tots dos casos he estat davant seu quan es van morir, a un fins i tot el vaig acompanyar, i tots dos m'han meravellat. Un d’ells era el metge del poble. De petita em fascinava la seva capacitat de curar. Segurament hi ha part d’això al llibre.

Com t'aproximes a la mort i a l'abandonament?

— La mort va planant sobre tot el llibre. No és només la mort física, sinó també la mort dels fantasmes. L’abandonament és també una forma de mort i té dues direccions: com ens abandonen i com abandonem. Hem d’aprendre a deixar anar per poder rebre i a abandonar el passat, la persona que ja no som, el món de la infantesa que ja no tenim.

El rodamon és l'oposat a l'arrelament i ella se n'enamora. D'on surt aquest amor, quan ella està en ple procés de dol?

— L’amor apareix com una forma de supervivència. Ella està en la desesperació absoluta i necessita algú en qui agafar-se. Passa un home per allà i se l’inventa, es fa una pel·lícula i hi aboca tot de coses. A vegades l’amor és això, el que arribem a projectar en els altres quan ens enamorem. No saps res de l'altre, però tu l'hi encolomes tot. Aquí l’amor és una invenció i una forma de supervivència. Aquest home no sap res d’ella ni el que significa per a ella, i això a la vida passa. Algú et fa de pont, o tu fas de pont d’algú, sense tenir-ne pràcticament ni idea. 

Escrius que la nostàlgia és una trampa, però el llibre s'articula a partir del passat de la protagonista. Per què jugues amb aquesta dualitat?

— Al llibre hi ha la memòria i la figura del rodamon, que viu al present. Jo soc més partidària d’això. La melancolia i la nostàlgia són un insult al present. La vida és ara, el que ha passat ja ha passat i s’ha de deixar anar. Cada època, cada amor, cada persona i cada projecte té el seu naixement i la seva mort. No passa res si s’acaba, perquè vol dir que vindrà una altra cosa. 

Per què descrius la solitud des de l'elogi?

— Amb la solitud m’hi porto molt bé. Em sorprèn la gent que es queixa que no té ningú. Jo constantment em sento acompanyada gràcies a la potència del que és invisible. Dins meu sempre hi tinc persones, mentalment parlo amb els pares, el veí, els amics. Això per a mi ja és una presència. I el que tinc al meu voltant, sigui el foc a terra que faig a casa, el mar o un ocell que passa per allà també té una presència. La solitud no existeix. La memòria i la imaginació es toquen, l’una està feta de l’altra, i gràcies a elles no et sents sol.

Segurament la gent que diu que se sent sola no té tanta imaginació.

— Sí, la imaginació és un antídot contra la solitud. La reivindico per eixamplar la vida. A vegades vivim com si anéssim d’una casella a l'altra. Et diuen: “Tens 30 anys, has de fer això, això i això”. Per què? La imaginació serveix per viure a la teva manera, per fugir de la repetició. Per això la literatura fa existir la diferència. 

La novel·la és un monòleg interior en primera persona. ¿Tenies clara la forma literària des del principi?

— Sí, perquè a fora no hi passa res. Si hi hagués una càmera, la protagonista estaria asseguda davant d’un llit on hi ha un cadàver. Tot el que passa al llibre es troba dins d'ella. Pel cap de cadascú hi passen un munt de coses i no ho sabem. Penso molt en els micromons que hi ha dins el cap de cadascú, perquè l'interior és el que més m’interessa. 

Dins d'aquest micromon ella topa amb una sèrie de personatges misteriosos que configuren el poble i donen un aire màgic a la història. D'on surten?

— Volia filtrar-hi un poble on hi hagués les tares del món d’avui. Hi ha algú que quan té el que més vol s’ho nega, que viu en la insatisfacció constant. Un altre està tota l’estona posposant les coses, vivint en el demà, cridant que no té temps. Un altre s’ha encadenat les mans, ha llançat la clau i en culpa els altres, però ho ha fet ell. Aquest representa com no som responsables de nosaltres mateixos. Som una societat consentida on tot és culpa dels altres. També hi ha algú que demana l’aprovació dels altres, que serien el Twitter i l’Instagram d’avui. Jo tot això ho he fet, he estat totes aquestes persones.

Debutes amb el premi Josep Pla. És important per a tu?

— El més important és estar tranquil·la, i publicar un llibre em dona tranquil·litat. Em feia un respecte tan gran i tan sagrat el fet d'escriure una novel·la que mai m’ho permetia. La començava i la deixava a mitges. Cada dia la tenia al cap, però no l’acabava mai. Haver publicat un llibre és haver vençut una lluita contra mi mateixa. A part hi ha el premi, que em fa estar molt agraïda. Treballant a Catorze veig la quantitat de llibres que hi ha i com és de difícil que et facin cas. El premi t’assegura un acompanyament excepcional.